Lectures per a l’estiu? Els escriptors recomanen el millor llibre per a aquestes vacances

Què llegeixen i què inspira els escriptors? Més de 20 autors que han publicat un llibre recentment, sigui novel·la, poesia, còmic o assaig, recomanen el títol perfecte per llegir durant les vacances d’estiu

El jardiner i la mort

Gueorgui Gospodínov

Traducció de Marc Casals. Periscopi

La recomanació de Marta Orriols, autora d’A l’altra banda de la por (Proa)

Una joia literària que aborda el dol amb una delicadesa profunda. A partir de la vetlla d’un fill al costat del seu pare moribund, l’autor desplega un monòleg íntim ple de records, metàfores i nostàlgia. El pare, que era jardiner, es converteix simbòlicament en jardí: una imatge que evoca el cicle vital i l’acceptació de la pèrdua. Amb un estil emotiu i precís, el llibre retrata l’amor paternofilial i reivindica la memòria i el dolor com a parts essencials de la vida. Un homenatge a allò que desapareix però ens transforma. Una lectura de les que es guarden ben a prop.

> Crítica d’A l’altra banda de la por, de Marta Orriols.

> Recomanacions de Marta Orriols al Club del Quadern.

En legítima defensa de classe

Montse Santolino

Godall

La recomanació de Blanca Llum Vidal, autora de Tan bonica i tirana (Proa)

Es tracta del recull d’articles que Montse Santolino ha publicat durant anys a La Directa. En recomano la lectura perquè és una reivindicació de la perifèria com a espai de transformació i pensament. I perquè, enfront d’un tardocapitalisme que enfondeix les desigualtats i enfront d’una extrema dreta que s’estén com un fong, Santolino ens acompanya en la indignació, en la solidaritat i en la consciència: no hi ha ni un sol dia en què la lluita per la justícia social pugui quedar en segon terme.

> Entrevista a Blanca Llum Vidal per Tan bonica i tan tirana i Maripasoula.

Els meus amics

Emmanuel Bove

Traducció de Josep Alemany. La Segona Perifèria

La recomanació de Raül Garrigasait, autor de La roca i l’aire (Fragmenta)

Una prosa netíssima que fa brillar cada detall, un retrat de la solitud urbana protagonitzat per Victor Bâton, veterà de la Gran Guerra, que malviu en una pensió dels suburbis de París i detesta la idea de guanyar-se la vida treballant. Diria que, en molts lectors, fins i tot pot actuar com un antídot contra la neurosi! Bove és un escriptor de la nissaga de Kafka i Beckett, però més simpàtic que Kafka i amb una mirada més afinada que Beckett.

> Crítica de La roca i l’aire, de Raül Garrigasait.

Arnau

Adrià Targa

Proa

La recomanació d’Arià Paco, autor de Teoria del joc (Anagrama)

Arnau és una caiguda molt simple i molt profunda d’allò que a vegades anomenem generacional només per falta de perspectiva, per biaix de proximitat. La caiguda d’Arnau és la de tots, i també és una lliçó de les coses que encara avui, en temps de lectors desconcentrats i proses que volen ser agilíssimes, es poden fer amb la forma. Arnau parla en vers, però no penséssiu que us trobeu davant d’un poemari quan l’agafeu. Perquè si la tasca de la novel·la, des del principi, és mostrar el fracàs de les il·lusions, i fer-ho a través de la consciència de les persones, ja no els herois ni els déus ni els reis sinó les persones, Arnau és una novel·la, una senyora novel·la, segurament una de les millors novel·les catalanes que llegireu en molt de temps.

> Entrevista a Adrià Targa per Arnau.

> Crítica de Teoria del joc, d’Arià Paco.

I els homes, què?

Caitlin Moran

Traducció de Míriam Cano. Anagrama

La recomanació d’Alba Dalmau, autora de Si una família (Angle)

Hi ha qui diu que l’estiu és el moment ideal per llegir els clàssics —tenim més temps i anem més tranquils, diuen—, però jo, quan arriba la calor, necessito lectures lleugeres, divertides i àcides com una bona llimonada. Després d’haver llegit tot el que havia escrit abans Moran, feia temps que esperava amb ganes el seu nou llibre, on aplica la mateixa lucidesa amb què havia analitzat el gènere femení, ara al masculí. Moran es pregunta de què parlen els homes, la relació que tenen amb el seu cos, com afronten la paternitat, les malalties, la vellesa… I més enllà de les riallades —perquè a cada pàgina hi reconec, paròdicament (o no tant!), molts homes del meu entorn—, el llibre s’està convertint, de manera inesperada, en una eina de criança molt útil (com a mare d’un futur mascle).

> Crítica de Si una família, d’Alba Dalmau.

La intrusa

Irene Pujadas

L’Altra

La recomanació d’Ingrid Guardiola, autora de La servitud dels protocols (Arcàdia)

És una novel·la d’aventures —Swift, Stevenson…— i filosofia, farcida d’humor, a la manera de Chesterton, Beckett, Kafka, amb deliris propers a Gerry de Gus Van Sant, Lewis Carroll o l’altre Lewis, el Parker. Com ja s’ha dit a bastament, és un revers a la literatura del jo, un viatge material i al·legòric a tots els plecs del cos —riu-te’n del “plec” de Spinoza—, a l’universalisme de la carn, un viatge al cor de l’absurda màquina que som. El català brilla a través d’una pila de frases fetes i de personatges —els que la protagonista es troba dins del seu cos— amb els tics nerviosos propis del caràcter funcionarial i servil. Ha estat inevitable pensar que es tracta de la versió còmica de La servitud dels protocols. Un passatge memorable: l’enumeració que la protagonista fa en una de les escenes en què no es pot moure i fa les seves particulars “Mil i una nits”.

> Crítica de La intrusa, d’Irene Pujadas.

> Recomanacions d’Irene Pujadas al Club del Quadern.

> Entrevista a Ingrid Guardiola per La servitud dels protocols.

Habitacions separades

Pier Vittorio Tondelli

Traducció de Jordi Estrada. Angle

La recomanació de Roser Cabré-Verdiell, autora de Que morin els fills dels altres (Males Herbes)

Fa vint anys vaig llegir Tondelli per primera vegada. Vivia a Itàlia i aquell seu Camere Separate, original del 1989, em va esgarrifar i meravellar. Llegir-lo ara en català és un regal. Habitacions separades és la història d’amor i mort d’en Leo i en Thomas. Tondelli els fa viure entre l’entusiasme i la desesperació. Els lectors hi trobaran cossos i desitjos, carn i ànima, canvis i possibilitats, malenconia i penediment, impotència i grandesa. Habitacions separades és una novel·la magnífica i crepuscular, una història “de paraules” i, sobretot, és el testament literari d’un home i un amant que confia a l’escriptura la seva veu, la seva angoixa existencial, la seva desesperada voluntat de viure.

> Crítica de Que morin els fills dels altres, de Roser Cabré-Vendriell.

Camí de sirga

Jesús Moncada

Club Editor

La recomanació d’Antònia Carré-Pons, autora de La gran família (Club Editor)

Perquè Jesús Moncada és un clàssic, com ho són Víctor Català o Mercè Rodoreda. Perquè Moncada ha estudiat el seu poble, els seus carrers, les seves mines, la seva gent, i els ha construït un univers literari molt humà. Perquè la seva literatura és sàvia, satírica, tendra, crítica, sorneguera. I per això brilla. També hi brilla la llengua, una llengua popular que és una explosió contínua de joia. A més de tenir tot això, Camí de sirga s’apuntala en una arquitectura espectacular: el quadre que l’Aleix de Sagarra pinta amb el Jaume de Torres de model és l’estructura que aguanta la novel·la de cap a cap. I fer una cosa així només és a l’abast dels narradors més grans.

> Crítica de La gran família, d’Antònia Carré-Pons.

> Recomanacions d’Antònia Carré-Pons al Club del Quadern.

Actes humans

Han Kang

Traducció d’Alba Cunill. La Magrana

La recomanació de Joan Todó, autor de La dolçor de viure (Labreu)

He perdut el costum de fixar-me en el premi Nobel mentre no li donin a Pynchon. Però enguany algú proper es va comprar La vegetariana i me’l va fer llegir. D’entrada pareixia una mena d’artefacte kafkià (o inclús monzonià), en què un petit canvi altera la vida normal. Tot bé. Però aleshores començà la segona part i em feia riure a cor què vols. I després va arribar la tercera part i em va semblar d’una tristesa infinita. Kang, vaja, m’havia dut per on volia. Llavors vaig llegir Actes humans, que agafa un fet real, la massacre de Gwangju, el concentra en la mort d’un nen i en fa la base per a una pasta fullada de punts de vista, una exploració, propera a la d’Al capvespre, de Hwang Sok-yong, de la petjada de la violència sobre tota una societat. Ara aviam per on continuo. En vull més.

> Crítica de La dolçor de viure, de Joan Todó.

Lisa Cohen

Ada Klein Fortuny

L’Altra

La recomanació de Glòria de Castro, autora d’Els temples solemnes (Periscopi)

¿Pot ser que Carrie Bradshaw i el seu Mr. Big, Sally Rooney, l’apatia emocional, l’heteropatriarcat i el ghosting ens hagin convertit en unes escèptiques de merda pel que fa a l’amor? Doncs aquí ve l’Ada Klein a dir-nos que no, que encara hi ha esperança. Que aquest esbarzer ple de punxes que ha estat el nostre historial sentimental és ben curull de brots, i flors, i fruits. Lisa Cohen és, abans que res, una celebració optimista, lluminosa, delicada i positiva de les relacions passades. En aquest balanç en forma de carta que escriu la protagonista, les ruptures no són fracassos, sinó aprenentatges que ens han convertit en qui som ara. I a més hi ha homes amb barret i un threesome amb el Mediterrani de fons. Què més li podem demanar a una bona lectura d’estiu?

> Crítica de Lisa Cohen, d’Ada Klein Fortuny.

> Crítica d’Els temples solemnes, de Glòria de Castro.

Karaoke foxtrot

Joan Casaramona, Jordi Vintró

Virus

La recomanació d’Adrià Targa, autor d’Arnau (Proa) i Acròpolis (Godall)

Hi ha moltes maneres de rebentar el sistema. Una d’elles és comprar Karaoke foxtrot, un llibre de poesia i il·lustració que forma part de la col·lecció de Vacamú, editorial especialitzada en literatura infantil. El llibre, doncs, ho compleix tot per no ser comercial. La poesia de Jordi Vintró, a més a més, és una poesia seriosa en la factura i d’esperit juganer, que apel·la a la intel·ligència del lector. Les il·lustracions de Joan Casaramona, sobre paper de llibreta quadriculat, dialoguen a la perfecció amb els poemes, que ressegueixen l’abecedari des d’Abracadabra fins a Zumzeig. Aquest últim podria ser un poema de terror, ben indicat per les nits que ara venen. “Cant agressiu / de nit d’estiu: / zbzbzbzb”. Si aquest estiu no llegiu poesia us picaran els mosquits. És una amenaça. Zbzb.

> Entrevista a Adrià Targa per Arnau.

> Crítica d’Acròpolis, d’Adrià Targa.

Teresa o la vida amorosa d’una dona

Carme Montoriol

Adesiara

La recomanació de Jaume Creus, autor de Les experteses (Idil·lis) i Tot als deu (Edicions de 1984)

Una escriptora molt activa en les dècades dels anys vint i trenta del segle XX, que sobretot es volia traductora (de Shakespeare, per exemple) i dramaturga. Aquesta novel·la seva és l’exponent d’una idea de la feminitat que en el seu moment s’estava forjant a correcuita. Dona moderna en una Barcelona que es volia encara més moderna, la protagonista ha d’enfrontar-se a una situació convencional (l’adulteri del marit, conegut per una carta anònima) amb unes noves armes que el feminisme que s’anava instal·lant ja posava al seu abast. La protagonista i la seva amiga de mires obertes contrasten amb la figura de la prostituta que és la causa de l’adulteri del marit. I aquest contrast crea la base del conflicte. Però les dues amigues ja transiten pel camí de l’empoderament.

> Crítica de Les experteses, de Jaume Creus.

> Crítica de Tot als deu, de Jaume Creus.

La loteria i altres contes

Shirley Jackson

Traducció de Martí Sales. L’Altra

La recomanació de Irene Pujadas, autora de La Intrusa (L’Altra)

Diria que tant l’estiu com l’hivern (les estacions extremes) són mesos proclius a la lectura de Shirley Jackson: la sospita està més desperta, els llocs canvien de vibració a una velocitat estrepitosa. ‘La loteria’, que data del 1949, és un conte tan acurat en la seva crueltat i en la construcció de l’atmosfera que fa enfadar una mica i tot; m’imagino a Jackson rient sola, picant tecles. L’acompanyen una vintena de contes, alguns de més reeixits i d’altres de més anecdòtics, però Jackson té coses que costa tenir: té grapa, té un humor contingut, fi i trist, i té bon ull per retratar la violència inherent als grups, les negociacions del pertànyer i el neguit que ho envolta quasi tot, com una capeta molt fina de pols.

> Crítica de La intrusa, d’Irene Pujadas.

> Recomanacions literàries d’Irene Pujadas al Club del Quadern.

L’Odissea

Lara Williams

Traducció d’Albert Pijuan. Angle

La recomanació de Manel Vidal, autor de La passada a l’espai (Destino)

Un llibre que ens ressona a tots els que hem tingut feines aburdes, feines precàries, feines avorrides, feines sobre les quals no hem sentit cap mena d’estima, feines d’estiu, feines que ens han fet sentir ridículs o feines que ens han obligat a dissociar el cap del cos. Que són pràcticament totes les feines. És un llibre divertit i trist, com la gran majoria de coses bones a la vida.

> Crítica de La passada a l’espai, de Manel Vidal.

La servitud dels protocols

Ingrid Guardiola

Arcàdia

La recomanació de Gabriel Ventura, autor d’El millor dels mons impossibles (Anagrama)

L’estiu és la millor època per despistar-se i mandrejar, per idear fugues impossibles i recordar aquell vers de Rilke (“has de canviar la teva vida”), però que la calor no ens adormi el sentit crític. Una bona manera de lluitar contra els miratges de l’estiu és llegir La servitud dels protocols, un estudi en profunditat dels efectes de la tecnologia sobre la nostra llibertat com a individus i com a comunitat. Com adverteix Alex R. Galloway en una de les cites del llibre: “El protocol és per a les societats de control el que el panòptic per a les societats disciplinàries”. Un manual precís, increïblement ben documentat i ple de relats fascinants per no oblidar en quin món vivim i per aprendre a ser una mica més lliures.

> Entrevista a Ingrid Guardiola per La servitud dels protocols.

> Columna a partir d‘El millor dels mons impossibles, de Gabriel Ventura.

Dart

Alice Oswald

Traducció de Jaume Coll Mariné. Cafè Central

La recomanació de Sebastià Alzamora, autor de Sala Augusta (Proa) i Rafel (Lleonard Muntaner)

Es tracta d’un poema llarg sobre el riu Dart, a Devon, Anglaterra, entorn del qual l’autora construeix una mena d’oratori a moltes veus que a la vegada és un discurs sobre la pèrdua i la desolació. L’aigua sembla ben bé la matèria de què són fets els versos, amb un treball formal que és enlluernador precisament perquè renuncia a enlluernar. A la mateixa col·lecció podem trobar també ‘Memorial’, un altre poema extens en què, a partir dels relats dels guerrers morts a la Ilíada, Oswald compon un gran cant funerari per tot allò de què creguem necessari apiadar-nos. En un llibre i en l’altre, el treball de traducció que hi fa Jaume Coll Mariné és tan potent i exquisit com el material del qual parteix.

> Crítica de Rafel, de Sebastià Alzamora.

De quatre grapes

Miranda July

Traducció de Bel Olid. Angle

La recomanació de Víctor Recort, autor d’Els crits (L’Altra)

Quan la protagonista de De quatre grapes tempteja el seu home per obrir una relació matrimonial aparentment ferma, ell hi respon: “Cafè per a tothom?”. Per com de políticament connotat tenim el concepte en aquest país nostre, sabem que ni hi ha prou cafè per tothom, ni ningú t’assegura que el gust del cafè sigui altra cosa que amarg. Miranda July ens lliura una novel·la hilarant i fonda, on el viatge que la protagonista ha de fer de Los Angeles a Nova York en sis dies acaba durant quatre anys. Deia Jeanette Winterson que la literatura és l’art més efectiu perquè una veu travessi el temps i ens recordi que no estem sols. Miranda July ens diu el contrari: esclar que estem sols. És als confins, a l’extraradi d’aquesta soledat, on brolla la comunió capaç de connectar-nos els uns amb els altres.

> Crítica d’Els crits, de Víctor Recort.

Nexus

Yuval Noah Harari

Traducció de Núria Busquet Molist. Edicions 62

La recomanació de Núria Perpinyà, autora d’El cos invisible (La Magrana)

Harari escriu sobre la comunicació humana fins a la IA. L’autor —que és tan brillant en les seves interrelacions històriques— aconsegueix una cosa molt difícil: que en els seus llibres conflueixin l’erudició, la bona escriptura i el best-seller, mons que, d’habitud, estan alllunyats. Lligat amb això, també recomanaria La servitud dels protocols, que ens fa reflexio­nar sobre el perill de les xarxes i ho fa molt millor del que vaig fer a I de sobte, el paradís i a El vici. Aquest tema em preocupa molt perquè hi ha milions d’addictes que pateixen i adoren la tecnologia que els està matant.

> Crítca d’El cos invisible, de Núria Perpinyà.

> Crítica de Nexus, de Yuval Noah Harari.

En defensa de València

Ricard Chulià Peris

Rebel

La recomanació de Víctor García Tur, autor d’Els claustres (Comanegra)

Quan la megafonia de Rodalies parla de l’“Hospitalet” o “Sant Celoni” (amb una interdental impròpia del Baix Montseny), pots (a) trobar-ho normal o (b) amoïnar-te. Que hi ha conflicte lingüístic i supremacisme espanyol (fa uns anys hauria escrit “castellà”, però ja no m’enganyo) és una obvietat que pot passar desapercebuda de tan normalitzada. Cal gent que parli clar i posi el nom que pertoca a les coses que ens envolten, i a les coses que ens passen... Això és el que fa Ricard Chulià quan examina l’ofensiva contra la toponímia dels municipis del País Valencià i hi veu el conflicte nacional de fons; i no s’oblida dels valencians del nord ni dels de les illes, perquè tot al llarg dels Països Andorrans compartim un mateix problema: una llengua poderosa (a) n’ofega una de minoritzada (b).

> Crítica d’Els claustres, de Víctor Garcia Tur.

Un estiu

Clàudia Serra

Sembra

La recomanació de Ricard Efa, autor de la saga Stella Signata (Mai Més)

Un estiu relata l’accident del càmping dels Alfacs, el juliol del 1978, quan un camió cisterna va esclatar i va matar centenars de persones. Clàudia Serra s’apodera de les maneres de la tragèdia grega; un final funest que coneixem abans de començar; uns personatges abocats a la mort i inclús un cor, en les formes d’una colla de nens que corren, criden i canten mentre miren d’entendre i explicar-nos el que els ha tocat viure. Tot i que també té molt de l’èpica i el distanciament de ­Brecht. Un estiu descriu els darrers moments d’unes vacances massa curtes, però que l’autora fa durar per sempre. I es llegeix en un sospir.

> Crítica d’Stella Signata, de Ricard Efa.

Explica-m’ho tot

Elizabeth Strout

Traducció de Núria Busquet Molist. Edicions de 1984

La recomanació de Sílvia Soler, autora de Cor fort (Univers)

Aquesta última novel·la és un feliç retrobament de tots els personatges de l’univers literari de Strout: Lucy, Olive, els germans Burgess... L’autora fa un cant al plaer d’explicar i escoltar històries i defensa aferrissadament la teoria que qualsevol vida pot ser explicada en una novel·la.

Hi ha un munt de personatges secundaris, cadascun amb la seva història i una vida marcada per determinades circumstàn­cies. Strout té una mirada benèvola sobre l’ésser humà, creu en els vincles personals, en l’amor i en el perdó, però mai no cau en el sentimentalisme. El millor de les seves novel·les són alguns silencis dels seus personatges. Una història d’amor molt especial.

Oikia, relats d’infantesa

Diversos autors

Raig verd

La recomanació de Glàfira Smith, autora de Trufa (Pagès)

És un còmic ineteressant tant per a joves com per a adults. Una bona manera de traslladar la no-ficció al còmic, de fer-lo servir com una eina per retratar la realitat. En col·laboració amb el centre Oikia, que es dedica a ajudar els malanomenats mena, el llibre recull els testimonis de nois que han arribat a Catalunya. Cadascun d’ells està emparellat amb un il·lustrador o il·lustradora.

Edèn

Auður Ava Ólafsdóttir

Traducció de Macià Riutort. Club Editor

La recomanació de Núria Cadenes, autora d’En carn i ossos (Ara Llibres)

Sense pompes. Sense girs sorprenents ni secrets de família ni cap tòpic tronat. No calen grandiloqüències per tractar temes de fondària. Una lingüista islandesa que compra una casa lluny de Reykjavík i la repara i s’hi instal·la i hi planta un bosc de bedolls. Aquesta tossuderia. Sé que dit així no sembla res de l’altre món, però això és un avís: no podreu parar de llegir. Tan ben escrit. Tan ben traduït. Aquesta novel·la sobre llengües, sobre cultures, vides o paisatges en perill de desaparició, sobre la pèrdua col·lectiva que marca el nostre temps, sobre l’amor (amor per les paraules i pels mons i els matisos que contenen) és una meravella que ens mostra com la literatura també és la impressió que ens deixa.

> Crítica d’Edèn, d’Auður Ava Ólafsdóttir

Justícia poètica

Ivette Nadal

Pòrtic

La recomanació de Sònia Moll, autora d’On fugirem, amor (Godall)

Una història íntima i contundent sobre la vulnerabilitat, el desig i la lluita per existir. Perquè el personal és polític, i aquesta història no és únicament seva, sinó de totes les qui s’han hagut de reconstruir, físicament però sobretot simbòlicament, per poder tornar a habitar el món des d’un lloc en què res ni ningú els arrabassi ni l’ésser ni la paraula. I perquè, en aquest procés, el cant i la poesia són espais de resistència i justícia capaços de rescabalar-nos del dolor i d’interpel·lar no solament els abusadors, sinó també totes les persones que els silencien.

> Entrevista a Ivette Nadal per Justícia poètica.

Middlemarch

George Eliot

Traducció de Xavier Pàmies. La Casa dels Clàssics

La recomanació de Sira Abenoza, autora de No consentiràs pensaments impurs (Fragmenta)

Hem de llegir clàssics i l’estiu és el moment idoni per fer-ho. En comptes d’agafar aquestes lectures de platja que ens alienen, aprofitem que a l’estiu hi ha temps per encarar novel·les extenses. Middlemarch és una obra esplèndida escrita per una Eliot madura, quan ja té 50 anys, amb una mirada molt fina i una capacitat de llegir psicològicament els personatges amb finura i a la vegada des d’aquest lloc de la maduresa que ens fa mirar-los amb comprensió, amor i acceptació. És una narradora que t’acompanya, tu mires amb ella.

> Crítica de la col·lecció Deu Manaments, de Fragmenta.

> Crítica de Middlemarch, de George Eliot.

L’anell del nibelung

Amadeu Fabregat

Proa

La recomanació de Rafa Lahuerta, autor de La promesa dels divendres (Drassana)

Un professor universitari obsessionat amb Wagner torna a la ciutat d’on va fugir. Tot i que és exigent, L’anell del nibelung és una novel·la inspiradora, ben escrita, de rerefons clàssic i europeu. He tingut ganes de conèixer l’obra de Wagner, una referència a la qual mai havia parat atenció. El que més agraeixo a la literatura és que obri finestres a un món nou i aquesta novel·la ho ha fet.

> Crítica de La promesa dels divendres, de Rafa Lahuerta.

> Perfil de Rafa Lahuerta.

> Crítica de L’anell del nibelung, d’Amadeu Fabregat.