Irene Pujadas es va empapar dels mons de Lewis Carroll i Samuel Beckett per bastir ‘La intrusa’

Al contrari que altres escriptors, que acostumen a allunyar-se dels seus homòlegs per no contagiar-se de la seva escriptura quan comencen un nou llibre, Irene Pujadas ho va fer totalment al revés. Mentre escrivia La intrusa, una feina que va dilatar durant tres anys amb diferents moments d’intensitat, va rellegir alguna de les obres que més li recordaven al projecte que tenia en ment, com Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, o Mercier i Camier, de Samuel Beckett. Així ho va explicar dijous passat al club de lectura del Quadern, on va admetre que va partir de la idea del ‘coneix-te a tu mateix’ i tot l’embafament de l’exploració del jo dels últims anys, però sense cap finalitat moralitzadora.

“Se’m fa difícil respondre com treballo, però sí que intento contagiar-me dels autors que més m’agraden i dels que tenen ritme”, explicava a una colla de lectors entusiastes que van elogiar l’originalitat de la seva primera novel·la. Difícil de classificar, La intrusa narra la història de la Diana, que emprèn un viatge cap al seu interior empesa pels comentaris que li fan els amics i la família. La gràcia de l’obra és el joc constant entre el dedins i el defora que es pot llegir com un afartament de les tendències recents en psicoteràpia. Però en cap cas és una crítica a la teràpia, va puntualitzar Irene Pujadas, deixant clar que el llibre sobretot s’ha d’entendre en clau d’humor.

Si alguna cosa va passar en aquesta sessió del club és que els participants van reconèixer que La intrusa els transportava a moltes altres obres que havien format part de les seves trajectòries. Van sortir relats d’aventures com Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, o Viatge al centre de la Terra, de Jules Verne, però també la literatura de l’absurd de Dino Buzzati o el mateix Beckett, o el viatge d’autodescobriment de Pirandello a Un, ningú i cent mil. Fins i tot algú va mencionar les ressonàncies a la pel·lícula Desmuntant a Harry de Woody Allen o Ningú és perfecte, de Billy Wilder.

Em costen les novel·les amb molta moral final. Volia que la meva fos una mica ambigua i cadascú en fes la seva lectura

Una sèrie de referències que no feien més que feliç a l’autora, que es va mostrar satisfeta de comunicar-se amb altres obres. “M’agrada molt pensar que estic dialogant amb la tradició i ampliar així la conversa de forma modernitzada”. Encara que fuig de moralismes, sí que va deixar veure la seva opinió sobre tot plegat. “Al final crec que no ens podem conèixer a nosaltres mateixos i també està bé”, va afirmar desdramatitzant la causa i en sintonia amb l’experiència de la protagonista, que per molt que ho intenta no fa diana.

Propera sessió amb Andreu Claret

Després d’uns mesos en què han passat gairebé una desena d’escriptors pel club de lectura, aquest curs es tancarà amb la participació d’Andreu Claret, que conversarà sobre La Casa de les Tres Xemeneies, una novel·la històrica sobre els canvis socials i culturals que han marcat la història recent de Catalunya. Serà el proper 3 de juliol a l’Estudi Toresky de Ràdio Barcelona.