Antònia Carré-Pons: “Com Puixkin i Txékhov, volia escriure sobre les coses importants de forma senzilla”

Si pot semblar que acabar una novel·la ha de ser fàcil per a un escriptor perquè ja hi té la mà trencada, Antònia Carré-Pons assegura que no sempre és així. Tres novel·les senceres va llençar a les escombraries abans d’aconseguir La gran família definitiva, segons va confessar al club de lectura del Quadern, que es va celebrar dimecres passat a l’estudi Toresky de Ràdio Barcelona. “Com Puixkin i Txékhov, volia escriure sobre les coses importants de manera senzilla”, va explicar als lectors, advertint que no és el mateix que simple. Emmirallada pels autors russos, li va costar molt trobar aquesta fórmula màgica que li serveix també per al dia a dia. “No m’agraden les floritures”, va sentenciar, ni a la literatura ni a la vida.

Per això ha compost sense artificis els tres capítols de La gran família, una novel·la que parteix de la seva —ella mateixa va néixer en una saga de carnissers amb botiga pròpia en un entorn rural—, però després enriqueix la trama jugant amb la ficció. “Tots els que escrivim partim d’experiències personals”, fa notar per matisar que això no és sinònim de literatura del jo i, en tot cas, en aquesta novel·la ella hauria fet una literatura del “nosaltres”, en referència a la família que la inspira.

Les coincidències amb la realitat també passen per la professió de la protagonista, la Rateta, que com l’autora és una filòloga especialitzada en literatura medieval, i per la malaltia que arrossega la seva família, el càncer. De fet, el “batec precursor” de la novel·la, a la manera com el va definir Nabokov, va néixer fa anys, i és la “perplexitat” de l’autora en comprovar com una germana i l’altra, protagonistes de la història, s’encaren de manera tan diferent a la malaltia. “El perquè no l’he entès, però tenia la necessitat d’escriure el llibre”, va admetre l’autora, assumint que “la literatura no té respostes contundents”.

A banda de com enfronten aquesta caiguda al buit, les diferències entre les dues germanes són notables en tota la seva trajectòria. Tot i haver nascut sota el mateix sostre i haver mamat lliçons de vida semblants, la Rateta i la Sió han fet camins molt diferents. La primera va fugir del niu de seguida que va poder per explorar nous horitzons a la universitat, mentre que la segona accepta el destí de seguir al negoci familiar i es queda sempre a viure allà mateix. La novel·la, diferenciada per tres parts, comença amb les històries d’infantesa i acaba amb un retorn a les arrels, on el títol del llibre pren tot el sentit.

Quan no escriu, que no passa gairebé mai, perquè ja va explicar que està embrancada en una nova història, Carré-Pons dirigeix l’editorial Cal Carré, que precisament porta el nom de la carnisseria familiar de la qual es va allunyar per fer carrera com a filòloga. D’alguna manera, amb aquest llibre es reconcilia una mica més amb els seus orígens. Per molta aversió que sentia en veure com descarnaven les bèsties a casa, no ha pogut evitar posar un porc com a logotip de Cal Carré. Això sí, amb l’editorial li ha donat un bon gir a la marca familiar.