Iris Murdoch retrata la vida moral a ‘La campana’, una novel·la escrita amb fre de mà

Si el lector vol prendre mesura de què és capaç Iris Murdoch, n’hi haurà prou amb llegir les primeres pàgines d’aquesta novel·la: una prodigiosa anàlisi física, psicològica i sexual d’una dona corrent i dels seus problemes matrimonials.

En les seves grans novel·les (El mar, el mar; El somni de Bruno; El príncep negre; La màquina d’amor sagrat i profà), aquestes anàlisis es combinen amb llargues i sucoses converses, canalitzades per una inventiva diabòlica per canviar la direcció de l’argument de la manera més inesperada. Novel·les que són prolongats i sorprenents exàmens sobre els deliris, èxtasis i metamorfosis de l’enamorament (inclosos de les persones que menys ens convencen) en totes les seves formes (tirania, devoció, crisi, entusiasme, sotmetiment...) i la seva complicada (però estimulant) convivència amb les responsabilitats quotidianes de la família i el treball, i els trets més consolidats del nostre caràcter.

A La campana trobem alguns dels assumptes favorits d’Iris Murdoch: la comunitat que es reclou per ser millors persones, la vida espiritual com a aspiració i farsa, l’home de poder i el carismàtic (que aquí es modulen en feblesa sentimental i carisma de fira) o el símbol de valor canviant (la campana) que presideix la narració. Però el resultat queda lluny de les seves grans novel·les. Les anàlisis del temperament i el comportament són més aviat plans, els enamoraments menys furiosos i còmics que en les millors versions, i la doble trama progressa a un ritme tan solvent com mecànic, sense cap dels desplaçaments argumentals vertiginosos que els seus lectors tant admirem.

Potser el punt més feble de la novel·la són els personatges. Amb l’excepció de Dora (despistada, mandrosa, insegura, bondadosa i indeliberadament sensual), la resta són una mica pàl·lids, sobretot el marit de la Dora i el jove que protagonitza la trama gai. Murdoch dubtava sovint de la seva capacitat per construir caràcters variats, i si bé repetia models, la manera de moure’ls en la trama els tornava atractius i intensos. Aquí semblen descarregats d’energia, complidors i prou.

El resultat és una novel·la una mica àtona, escrita amb el fre de mà, una Murdoch reconeixible però massa tímida. La campana és un exemple més que els novel·listes es tornen de veritat imponents quan porten a l’extrem el millor del seu talent sense preocupar-se de minúcies com la versemblança, l’equilibri o la contenció. Quines ganes de dir-li: “Iris, deixa d’una vegada les descripcions de mobles, per l’amor de Virginia Woolf, anem al moll”.

I, tot i això, aquí el lector trobarà molt. Moltíssim! Em jugo un pèsol que La campana s’enfilarà al seu top cinc de les millors lectures de l’any (tret que li agafi la dèria d’endinsar-se en el bo i millor de La comèdia humana o fer la integral de Dostoievski) arrossegat pels talents de Murdoch, que ni a mig gas pot dissimular: descripcions agudes de la naturalesa, resums narratius capaços d’encapsular una vida en cinc paràgrafs, el suggeriment del sobrenatural, el gust pel diàleg i el talent per ficar els personatges en embolics. I, per sobre de tot, la intel·ligència inconformista amb la qual examina, infatigable, la vida moral, que és la vida de la consciència, la del dia a dia, la de tots, i que desborda per sofisticació i vitalitat qualsevol sistema ètic. Com aconsegueixen tants escriptors amputar aquesta dimensió moral? I com suportem llegir-los?

La campana 

Iris Murdoch 
Traducció de Jaume C. Pons Alorda
Edicions de 1984. 512 pàgines. 22,90 euros