Ivette Nadal: “En relacions asimètriques, el consentiment és molt fràgil”

Ivette Nadal (Granollers, 1988) escriu que en un recital de poesia va sentir la “necessitat d’explicar i de fer justícia poètica a allò que fins aleshores havia viscut en silenci: l’anorèxia, les passions ambigües dels amants, les lluites entre la por i la necessitat, el sexe com a fugida, la fascinació que acaba sent verí”. D’aquí en surt Justícia poètica (Pòrtic), un llibre que intercala el relat en prosa i primera persona del seu pas pels ambients poètics i les múltiples recaigudes en l’anorèxia, amb poemes i cançons. Dos fils es van creuant: el desig i l’admiració adolescent per homes poetes més grans que ella, i la voluntat de trencar certa banalitat que encara envolta els discursos sobre l’anorèxia.

P. A què vol fer justícia (poètica)?

R. Sento amor-odi amb el títol, perquè crec que es pot interpretar malament. En cap cas vol dir que no s’hagi fet prou suport a la meva obra, no és una revenja artística ni una manera de retornar el dolor, sinó de fer justícia a la meva ferida, i ho faig a través de l’escriptura. No és una venjança.

P. És un encàrrec?

R. És una proposta que m’arriba fa cinc anys, després de fer entrevistes a diferents mitjans, algunes d’interessants com una amb l’Albert Om, que va més enllà, humanament. A l’editor li va semblar que parlar de l’anorèxia en un sentit més humà i no tan superficial com el que s’acostuma a fer, i barrejar-ho amb la meva carrera artística, podia ser interessant. M’ho van encarregar sense saber la història que hi havia al darrere de l’anorèxia.

P. Ho avisa el subtítol: “Una història íntima de desgana i amor”. Arriba més tard l’anorèxia que el que defineix com a “amors adúlters i descompensats en el món artístic”. Per què hi posa aquest nom?

R. És el nom que té. El que em feia por d’aquest llibre és que caigués en una història morbosa o una història d’abusos. No ho és, per sort. És una història de descompensacions: personals, numèriques, artístiques, de vincles... També hi ha coses bones.

P. A la mateixa pàgina afirma una cosa contraintuïtiva: “Cantar i recitar les meves ferides només ha impedit que cicatritzin”. El discurs tendeix a anar més a favor d’exorcitzar les ferides amb l’escriptura.

R. Amb les malalties mentals es diu que escriure com a teràpia va molt bé, però per a les persones que normalment ja escrivim, no és així. Ens enganxa més a la ferida. Escriure tant sobre aquests temes m’ha fet allargar el dolor.

P. Llavors per què escriure aquest llibre?

R. No ho escric des de la necessitat d’explicar això, és un llibre generós, pensat per als altres. Ajudar els altres a reflexionar i també aportar una comprensió més emocional de l’anorèxia.

El que em feia por d’aquest llibre és que caigués en una història morbosa o una història d’abusos. No ho és, per sort. És una història de descompensacions

P. Escriu per a altres persones en relacions descompensades?

R. Escric per als que són idolatrats. Idolatrar no està bé, però quan som adolescents és normal. Jo no vull avisar nois i noies joves sobre la confusió amb els mestratges, perquè és normal, sinó fer arribar un missatge als mestres, que són adults i tenen un poder psicològic i emocional, que es posin al lloc de l’altre.

P. A vegades la idolatria als escriptors té a veure amb la possibilitat d’acabar sent escrita, però al llibre diu que no vol agrair els poemes que li han dedicat. Al revés, ser reduïda en l’escriptura de l’altre ha estat motiu de patiment. És inevitable?

R. Sí que he d’agrair certs poemes que m’han dedicat, però no tot s’hi val, tampoc en la poesia. Ja està bé fer una reducció de l’altre, quan un escriu, però quan un pintor pinta una musa o un poeta descriu, com en aquest cas, el cos de l’amant, ha de tenir en compte que no és un objecte. I a vegades es tracta com un objecte allò que s’escriu, no hauria de ser així.

P. Com parlar de la seva història des de la maduresa d’ara, però sense manipular retrospectivament el relat d’allò que va viure quan tenia catorze o setze anys?

R. He intentat respectar la Ivette que soc ara i la d’aquell moment, perquè totes són versions de la realitat. També l’entorn d’aquest moment, tot i que la reflexió és des de la maduresa d’ara. He investigat com altres persones han explicat coses similars i he intentat no culpabilitzar-me per certa innocència, buscar un equilibri entre jo d’aquell moment i ara.

P. Intercala el text en prosa, molt serè, amb cançons i poemes que ho són menys.

R. Com que no és un llibre que hagi fet per a mi, l’he escrit pensant a controlar el soroll que podia fer. També és serè perquè estic en un moment més filosòfic i reflexiu. No havia escrit mai res en prosa, i el llibre m’ha costat d’escriure perquè el món poètic és més abstracte, hi posem més peces de roba. Aquí havia de ser clara. M’ha costat sentir-m’hi a gust. Per això, entremig volia enllaçar amb alguna cançó o poema que havia escrit en el moment del qual parlo.

P. Què en pensa, de la rebuda del llibre?

R. En general s’està tractant bé, tot i que s’està posant massa el focus en el tema dels amors descompensats, si són o no abusos. Em sembla una manera molt morbosa d’acostar-s’hi, perquè el llibre protegeix molt i no busca fer soroll en aquest sentit. Però no estem acostumats a explicar les vulnerabilitats, i hi ha gent a qui molesta que es faci o que vol buscar-hi la part més fosca, per parlar de temes més socials. És un llibre sobre l’anorèxia, però vincula el fet de saber menjar amb el de saber estimar. I per parlar de la meva anorèxia, havia de parlar també de certs vincles amorosos del meu passat.

P. Fa poc es va publicar al diari Ara un article de Leticia Asenjo que parlava sobre “el silenci còmplice” al voltant del seu cas i en els entorns poètics de Catalunya, com l’Horiginal. Què n’opina?

R. L’article ha portat cua, em va fer mal. No n’han parlat amb mi i no estic d’acord en el fet que existeixi un silenci còmplice. Crec que, des de la psicologia i des d’altres àmbits, hi ha gent que vol apagar les seves guerres a partir de la història d’altres. És molt important parlar de l’abús, del consentiment i dels amors descompensats, però he mirat de protegir el llibre per no donar peu a titulars sorollosos.

P. Salvant les distàncies, Justícia poètica em va fer recordar El consentiment, el llibre amb què Vanessa Springora va narrar el seu amor descompensat amb l’escriptor Gabriel Matzneff, a qui tampoc anomenava directament. Arran del llibre va sorgir una conversa pública internacional, un cas judicial i un canvi d’opinió sobre l’escriptor i sobre certes creences al sector literari. Creu que el seu llibre pot o hauria de generar una conversa similar?

R. Explícitament no ho vull i que no estigui passant és coherent amb el llibre. Les inicials dels poetes a qui em refereixo són anecdòtiques, no vull parlar del qui, vull parlar del què: no assenyalar culpables sinó indicar perills. La història de Vanessa Springora és òbviament un abús, m’hi sento propera perquè també està vinculada al món literari i em puc posar molt bé a la seva pell, però no és el mateix cas. Era un risc que el meu llibre tingui conseqüències socials, però no sé si qui s’ho pren així ha llegit tot el llibre. Posar el crit al cel amb el que jo explico és d’estar poc en aquest món. Gent potser amb una vida més ordenada i més recta se sorprèn perquè no està connectada amb una realitat on sovint passen coses com el que jo explico, que fins i tot he minimitzat, i coses molt més greus. Però jo he tingut una vida més liberal i no m’ha escarmentat tant, això.

P. Creu que al món poètic es justifiquen més els amors descompensats?

R. És curiós que passi tant en un món tan profund, on tothom ha llegit i té el domini de la paraula, però també és un món més liberal. Segur que continua passant, perquè arran de l’article de Leticia Asenjo em va escriure gent relacionada amb el món de la recitació explicant històries similars. Al món poètic està més normalitzat i és cert que en altres sectors hi ha situacions que es consideren delictives abans. Però jo no he viscut res que pugui anomenar delictiu, insisteixo.

P. El fet de protegir els implicats i minimitzar situacions té a veure amb protegir aquesta llibertat, doncs?

R. No, si he protegit no és per normalitzar que això passi, sinó per evitar fer mal. Sobretot el que no volia és retornar el dolor. Hi ha dones que m’han dit que he protegit massa, però jo prefereixo explicar la història i que cadascú arribi a les seves conclusions.

P. El llibre apareix després que hagin sorgit molts discursos feministes que no existien quan tot el que narra succeïa. Alhora, últimament es parla de cert esgotament amb el feminisme o d’operacions de denúncia molt maniquees. Com ho veu?

R. No he pensat quan he escrit el llibre si el tema estava de moda o no. De fet, ja m’interessa que no estigui tot en un moment tan àlgid, per evitar que del llibre se n’agafi la part més morbosa. Parlo d’un consentiment fràgil i diluït: pots ser jove i desitjar estar amb una persona més gran i després pots adonar-te que no estaves preparada perquè no ho havies viscut mai. Pots dir un sí dubtós. Precisament quan no es tracta d’abús, el consentiment és molt fràgil en aquestes relacions asimètriques. Jo parlo d’aquest entremig: Què passa quan les noies o nois també desitgen aquestes situacions perquè no hi ha prou maduresa per analitzar-les? Quina idea del consentiment hi ha? Per sort, ara hi ha molta informació i diàleg sobre aquests temes, però potser també perquè hi ha hagut silenci durant tant de temps, ara està tot molt encès entre les dones. M’he sentit recolzada, però també jutjada.

P. Per què jutjada?

R. “Que no ho veies?” O “no intentis completar-te amb un home”. Era un home perquè era un home, però hauria pogut ser una dona... Ha de reposar tot una mica per poder ser més amables entre dones, perquè estem parlant de ferides.

P. Com ha canviat l’entorn poètic català des de llavors?

R. Jo escric de l’ambient de l’Horiginal de fa vint anys i des de la mirada de llavors, que està distorsionada perquè jo era molt jove i hi ha molta ferida. Segur que encara hi ha casos així, però també sé que els àmbits de recitació s’han compensat. L’Horiginal d’ara el porten tres dones. Arran del llibre, he tingut converses amb altres dones poetes d’entre 35 i 40 anys que van viure coses similars. Ha sigut bonic, saber que hem patit però també gaudit coses similars. I tothom parla en els mateixos termes: amor descompensat. Estic tranquil·la perquè compartim la visió.

P. Els dos fils del llibre són els amors descompensats i un acostament sentimental a l’anorèxia. Creu que no se’n parla amb prou profunditat?

R. Se’n parla molt, però se n’explica només una part, la més superficial, que hi és. Però la part més traumàtica, la que té a veure amb el dejuni que busca no sentir, s’explica poc. Així com s’explica poc l’anorèxia en persones en l’edat adulta o en persones que viuen una vida més sensible. Està tot massa associat a la imatge.

P. Escriu: “Quan ets adolescent, que algú idealitzi un cos encara per construir i madurar pot enviar un missatge tan subtil com corrosiu: si canvies, deixaràs de ser estimada; si canvies, deixaràs de ser escoltada”.

R. Vaig començar molt jove a escriure poesia i a cantar, i vaig confondre què és el que valoraven de mi els mitjans, la gent del sector... la meva imatge era malalta, i em va fer la sensació que se’m valorava per la fragilitat i la tristesa. Aquesta idea de l’artista maleït. I ho vaig potenciar. Però crec que quan es confon la identitat artística i l’obra, quan va tan junt com en el meu cas, dones un missatge equivocat. I jo era jove per entendre el que es valorava de mi.

De l’anorèxia, se’n parla molt, però se n’explica només una part, la més superficial

P. Quin és el vincle entre gana i desig?

R. Després de fer molta teràpia i a través de la filosofia de Josep Maria Esquirol, trobo la idea que “company” ve de compartir el pa: Si no saps compartir el pa, no saps estimar bé. No saber estar a taula amb l’altre és una manera de no saber-t’hi relacionar.

P. Explica que la filosofia ha estat important, en la seva recuperació, i introdueix Simone Weil i Caterina de Siena com a afectades per l’“anorèxia miraculosa”.

R. He intentat buscar molta informació sobre l’anorèxia, i a partir de Josep Maria Esquirol i Teresa Forcades, vaig sortir de la poesia i vaig entrar en la filosofia, que va ser com tornar a néixer. Vaig trobar aquestes dues figures, amb una vinculació mística important, que van patir d’anorèxia. Es parlava d’aquesta anorèxia miraculosa vinculant-la a una reivindicació política o espiritual, és a dir, una malaltia que no és tant del cos. En els seus textos m’hi he sentit reflectida. Quan tens una anorèxia molt potent, et separes del cos i quedes en un nivell només de pensament, i és terrible, perquè no és la teva ànima, el que queda, sinó la d’una malaltia.

P. On posa la línia entre la filosofia i l’autoajuda?

R. Entre la filosofia i la psicologia. La filosofia que a mi m’interessa té un valor més profund i ètic al qual no arriba l’autoajuda. He fet tants tractaments que a mi la psicologia ja no em commou.

P. I com arriba a l’espiritualitat?

R. Fa deu anys em diuen que un cop al mes aniria al monestir de Sant Benet i no m’ho creuria. Però sempre he resat a les nits, segurament fent-ne un mal ús, perquè tinc por. La filosofia em porta a aquesta espiritualitat, però soc conscient que soc una intrusa. Però Teresa Forcades és més moderna i radical que molta gent que té una vida més liberal.

P. Al final del llibre apareix el diagnòstic d’esclerosi, que vincula a l’anorèxia. Però no hi indaga gaire.

R. Sempre intento buscar explicacions a tot, però sense culpar-me. I és cert que tenir un dèficit de vitamina D, com passa amb l’anorèxia, afavoreix l’esclerosi. No se saben, els motius de l’esclerosi. No hi indago perquè és recent i perquè aquest diagnòstic em suposa un trencament amb el meu passat. Per mi és un “fins aquí”. Ara tinc ganes de cantar els galàctics en un concert on reinterpreto l’univers de Pau Riba i Jaume Sisa, perquè tinc ganes de jugar amb actituds més naïfs, irreverents... no quedar-me en la ferida. Aviat publicarem el disc que surt d’aquest concert, i, de moment, no estic escrivint cançons, però tinc clar que he de tornar a pujar a l’escenari d’una altra manera, més lluminosa. Sempre he parlat de coses molt personals, i per això el meu projecte és més minoritari, ara em sembla interessant mirar de tocar temes més universals.

P. Quins poetes la inspiren?

R. M’han marcat moltíssim Enric Casasses i Víctor Sunyol. Dos extrems ben diferents, un més líric i un altre va més a la concreció, que m’acosta més a l’aforisme i la filosofia. Van ser els meus referents de jove i ho continuen sent.

Justícia poètica

Ivette Nadal
Pòrtic
168 pàgines. 18,90 euros