Un prestigi perdut?

Els correctors de textos, hauríem d’aparèixer en els crèdits dels llibres, o més aviat no? Qualsevol lector que en busqui el nom es trobarà, ara com ara, amb totes dues possibilitats: d’una banda amb constància dels seus noms (solen ser més d’un), en tant que l’editorial considera que formen part de l’elaboració del llibre i per tant tenen dret de ser-hi tal com s’hi fa constar per exemple l’impressor; i de l’altra fent-ne cas omís, en tant que l’editorial considera que la seva feina queda subsumida pel procés editorial i per tant és invisible, com passa a les cuines dels restaurants, que no saps qui ha fet les postres. Venen a ser aquestes les dues maneres de veure-ho.

No és tan estrany que es vulgui dissimular l’existència dels correctors, malgrat que no sempre ha estat així. L’escriptura literària (bé, l’escriptura en general) presenta la paradoxa de ser l’únic àmbit de la crea­ció artística en què un operari qualsevol es permet d’esmenar el creador. Plini el Vell explica l’anècdota del pintor Apel·les, que en acabar una obra es va amagar entre els espectadors per sentir-ne les crítiques. Quan va veure que un sabater feia esment d’un error en una sandàlia, va córrer a corregir la pintura, però encabat, en sentir-se el sabater envalentit i voler esmenar també un aspecte imprecís de la cama, Apel·les li va parar de seguida els peus, que què es pensava de voler corregir la resta. Doncs bé, així com en el cas de la creació plàstica la figura del corrector és inexistent i ningú no l’espera (imagina’t un graduat en Belles Arts dient-li al Barceló que li grinyolen els colors que gasta), en el cas de la literatura esdevé imprescindible.

Que fos imprescindible ja es va veure de seguida que es va inventar la impremta. Així com a l’edat mitjana els manuscrits eren sotmesos al procés d’emendatio per corregir-ne les faltes, la mecanització de l’escriptura amb tipus mòbils va fer que els errors els multipliquessin i que els correctors resultessin fonamentals, almenys per evitar que els textos fossin il·legibles. N’hi havia que eren autèntiques estrelles i que eren fitxats per revisar llibres concrets, i grans humanistes de l’època (Ariost, Joan Boscà, Thomas More, Ben Jonson, Isaac Newton) es van dedicar en algun moment a la correcció de textos, cosa que no impedia que, a l’altre extrem de l’arc intel·lectual, simples batxillers fessin de correctors durant catorze hores al dia i fins i tot dormissin a la impremta.

Calia corregir els textos perquè la correcció era sinònim de qualitat, i sovint, en les reedicions, s’afegia una nota dient que aquella versió s’havia revisat respecte de l’anterior; n’és un cas cèlebre el diàleg publicat per l’impressor Johann Froben, en què escenificava la conversa amb el possible lector de l’obra i incidia en la tasca de revisió. Atès que la població lectora era molt reduïda, calia seduir el mateix comprador de l’obra perquè l’adquirís un segon cop, i res millor que assegurar que la nova versió venia sense faltes. Una mica feien com moltes editorials de llibres de text, que encolomen a les famílies llibres que potser ja van comprar per als germans grans i que no són més que reimpressions corregides.

El temps, però, es va endur per davant el nom dels correctors i també el seu prestigi inicial, com si l’arribada de la modernitat, juntament amb el concepte d’autoria tal com el coneixem, comportés fer creure al lector que, com passa amb la resta de la crea­ció artística, el vincle entre autor i espectador és directe, sense cap mena de mediació, com si resultés un greuge per a l’autor mateix i per a l’editorial admetre que els textos són corregits, i sovint més d’una vegada. I el món acadèmic, a banda de fer com si la correcció no existís i excloure-la dels plans d’estudis universitaris, s’ha dedicat sempre a l’anàlisi de la llengua de tal autor o de tal altre, però menystenint el fet que l’obra publicada no és mai com l’original i fent abstracció dels errors previs, relegats als llimbs de les proves i dels originals perduts.

Voltaire una mica se’n reia, dels correctors, i deia que érem uns “pobres diables”, però Nietzsche ens va voler dignificar, etiquetant-nos, al costat dels mestres de lletra, com “els primers filòlegs”. Cada cop són més les editorials que consignen el corrector, sigui perquè troben que la feina s’ha de reconèixer i prou, sigui perquè veuen que la mediació entre lector i creador, sempre necessària, no representa cap greuge per a ningú.