Posa’t a pencar en una fàbrica

“Si vols seguretat, posa’t a pencar en una fàbrica”. Aquesta va ser la resposta que va rebre un col·lega editor quan, en un sopar, ens va deixar anar que s’havia quedat sense feina. L’hi va dir un fotògraf a qui, tot i els premis, el talent i la insistència a construir-se una carrera professional, les circumstàncies han empès a servir copes. L’alternativa que va plantejar al nou desempleat no va agafar de sorpresa a ningú dels qui érem allà: tothom amb dos dits de front sap que intentar subsistir en aquesta indústria és exposar-se a un estadi essencialment fràgil i desagraït. És molt seductor explicar en una sobretaula que escrius llibres, produeixes obres de teatre o muntes festivals de música independent, però es dona per fet que el preu a pagar és el de la inestabilitat, uns sous baixíssims i ni un estatut que t’empari davant de tanta precarietat.

Fa uns dies es va publicar l’informe CoNCA, que recull les dades anuals sobre l’estat de la cultura i les arts a Catalunya. Catastrofistes, com era d’esperar. Les dades rellevants, és a dir, les que fan referència a l’statu quo dels ciutadans i no a la quantitat de diners que les empreses s’embutxaquen, són les següents: el 40% han de compaginar la feina principal amb d’altres per sobreviure; el 23% ingressa menys del salari mínim i només el 35% supera el mitjà; i, per a sorpresa de ningú, els autònoms o els qui perceben drets d’autor són els que tenen la situació econòmica més dolenta. Unes dades que, efectivament, són com el dia de la marmota al nostre país, i sense cap pronòstic d’un canvi determinant.

Trobo, però, que la pregunta prioritària no hauria de ser sobre quin és el perfil —local?, amb una família abanderada en la gestió emocional?, educat en un institut de l’Eixample on et feien estimar la poesia d’Ausiàs March?— d’aquells que poden permetre’s fer malabarismes amb feinetes rudimentàries amb què posar-se la medalleta avantguardista. La qüestió és qui són els que poden dedicar-s’hi plenament i amb certa tranquil·litat; aquells que no es fan notar perquè, com que no susciten pena ni queixa, no aixequen la mà. Segons barems recollits per informes del British Council, l’INSEE i la Fundación Alternativas, més del 60% de les persones que avui dia es dediquen exclusivament a l’àmbit artístic provenen de famílies de classe mitjana-alta. D’acord amb els meus coneguts gremials, són els que viuen en un pis d’herència ja pagat o tenen uns pares amb xalet a Cadaqués, i que reben cada mes una transferència bancària sense cap tipus de culpa ni remordiment perquè necessiten perseguir els seus somnis i són valents.

És habitual, entre companys d’aquest sector tan castigat, que les nostres converses acabin girant entorn de l’euro que en Pepet cobra de més quan, potser, seria més il·lustrador insistir que els que dormen tranquils són els que van néixer amb un xec en blanc. I tot i que sigui desmoralitzador per als qui creiem en el valor del coneixement i la creació, hem d’assumir que la democratització de la cultura és paper mullat. I la dignificació de l’ofici, un estament feudal.