Amadeu Fabregat torna amb una novel·la que serà recordada molt temps, ‘L’anell del nibelung’
Quaranta anys després de la memorable al·lucinació verbal d’’Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”', l’autor torna amb un text que ens escruta amb la mirada arrogant

Esteve Millet, professor de geografia en una universitat del nord, acabat de jubilar, torna a la ciutat meridional on va néixer i d’on va fugir als 25 anys, acorralat per la culpa, la vergonya i els remordiments, com si l’hagués aclaparat adonar-se de l’exactitud de la màxima de Chamfort que afirma que “en les grans coses, els homes es mostren com els convé mostrar-se; en les més menudes, es mostren tal com són”. Té previst estar-s’hi deu dies, d’incògnit, tot i que els fets no ocorreran precisament així, i l’objectiu és assistir a la representació de la tetralogia de Wagner L’anell del nibelung, que hi tindrà lloc sota la direcció de Zubin Metha. Producte natural de la fascinació apassionada que sent per Richard Wagner, Esteve Millet ha escrit un llibre sobre la incansable vida itinerant del músic al llarg dels anys, dilapidant cotes il·limitades d’energia necessàries per dur a terme la seva missió sublim, i que són unes peripècies que anem devorant com si es tractés d’unes aventures impecables.
Aquests serien els dos fils argumentals —el retorn impossible a casa, perquè no se’n té cap ganes, i la recerca d’alguna mena de plausible tresor espiritual en el món de la idea— amb què Amadeu Fabregat (Torreblanca, 1948), quaranta anys després de la memorable al·lucinació verbal d’Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”, torna a la literatura amb una novel·la, L’anell del nibelung, destinada a ser recordada durant molt de temps per l’extrema abundància de pensament literari —com que no és un tractat filosòfic, es pot afirmar una cosa i el contrari a la pàgina següent—, per la colossal voluntat estilística i pel desolat i lúcid diagnòstic emès sobre la misèria de l’època que ens encercla. Comencem a llegir el llibre i d’immediat ens atrau la impertorbable i impàvida frase llarga, gens enrevessada, amb ondulacions i parsimònia, que Fabregat usa per situar-nos en el centre de les circumstàncies vitals d’Esteve Millet. Mirem com la veu narradora descriu Helena Borso, una de les dones de la seva vida: “Vista per darrere, sense l’evidència descoratjadora d’una fesomia que havia envellit més de pressa que la resta del cos, els efectes de l’entropia resultaven més benignes, però Ernest es va estremir igualment en imaginar com hauria pogut acabar convivint amb aquella figura que tenia alguna cosa híbrida i monstruosa, entre la forma d’una silueta esprimatxada i l’enderroc esgarrifós del rostre, i llavors es va sentir afortunat pel sol fet de ser un home lliure, malgrat les dissorts que havien soscavat la seva biografia”. Continuem llegint L’anell del nibelung, i ens assalten dues certeses més: de quina manera els tresors espirituals buscats no solen coincidir amb els desolats i lúcids dictats de la realitat —es busca una cosa que no existeix enlloc, sempre que no siguis Wagner, que creia de debò creure-se-les—, i com pot ser que el desig fervorós d’escriure una novel·la com aquesta ens convenci que és possible l’impossible que busquen Fabregat i Wagner.
Caldran moltes pàgines i articles per entendre què és L’anell del nibelung, una novel·la que posa de cap per avall els conceptes “novel·la” i “literatura catalana contemporània”. Com que una imatge no diu més que una infinitud de paraules, ens quedem amb la il·lustració de la coberta, de Jesús Aguado: en un pati de butaques buit, hi ha un senyor, vestit com si estigués disposat a escoltar una òpera de Wagner o llegir una novel·la de Fabregat, que ens escruta amb la mirada arrogant de qui sap que, si el seguim, accedirem al que diuen els déus al capvespre.

L’anell del nibelung
Proa
563 pàgines. 23,90 euros
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.