No vull realisme, vull internet

Al vídeo viral de la setmana, uns soldats israelians bombardegen un edifici de Gaza per celebrar un gender reveal. Després de l’explosió veiem sortir una columna de fum blau i sentim com els soldats riuen i celebren el resultat en off: “És un nen!”. Internet és un lloc fantàstic: absolutament res no importa una merda.

En un article de la revista The New Yorker titulat “My brain finally broke”, la redactora Jia Tolentino es lamenta sobre l’opacitat mental que provoca l’scroll infinit, i afirma que “és més fàcil retirar-se del concepte de realitat que reconèixer que les coses són notícies reals”. Tolentino forma part de l’equip de mares preocupades per l’ús de les pantalles, espantades per la conquesta de realitat de la IA: “Imatges falses de persones reals, imatges reals de persones falses; històries falses sobre coses reals, històries reals sobre coses falses”... Omg, on queda la veritat!? Es pregunta la millennial, igual que fan tots aquells que creuen que qualsevol temps passat va ser millor ―com si en algun moment de la història haguéssim trobat la resposta a aquesta qüestió.

Afortunadament, per combatre la policia de la veritat tenim Gabriel Ventura i el seu assaig El millor dels mons impossibles (Quaderns Anagrama). Al llibre, Ventura fa una anàlisi de l’auge de la física quàntica a les xarxes socials i, conseqüentment, de la comunitat shifter, joves internautes que asseguren poder viatjar de manera conscient a altres realitats. Adolescents que distingeixen entre la RQ (realitat quotidiana) i la RD (realitat desitjada).

El que tenen en comú tots aquests joves és una tristesa profunda, patològica i existencial. Semblant a la d’altres comunitats nascudes al bressol d’internet, com els friquis o els incels. Suposo que després de l’èxit d’Adolescence ja heu entès que els incels també tenen sentiments, i en podem parlar amb més tranquil·litat. En qualsevol cas, són xavals a qui la RQ ofereix molt poc, i la tristesa de l’outsider sempre ha sigut un motor per a la imaginació i la bona literatura.

Núria Coromines, actriu, dramaturga i outsider, ha estrenat la seva primera peça en solitari, Un xai ha creuat el desert, a la Sala Beckett. Sota la màscara d’un bufó deprimit, afirma que la seva postura melancòlica i crítica es deu a un compromís sever amb el patiment, perquè el món només li ofereix “els somnis de les 10 del matí”. I és que, qui està disposat a suportar tot l’esforç que comporta superar la depressió a canvi ―només!― de realisme-mediocre-proletari? No gràcies, prefereixo quedar-me al llit a fer scroll i flipar-la amb les possibilitats de la IA i de la psicosi humana.

Però soc l’única que veu aquesta dissociació com una porta oberta cap a la ficció? ¿Com una oportunitat de deixar enrere d’una vegada el naturalisme, el cinema social i les narratives del jo, i evocar-nos una realitat de fantasia, performance i universos desitjables on la bogeria no sigui només patrimoni dels bojos? Titlleu-me de cínica, però mai l’horror havia sigut tan creatiu com avui dia.