El mòbil m’està trencant el cervell?

El nòvio de la Meg Ryan a Tens un e-mail, comèdia romàntica del 1998, irromp al minut tres brandint un diari de paper. “Això és increïble, escolta”, li diu a la pobra Meg, que encara dormisqueja: “tots els oficinistes de l’estat de Virgínia s’han hagut de desinstal·lar el solitari de l’ordinador perquè feia sis setmanes que no es concentraven a la feina. És la fi de la civilització occidental!”. El nòvio és un columnista romàntic, un purità analògic que s’oposa als portàtils i escriu els articles a màquina. Vaig pensar que feia un bon mem. Heus aquí un “senyor alarmat per com la tecnologia ens altera l’atenció” que precedeix el telèfon intel·ligent.

A mitjan 2025, hi ha dues maneres de llegir l’escena. Una és relativitzar la idea que l’addicció als mòbils ens està liquant el cervell, que vivim una recessió sense precedents de la capacitat per concentrar-nos. Així com ara ens semblen ridículs els escarafalls del columnista, algun dia veurem com a fòssils inadaptats els profetes de l’apocalipsi digital. I l’altra lectura és que el columnista tenia raó. Va detectar les primeres remors d’un mar de fons que, un quart de segle més tard, ha esdevingut tsunami. Els oficinistes de Virgínia eren el canari a la mina: la primera peça de dòmino en una cadena imparable que a l’altra punta tenia nadons educats per iPads, IAs resumint novel·les canòniques i el cervell trencat de Jia Tolentino.

El problema és que des de dins —des de la percepció subjectiva del món— costa discernir quina opinió és més encertada. Conec persones serenes, equilibrades, amb un ús raonable de les pantalles, a qui les premises d’aquest article podran sonar a desvari. Dirien que el problema no és la tecnologia, ni internet, sinó l’ús que en fem tots nosaltres, els qui tenim un control dels impulsos deficient i repetim versions diverses dels mateixos símptomes. Els qui a la primera topada amb l’avorriment o la dificultat —treballant, llegint, compartint confidències amb amics—, la mà se’ns dispara per acte reflex, buscant el mòbil. Els qui tenim el cervell ple de forats, per on la informació llisca sense deixar rastre, com per un tobogan de parc aquàtic. En definitiva: els qui sentim que ens estem estupiditzant, de manera lenta però inexorable.

La ingesta incontrolada de continguts digitals pot viure’s com un segrest de la voluntat i generar culpa

Potser hauríem de començar amb una pregunta. Per què assumim que tot plegat és negatiu? És el que fa Claire Bishop, historiadora de l’art londinenca, a l’assaig Atención trastornada. Bishop qüestiona el supòsit que hi ha maneres de parar atenció més vàlides que d’altres. En un gir argumental sorprenent, afirma que l’“atenció normativa” —la concentració profunda, individual i sostinguda que exigeix un esforç voluntari— és un constructe “paradigmàticament blanc, patriarcal, burgès i colonial”. En contrast, Bishop reivindica el valor de l’“atenció híbrida” —superficial, dispersa, compartida— pròpia del nostre temps. Per què no retratar-se amb Saturn devorant els fills i compartir la imatge amb els seguidors, com feia Brian Cox a Succession? Per què no xiular els intèrprets del Liceu, o retransmetre’n l’actuació en directe? Bishop sosté que el concepte mateix de distracció amaga un judici moral. Atenció i distracció no serien oposats, sinó formes diferents d’una mateixa activitat: parar atenció.

Com a mínim —i mai més ben dit—, l’anàlisi de Bishop crida l’atenció. Desafia tant la nostra experiència directa amb els dispositius com alguns dels supòsits més arrelats respecte al valor de l’autocontrol i la disciplina interna, i la idea que la cultura elevada ha de ser observada en un silenci reverent. Se li ha de reconèixer un punt: no cal recloure’s en una cova amb un llibre i una espelma per aprofundir en el coneixement. Aquesta inclinació nostra a saltar d’un text o una obra d’art a la Viquipèdia, i d’allà a Reddit, WhatsApp o X —a socialitzar constantment la informació en una mena de ment-rusc—, no es pot descartar simplement com a “distracció”. Ens endinsem en laberints de contingut inesperats i sorprenents, circulem per camins menys delimitats, més lliures i anàrquics que els d’abans de la xarxa, i a més a més podem compartir cada passa del recorregut.

Ara bé, hi ha moltes maneres de caure pel forat. Posem per cas un dels tipus més habituals de distracció contemporània: passar tres hores tirat al sofà fent scroll a la xarxa social de torn. Aquesta és, per seguir amb Bishop, una forma focalitzadíssima d’atenció. El temps s’esvaeix, oblides les penúries físiques, entres en un estat de flow sense esforç. Sovint sents el plaer pervers de l’autoindulgència, un alliberament transgressor del tedi vital i les imposicions externes. Potser fins i tot addueixes que estàs fent recerca del món d’avui. El problema sol ser el despertar. En lloc de satisfet i realitzat, és habitual que surtis del túnel atordit, ansiós, amb una inquie­tud que sembla una nàusea cerebral. Si tres hores abans haguessis pogut triar, no hauries decidit invertir així el teu temps. La ingesta incontrolable de continguts digitals pot viure’s com un segrest de la voluntat que genera culpa i malestar. Una culpa i un malestar que proves de calmar amb noves dosis de distracció.

Aquest és el cicle inexorable que descriu Gaia Bernstein a Unwired, un dels diversos llibres publicats en els últims anys que defineixen la “crisi de l’atenció” com una emergència cognitiva a gran escala. Segons Bernstein, davant les sofisticades estratègies addictives del disseny de mòbils i aplicacions, l’autoajuda no serveix de res. Proposa desviar totalment el focus dels nostres esforços: ni controls parentals, ni apps que limitin el temps a TikTok, ni disciplina interna. El que cal és política: una regulació a gran escala de les empreses tecnològiques que tan eficientment ens minen l’atenció, de la mateixa manera que, al seu dia, es va sotmetre el negoci de les tabaqueres a tot tipus de limitacions. Fa unes dècades hauria semblat impossible pensar que avui debatríem si els fumadors han de poder exhalar lliurement a les terrasses. Ara toca imaginar, diu Bernstein, un futur en què les caixes d’iPhones incloguin imatges de joves cervells atrofiats.

Bernstein s’adreça, sobretot, a pares preocupats. Vol alliberar-los d’una responsabilitat impossible i retornar-la allà on pertoca. Fa la impressió que parla a un segment molt concret de progenitors: els dels fills que van créixer sota l’eufòria dels primers iPhones i tauletes. Els que anaven a escola quan semblava que no tenir pantalles a l’aula era un símptoma de subdesenvolupament; és a dir, abans de la recollida general de cable. Aquestes criatures, avui adolescents o joves adults, serien, en el plantejament de Bernstein, com els fumadors passius d’una generació que encara els tirava el fum a la cara.

Un angle mort en el discurs pantalles-criança és que el problema, generalment, el tenen els adults

Parlar d’adolescents quan tens més de 25 anys fa una certa angúnia. Gairebé segur que cauràs en un paternalisme ensucrat i desfasat. Alguns educadors i pedagogs ja comencen a moure el pèndol cap a l’altra banda. A l’assaig recent No sense el meu mòbil, el psicòleg Jaume Funes argumenta que és inútil abordar la relació d’adolescents i pantalles des de l’alarmisme i demonitzar la tecnologia quotidiana sense acabar d’entendre quin paper desenvolupa en les seves vides. Jo vaig ser conscient del meu propi biaix en un casament fa un parell d’anys. Havien ajuntat tots els adolescents —vuit o nou— en una sola taula. El sopar s’allargava molt més del que era raonable. En un moment donat, van desaparèixer tots. Vam especular què devien estar fent, els afortunats escapistes: les apostes giraven entorn dels porros i la botellada a la platja propera. Després, anant al lavabo, els vaig veure. Estaven tots asseguts en una sala adjacent, en silenci, cadascú absort en el seu mòbil.

En retrospectiva, fa riure que romantitzés els passatemps típics de la meva adolescència —porros, alcohol— i em semblessin depriments els de l’actual. És un dels angles morts que alimenten la histèria generacional entorn de l’impacte de les pantalles en les ments dels joves. El llibre Glow Kids, de l’expert en addiccions Nicholas Kardaras, és paradigmàtic del llenguatge amb què en parlem. Kardaras descriu les pantalles com a “heroïna digital” i alerta, en termes apocalíptics, del dany cerebral que suposadament provoquen en els infants: còrtexs prefrontals atrofiats, manca d’autocontrol i empatia, TDAH, depressió. Fa gairebé una dècada que urgeix les escoles a eliminar les pantalles de les aules. A Catalunya, la tendència —dins dels llimbs de la indecisió i les directrius contradictòries— és seguir la seva direcció. Fa poc vaig veure, en una ronda de portes obertes d’escoles públiques de Barcelona, docents que assenyalaven les enormes pantalles que coronaven les aules amb un punt de resignació, assegurant que amb prou feines les feien servir, com si fossin el producte d’una nit d’excessos de la qual ara tots patim la ressaca.

L’altre angle mort evident en el discurs pantalles-criança és que el problema, generalment, el tenen els adults. En una vinyeta que vaig veure recentment, mentre feia scroll en mode automàtic, un nadó li diu a l’altre: “Em preocupa el temps que la meva mare passa mirant el mòbil, però és l’única cosa que sembla calmar-la”. Jo mateixa he comès pecats molt més greus que evadir-me d’un sopar avorrit jugant a jocs en línia, com feien els adolescents al casament. Estic segura que m’he perdut avenços clau en el desenvolupament de la meva filla mentre cercava la dopamina d’algun tuit enginyós. Això últim ho he confessat més d’una vegada, en to humorístic, tot evocant el mem del nadó que rodola en flames mentre la mare està absorta a la pantalla de l’ordinador. Potser n’he fet broma massa sovint, perquè últimament els anuncis personalitzats d’Instagram m’interpel·len amb missatges d’aquest tipus: “Així és com l’addicció a la dopamina et converteix en una mare esgotada”; “Fas scroll infinit, ignores missatges i et sents massa esgotada com per sortir de casa? No és tan sols una fase!”; “Madurar és adonar-te’n que l’addicció al mòbil ens està matant a tots, de manera lenta però inexorable” (mare esbufegant al sofà mentre un infant sembra el caos al seu voltant).

He començat a col·leccionar captures de pantalla d’aquests anuncis, que apunten al sorgiment d’un nou nínxol de mercat: l’autoajuda per a pares addictes. Ben mirat, té tot el sentit. Si hi ha una experiència radicalment oposada a l’allau d’estímuls que suposa “mirar el mòbil”, és tenir cura d’un nadó o d’un infant petit. Fins i tot per a algú que no s’atipa tothora de continguts digitals, l’exigència de simplicitat, paciència, tolerància a la repetició i a l’avorriment que constitueix la criança pot resultar un repte. Kardaras, el de l’heroïna digital, té la seva pròpia anècdota extrema per parlar d’aquest fenomen. Poc després de publicar el seu llibre, vora el 2018, la directora clínica dels serveis de salut mental de la Força Aèria dels Estats Units el va alertar d’un problema a les seves files: com a mínim cinc nadons, fills de soldats, havien mort al bressol per negligència d’un progenitor que s’havia quedat enganxat a un videojoc. El Departament de Defensa va encunyar un terme per classificar aquests casos: “Mort per distracció electrònica.”

Davant d’aquesta histèria transversal, el pedagog Gregorio Luri ofereix un consell simple: proveu de relaxar-vos. Enceta així la nostra conversa: “El primer dret dels nens, el primer de tots, és tenir uns pares tranquils.” Des del pati de casa seva, a prop del mar i lluny de Barcelona, tot plegat sembla senzill i raonable. La histèria es contagia a la legislació i dona lloc a directrius absurdes, dictades per la por i la ignorància. Prohibir la tecnologia a les aules és una estupidesa, quan no és una temeritat. És donar l’esquena al món, fallar a tota una generació. Luri esmenta un parell de països capdavanters en educació que conviuen amb les pantalles sense trauma; assegura que els adolescents estan bé, sempre que tinguin amics. El que cal és que els pares no renunciïn a educar: que estableixin les bases d’una personalitat ferma a la manera tradicional (“això els Fernández no ho fem”) i que entomin cada repte amb serenitat. També, sobretot, que deixin respirar els fills. Si les pantalles responen a una necessitat dels infants d’avui, diu Luri, és la de tenir espais on viure autònomament, sense la supervisió constant dels adults. Hem de retornar la infantesa als nens: deixar que corrin lliures, que visquin aventures, que es pelin els genolls.

Escoltant-lo sento un lleu desassossec. Si bé hi estic totalment d’acord, per no dir desesperadament d’acord, no trobo la manera de fer encaixar aquesta infantesa lliure i salvatge amb la rutina de la meva filla, urbana i compartimentada. Potser tot es redueix a viure en un poble. Em perdo en pensaments d’aquest tipus en lloc de concentrar-me en l’entrevista. Convenientment, reprenc el fil tot just quan afirma que “tota atenció sostinguda és contra natura.” Luri argumenta que l’estat natural d’un mamífer és la distracció, o com a mínim una atenció dispersa. Una gasela que se submergís en el seu món interior seria una presa fàcil. Distreure’s, diu, és una part inevitable —i sovint fructífera— del treball intel·lectual. El que realment importa, el múscul que cal entrenar, és la capacitat de tornar, una vegada i una altra, a la concentració. Menciona Simone Weil, que deia que “el desenvolupament de la facultat d’atenció és el veritable objectiu i gairebé l’únic interès dels estudis”.

Això em porta a recordar un aforisme de Kafka —“la distracció és l’únic món que ens ha estat donat”— i a admetre que el meu historial amb la dispersió precedeix de molt l’arribada de les pantalles. El record predominant dels anys escolars és el d’intentar amb totes les forces no mirar el rellotge, amb l’esperança que així el temps passaria més de pressa. Recordo exhortacions internes a concentrar-me, la sospita que, si aconseguia realment parar atenció, el temps s’acceleraria. Però el focus no es mantenia. És una sensació que no ha desaparegut amb l’edat. Es repeteix en xerrades, conferències, entrevistes que jo mateixa condueixo. L’atenció es fractura, s’esmuny, pren camins imprevisibles. Tenir el mòbil sempre a mà no fa sinó reforçar una tendència natural.

Si fem cas de l’abundant literatura dedicada al tema, l’atenció fracturada és la nova realitat

Potser alguna part de mi se’n ressenteix, perquè en els últims vuit mesos he perdut el mòbil quatre vegades (recuperat en dues ocasions, per obra i gràcia d’un taxista i d’un conductor d’autobús). Últimament estic considerant aquesta tendència en clau freudiana. I si el subconscient em demana que l’alliberi del rectangle dopamínic? Fantasiejo sovint amb una vida així, serena i concentrada, que relaciono amb la meva existència d’abans de les pantalles, tot i no haver-la experimentat mai. En general, el sentit comú s’imposa. Deslliurar-me del mòbil seria com trencar les ulleres de sol graduades per veure el món de manera pura. Una derrota personal: un triomf de la miopia.

Fet i fet, no podem escapar del present. I si fem cas de l’abundant literatura dedicada al tema, l’atenció fracturada —o raptada, com en diu Na Pai a l’assaig La nostra atenció ha estat raptada— és la nova realitat. Només queda triar com abordar-la: des de l’acceptació (Bi­shop i Funes), l’activisme (Bernstein o el mateix Na Pai) o el fatalisme (Kardaras). L’altra opció, potser la més difícil de totes, és “no fer res”. És el que proposa la californiana Jenny Odell a l’assaig Cómo no hacer nada: la inacció com a resistència contra la “lògica invasiva de les xarxes socials comercials i el seu incentiu financer de mantenir-nos en un estat lucratiu d’ansietat, enveja i distracció”.

Seure en un banc. Escoltar ocells fins a distingir-ne els cants. Fer atenció a allò que és present i local. Odell parla d’una sequoia roja de cinc-cents anys que va sobreviure, com per miracle, les tales massives de la febre de l’or californiana, i que persisteix en un turó de difícil accés a Oakland. Els taladors van considerar que les seves branques retorçades no farien bona fusta. L’arbre funciona com a metàfora de la resistència interna: adoptar una forma que es justifica per si mateixa i que no pot ser saquejada pel sistema productiu. A Barcelona també tenim un arbre supervivent: el ginjoler centenari que l’escriptora Isabel Núñez va salvar de la tala, autoritzada per l’Ajuntament, l’agost del 2007. És al número 7 del carrer Arimon.