‘El jardiner i la mort’, de Gueorgui Gospodínov: Comprendre l’incomprensible

“La infantesa és una vertical. Creixes cap amunt i ets tan alt com els rosers del jardí”, escriu Gueorgui Gospodínov. En canvi, “la vellesa consisteix a avesar-se a una llarga horitzontalitat, que potser serà eterna”, però com preparar-se per al moment en el qual el teu pare entra en la vellesa? Com afrontar que el teu pare ja no tornarà a posar-se vertical, que els seus dies s’esgoten i que l’horitzontalitat eterna és imminent?

Aquestes són algunes de les preguntes que Gospodínov es planteja a El jardiner i la mort, un llibre entorn de la mort del pare, però no només. I això és important assenyalar-ho: no hi ha cap dubte del talent literari de Gospodínov, talent demostrat a la novel·la El refugi del temps (Periscopi), on l’escriptor búlgar proposava una lectura crítica del present polític d’Europa i una reflexió sobre els perills de la manipulació propagandística del passat i sobre la nostàlgia acrítica d’un temps anterior. Dit això, la literatura elegíaca sobre la pèrdua d’un progenitor és extensa, i el perill de repetir un model narratiu més que assentat hi era. Malgrat tot, Gospodívov ha estat capaç d’esquivar-ho amb intel·ligència fent que El jardiner i la mort no sigui només una novel·la del dol, però tampoc una novel·la només sobre el seu pare i sobre la seva experiència com a fill a l’hora de redescobrir, en els últims mesos el pare com a home, el pare abans de ser pare, el marit, el treballador reivindicatiu i el ciutadà políticament compromès. En efecte, la defunció del pare permet a l’autor, sempre des de l’escriptura del jo, interrogar-se sobre com fem front a la mort dels altres, però també com fem front a la nostra finitud. “Fins ara sabia que el llatí era una llengua morta. Ara sé que és la llengua de la mort. La mort parla amb llatinismes”, apunta l’autor, que fa gravitar aquestes qüestions entorn del llenguatge perquè, ens recorda, és a través de com narrem i de les paraules que emprem per parlar de la pèrdua i de la vida que ve després que ens relacionem amb la mort, com a experiència desconeguda però que intentem comprendre.

Per aquesta raó, a El jardiner i la mort juga un paper fonamental la literatura, perquè és a través d’ella que Gospodínov, no tant com a escriptor, sinó com a lector, intenta entendre i afrontar els últims dies del seu pare i els dies que venen després: “M’ajuda Borges, que està enterrat a Ginebra. Durant el dia visito la seva tomba i m’hi estic una estona llarga, fins que la pluja em fa marxar (…) Com tries què hi ha de posar, a la teva tomba, quan has escrit tant? Copio al meu quadern el que diu a la làpida: ‘Don’t be afraid! Sense por… Borges i el pare”. L’epitafi de Borges amaga la qüestió sobre el llegat, sobre allò que es deixa i sobre allò que queda, una pregunta que va molt més enllà de l’esfera íntima, prenent una connotació política important. Malgrat la distància que els separa, aquest nou llibre de Gospodínov no es pot deslligar completament d’El refugi del temps, perquè la pregunta sobre el llegat gravita entorn de la figura del pare, que, a més a més de ser el seu progenitor, forma part de la generació que va viure sota el socialisme i que ho va patir no des de la ciutat, sinó des del món rural. D’aquesta manera, l’autor ens parla, per un costat, de la relació amb la terra del seu pare —l’hort, el jardí— i, per l’altre, de la misèria, la rigiditat i la manca de llibertat de viure sota el socialisme. La mort, en aquest sentit, està present sempre en la vida d’un pare absent, dedicat al treball; d’un pare atrapat en un rol de gènere molt marcat i del qual es va anar desprenent un cop va ser avi —aparegué, llavors, l’home afectuós, l’home que juga i dedica el seu temps a l’infant. I parlar del seu pare permet a Gospodínov parlar d’ell mateix, però no com a escriptor, sinó com a fill i també com a part d’una generació frontissa, que rep el llegat dels que van patir la dictadura socialista i transmet el llegat a les noves generacions, representades per la filla de Gospodínov. El jardiner i la mort és un llibre de capes; limitar-se a llegir-lo com una novel·la de dol és perdre’s massa coses.

El jardiner i la mort 

Gueorgui Gospodínov  
Periscopi
264 pàgines. 20,50 euros