“Ser allà aquí. Com?: llegint”: Un estiu per viatjar amb els millors llibres de la temporada

Ho escriu Antoni Marí en un dels cants de Quatre costats (LaBreu), un poemari on fa la proesa de conciliar Proust i Eliot com si fossin dos amics inseparables: “llegir les lletres és veure les coses / amb tota la seva proximitat possible; / tot és tan present, amb la poesia, / tant, que les lletres esdevenen les coses que són llegides; / es fan tan vivents com les coses, / com els esdeveniments mateixos.” I aleshores recordem que en una de les novel·les importants de la temporada, Cavall, atleta, ocell (Periscopi), de Manuel Baixauli, hi figura una observació similar quan s’esmenta una frase del cineasta Robert Bresson que compartirien la majoria dels escriptors que ens han anat alegrant al llarg d’aquests mesos: “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria”. És una altra manera de referir-se a l’art personal i particular d’explicar arravatadament històries, i que gairebé sempre aconsegueix fer-nos viure sense conèixer totes les experiències del món, tal com s’insinua en aquell exercici d’oralitat i fantasia medieval que és Dolça a la Torre del Fang (La Segona Perifèria), d’Antoni Veciana. Ferran Garcia no es troba gens lluny d’aquesta manera de viure les coses i mirar els esdeveniments, i a Sau (Males Herbes) sembla que ens retrati mentre estem immersos en l’operació de llegir: “És el mateix silenci que apareix quan t’aguantes la respiració observant com cauen pedres d’una cinglera, estimbant-se màgicament, sense que ningú les hagi tocat. La quietud de qui passa una pàgina.”

Com diu Joan Todó en un dels contes culminants de La dolçor de viure (LaBreu), ‘La cabra’, ens agrada que en les coses descrites i en els fets narrats les paraules emprades siguin com còdols que tenen el pes d’una roca. Si compartiu aquesta manera de fer literatura, no ho dubteu gens i agafeu un altre dels títols importants que hem tingut la sort de llegir, un prodigi verbal d’un “barroquisme sufocant i alhora enlluernador”, com “les suposades bogeries arquitectòniques de Lluís II”, L’anell del nibelung (Proa), d’Amadeu Fabregat, i experimentareu el mateix que el seu protagonista, “que la perfecció de les coses ben fetes li proporcionava un alleujament emocional que devia assemblar-se als efectes del perdó.” Ara bé, si en comptes de gaudir amb la inesgotable filigrana estilística en preferiu una d’una altra mena, us espera l’enèrgica contundència de la prosa lacònica i extremament captivadora amb què Rafa Lahuerta, a La promesa dels divendres (Drassana), ens confessa a través d’una portentosa anàlisi introspectiva com la literatura li va servir per perdonar-se els usuals desvaris de la joventut. És també el que vam fer —disculpar-nos amb nosaltres mateixos— quan vam tornar a llegir les novel·les de Sergi Pàmies reunides a Tres novel·les analògiques (Quaderns Crema) i ens vam espantar d’haver sigut tan cretins i no haver-nos adonat del que assenyala Jordi Cornudella en les paraules de benvinguda a la traducció d’Els meus amics (La Segona Perifèria), d’Emmanuel Bove, i amb el qual emparenta Sergi Pàmies perquè tots dos renun­cien sempre a qualsevol indici de grandiloqüència i equilibren sàviament la ironia i la pietat. Tergiversant una frase de Walter Benjamin que ens vindrà a la memòria si ens submergim en l’escampall de trames vitals i intel·lectuals que se succeeixen contínua­ment en una altra de les novel·les imprescindibles de la temporada, Terminus (Periscopi), de Joan Benesiu, l’art de llegir passa per la capacitat d’escoltar entotsolat el to fonamental que ho recorre tot. Només així podrem entendre, per exemple, les múltiples cares de la “normalitat” que ens ofereix la ficció. Alba Dalmau, a Si una família (Angle), ho veu així: “Al cap i a la fi, què és normal? Si li expliqués que el pare d’en Roc era un apicultor amb qui vaig passar una nit, que tinc un quasi germà mexicà, que una senyora francesa és l’àvia postissa del meu fill i que la meva exenemiga ara és la madrastra del meu fill, segurament pensaria que l’excèntrica soc jo”.

Deixem que Perejaume, en un dels textos de L’Escrita (L’Altra), que digui el que nosaltres no sabríem dir tan bé: “Llegim com si les paraules fossin aquí però el seu so sempre és en un altre lloc. Per això: perquè, en la seva capacitat per referir-se a les coses a través dels signes, el llenguatge manifesta una qualitat elegíaca intrínseca: l’absència al servei de la presència”. I l’autor ho conclou així: “Ser allà aquí. Com?: llegint.”