Dickens i Kafka

És cosa difícil seguir el rastre de la formació literària de Dickens, perquè un home que als 24 anys és capaç d’escriure una obra tan prodigiosa —bé que desgavellada— com Pickwick. Documents pòstums del club d’aquest nom, en traducció de Josep Carner, no sembla haver pouat de gaires fonts literàries de la tradició, i només del seu geni. En tot cas, cal tenir present que Dickens havia treballat des del 1828 com a reportador al Doctor’s Commons, i després en qualitat de cronista parlamentari per al diari True Sun. Això és suficient per entendre que el jove n’havia vist de tots colors, havia tastat el carés i les misèries de la vida quotidiana a Londres, les estafes, els negocis i les desavinences de tota mena que es donaven a la gran ciutat.

Per contra, a Kafka sí que se li poden atribuir diverses influències literàries, essent importantíssima la de l’escriptor anglès, com segur que ha percebut tot lector de l’obra de tots dos, més encara si ha llegit el llibre esclaridor de Mark Spilka, Dickens and Kafka. A Mutual Interpretation (el “mutual” no té cap sentit) sobre aquesta connexió. Afegim-hi que Kafka coneixia encara més bé que Dickens els tripijocs, les argúcies i els trencacaps de les sessions als tribunals perquè, en el seu cas, treballava com a advocat en una companyia d’assegurances.

El refrany català: “Advocats i procuradors, / a l’infern de dos en dos” —tan antic com aquest altre: “Tot ministre de la Hisenda / engrandeix la seva renda”— té una absoluta validesa en el llarg procés que enfronta el bonàs i innocent Samuel Pickwick amb la senyora Bardell, viuda, aquesta convençuda que el gentilhome ha incomplert una promesa de matrimoni que ell no li havia fet; tot havia estat un malentès deliciosament narrat per l’escriptor.

Només cal parar atenció a la descripció que el novel·lista anglès fa de les dependències dels advocats que porten el plet per encàrrec de la dama suposadament agreujada: “El despatx dels dependents dels senyors Dodson i Fogg era una cambra fosca, resclosida, amb flaire terrosa…”. Pickwick i el seu criat, Sam Weller, hi fan cap amb la intenció d’arranjar alguna mena de solució a una causa que, al capdavall, portarà Pickwick inevitablement a una vista oral, i després a la presó de Fleet Street. Però el propòsit de Pickwick d’entrevistar-se amb un o tots dos advocats del lloc s’estampa contra aquesta manca de dialèctica que avui anomenaríem “kafkiana”: “¿Hi són el señor Dodson i el señor Fogg?” “El señor Dodson és fora, i el señor Fogg està especialment ocupat” “¿Quan tornarà el señor Dodson, senyor?” “No us ho sabria dir”. “Trigarà gaire a poder rebre el senyor Fogg”. “Ho desconec” (cap. XX).

Tot lector d’El procés, de Kafka, reconeixerà en aquesta estranya situació aquella que pateix Josef K. des de l’inici de la novel·la, quan aquest és detingut arbitràriament per una colla d’empleats del tribunal que el jutjarà. Més endavant en aquesta novel·la de Kafka, Josef K. s’adonarà, al llarg d’una de les sessions a què ha d’acudir, que els magistrats no tenen a la vista, damunt la taula, llibres de lleis o un codi penal, sinó revistes il·lustrades amb pornografia. No arriba a tant l’obra de Dickens; però si el lector mira el capítol XXXIV s’adonarà que els arguments del fiscal acusador, “el mestre Buzfuz”, entren també de ple en la categoria de l’absurd. Com que Pickwick havia encarregat a la seva dispesera, la Sra. Bardell, “costelletes de moltó, amb salsa de tomàquet”, el fiscal hi fa, acusador: “Costelletes, valga’m Déu, i salsa de tomàquet! Senyors, vegeu com la felicitat d’una dona sensible i confiada ha de malversar-se amb artificis tan transparents com aquest!”; com si la petició gastronòmica de Pickwick s’hagués d’entendre com una proposició carregada d’erotisme. Com que el bon home, poc fredolic, havia escrit a la mestressa: “No us preocupeu per l’escalfallit”, el fiscal troba en aquestes paraules una avinentesa per acumular càrrecs contra Pickwick: “L’escalfallit! Vejam, senyors, ¿qui mai s’ha encaparrat per un escalfallit? ... ¿Per què la senyora Bardell és tan seriosament instada a no agitar-se per aquest escalfallit, si no és el cas (com l’és indubtablement) que es tracti de la simple tapadora d’un foc amagat, un senzill substitutiu per a algun mot o promesa falaguera, d’acord amb un sistema preconcertat de correspondència?”

Fins i tot l’estil emprat per Dickens en boca del fiscal Buzfuz s’assembla al que fa servir Kafka, i no solament en situacions comparables. En el seu cas, era el llenguatge que feia servir cada dia com a advocat; en el cas de Dickens, era el que havia sentit durant una colla d’anys en boca de fiscals i defensors. El mateix es pot dir de l’humor que Dickens va exposar en el seu primer llibre important: és el mateix que es troba contínuament en l’obra del de Praga, sens dubte amb una opacitat més incòmoda, per molt que la gent —per culpa d’un títol mal traduït: La metamorfosi— pensi que Kafka és un autor misteriós, fantàstic i angoixat. Si gairebé és un parent de Woody Allen!