Els joves no saben conversar

Fa decennis, un quídam va conèixer una dama nascuda a la darreria del segle XIX —ja no deu viure— que, com és lògic, havia passat la primera jovenesa —la segona encara la conservava— sense ràdio, sense televisió i sense telèfon de cap mena. La dona posseïa una gran intel·ligència natural —l’artificial l’hauria fet petar-se de riure— i tenia una vida ja senzilla: una de les poques distraccions que es permetia era llegir: feia segles que hi havia llibres impresos.

Tot xerrant en un bosquet ombrívol —no de pineda, que escalfa, sinó d’arbres de ribera, com es veu a totes les Arcàdies o locus amoenus que ha presentat la literatura secular—, el quídam va preguntar-li com es distreia quan era jove si no tenia un llibre a l’abast. La dama va respondre molt succintament: “Conversàvem”. És el que s’havia fet durant segles, i encara és una pràctica viva entre la gent molt gran, cansada de la ràdio, la televisió i les xarxes, sobretot a les contrades pageses, lloc en què els grans, funestos esdeveniments de l’actualitat queden massa lluny perquè siguin motiu de curiositat i conversa. Doncs bé: entre les generacions joves —posem fins als que ara tenen menys de 60 anys— la conversació ha pràcticament desaparegut. Hi ha massa ginys a la seva disposició, molt seductors, i tot això ha pogut més que l’art de conversar plàcidament, sense pantalles, ni crits, ni ditirambes.

Hi ha hagut moments antics, a la nostra civilització, en què la conversació, per contra, era una de les coses més preuades de la vida en societat, i al mateix temps forja d’una policy, o ciutadania, ben avinguda. Anglesos i francesos eren els reis d’aquesta pràctica; els alemanys no en saben gaire: volen esgotar qualsevol tema fins a l’extenuació, i això fatiga; a Catalunya va ser rica al temps del modernisme i del noucentisme; a Espanya ha estat quasi desconeguda secularment, llevat de les regions on són xerraires de naixement.

Pope, Swift, Arbuthnot (metge de la reina Anna) o John Gay, que feien colla i van inventar les facècies impertinents d’un tal Martinus Scriblerus —en la publicació homònima feien riota dels escriptors dolents del seu temps—, la practicaven amb delectació. Hi ha una llarga sèrie d’elogis de la conversació, al segle XVIII, que en donen testimoni. Com que a França la conversació —i els salons conversacionals, regentats quasi sempre per dones— també posseïa un enorme prestigi, no és estrany que André Morellet (1727-1819), col·laborador de l’Encyclopédie, escrigués un llibret dedicat al tema, De la Conversation (ara a Rivages Poche, 1995), en què glossa ni més ni menys els onze defectes en l’art de parlar en societat de què havia parlat Swift (l’edició francesa inclou el fullet original d’aquest).

El primer defecte en tota conversació, i el més greu, és no parar atenció a qui té la tanda; el segon és interrompre un que està parlant, o que parlin més d’un alhora; el tercer és la pruïja de semblar més enginyós que els altres; del quart se’n diu egoisme —però aquest defecte és propi de molts variats aspectes de la vida de les persones—; el cinquè és l’esperit de domini sobre tots els presents en una conversació; el sisè és la pedanteria, molt emprada pels acadèmics quan es troben voltats per persones llegues, oblidant que també saben coses; el setè és la incapacitat de sostenir amb lògica l’enfilall d’idees que un vol exposar; el vuitè consisteix a voler deixar tothom content, encara que sigui al preu de contradir-se; el novè, molt comú a certes contrades de Catalunya, és l’esperit de contradicció —digui el que digui un, l’altre li portarà la contrària per sistema—; el desè és la discussió violenta, que no sol portar mai enlloc; l’onzè és entaular converses privades, entre dos o tres, menystenint la conversació general.

Ara ja no es conversa gaire, a diferència del que feia la vella dama barcelonina fa més de cent anys; però, quan es conversa per casualitat en un dinar, una societat, un parlament o el que sigui, sempre hi són presents dos, tres, cinc o tots els defectes que Swift diagnosticava en una mala conversació. Abans aquesta art s’ensenyava a l’escola; l’assignatura es deia “Eloqüència i moral”. Va desaparèixer fa molt de temps.