Els calamars no tenen espines

Amb cert avorriment i no per voluntat pròpia, he vist la tercera temporada d’El joc del calamar. Continuant en la línia de la segona (la primera no l’he vista), també en aquests episodis tot és força previsible, per exemple qui no morirà (una sèrie comercial, per més que sigui coreana, no es pot permetre certes coses), també els personatges conti­nuen sent estereotipats i poc creïbles (els dolents, en especial, són tan malvats que freguen la comèdia). Que sigui previsible, però, no vol dir que sigui versemblant; en el fons a l’espectador li cal fer molts esforços per executar el truc de la suspensió de la incredulitat i empassar-se fins i tot la premissa bàsica: que els jugadors votaran que es volen quedar malgrat saber que la mort els espera a la cantonada. Tanmateix, la sèrie continua batent rècords; la primera temporada ja ho va fer i ara els millora: més de cent milions de persones han vist la tercera temporada els primers deu dies.

Què tenen els calamars que agraden tant? Tenen distopia, esclar, que ja sabem que tira molt perquè el món s’hi assembla cada vegada més. A més, ofereixen un retrat simplista (i per tant entendor i abastable, reconfortant) de la separació injusta entre rics i pobres, un retrat que funciona com un lenitiu per a les penes i els greuges econòmics que la majoria patim: no deixa de ser una hipèrbole del conegut no-arribo-a-final-de-mes. Té coloraines i cançonetes i jocs de nens que, per contrast amb la trama, li donen un toc inquietant. Tampoc podem obviar que el fet que sigui coreana, amb l’estranyesa dels caràcters escrits i les feso­mies, permet que l’espectador senti encara més que està immers en un món diferent, una mena de país de les meravelles, o dels malsons, que sent com un mirall deformadíssim i alhora exacte de la realitat que l’envolta.

Reconec que sempre és bona cosa que hi hagi crítica social des de les fic­cions audiovisuals comercials, per més que en general l’audiovisual tingui un efecte estupefaent: si la tele en parla, jo ja no cal que faci res. Com si el fet d’estar mirant allò i d’estar d’acord amb la crítica que fa ja ens eximís d’actuar i demostrés la nostra posició moral.

Sigui com sigui, reconec que em va sobtar una cosa: l’epíleg on apareix Cate Blanchett i que ens anuncia prou elegantment que la sèrie tindrà versió americana; tampoc és cap sorpresa, els americans, ja ho sabem, no poden evitar ficar les grapes arreu. Veia això la mateixa setmana que llegia que Planeta ha comprat Periscopi, i vaig pensar que una operació i l’altra s’assemblen prou. Són operacions comprensibles, però que ho entengui no impedeix que m’entristeixi una mica.

El cas és que aquells mateixos dies llegia Josep Pla, que sempre és un bon purgant per a les idees i les proses, i us he de dir que fa la millor de les anàlisis possibles de tot plegat: “El calamar té una gran difusió: el calamar a la romana, arrebossat, es troba a tot arreu. La causa és clara. El calamar no té espines i la gent se’l menja sense molèsties. La gent desconeix l’anatomia dels peixos i no està per espines”.