Parla català!

L’atzar ha volgut que la mateixa setmana que un oftalmòleg argentí feia fora de la consulta una dona que parlava en català sota l’estirabot guardia­civilero que ell era l’autoritat i per tant a ell calia adreçar-se-li en castellà, el grup Teatro sin Papeles ens ha obsequiat amb un diàleg semblant, en què una dona era increpada en els termes inversos sota el crit coral “Parla català!” pel fet de no entendre l’informe mèdic sobre els seus ovaris poliquístics. Passem el dia criticant les xarxes socials i lamentant la manera com modulen els nostres interessos i opinions, però si no fos per elles tot plegat ens hauria passat força inadvertit.

Més enllà del contingut de la representació (de seguida hi entrarem), el que més ha cridat l’atenció ha estat el fet que tingués lloc en la presentació de l’informe sobre discriminació elaborat per l’Ajuntament de Barcelona, on la llengua destaca com el segon motiu de discriminació amb un 13,4%, només per sota del fet de ser dona (13,87%) i del color de pell, l’ètnia o el país d’origen (9,98%). Curiosament, d’entrada l’informe no detalla en què consisteix la discriminació lingüística, i hom podria pensar que els estrangers residents a Catalunya són increpats abans per la llengua que parlen que no pel color de pell, com si aquí a un senegalès se’l discriminés més per parlar wòlof que no pas per ser negre.

Encara bo que l’informe té un tou de pàgines i que pots davallar fins a trobar el què de la discriminació lingüística. Resulta que el 2024 hi va haver fins a 192 incidències relacionades amb la llengua, la qual (no es podia saber) era principalment la llengua catalana. S’esmenten situacions com ara la negativa a prestar un servei pel fet de parlar català, segurates que obliguen a saltar al castellà perquè sí, repartidors que et deixen sense el paquet i fins i tot una dona amb un ictus (i els consegüents problemes de parla) que ha de fer el doble esforç de passar-se al castellà perquè així li requereix el metge. Sobta veure a l’informe que cap de les entitats que vetllen pels drets de col·lectius diversos tinguin present la discriminació per llengua, ves que no se sentin discriminats per això.

Tornem a la performance de Teatro sin Papeles, perquè el que plantegen no és nou i sempre ha tingut els seus atiadors. Les darreres dècades certa esquerra, sovint ben nostrada, ha fet un esforç per teixir un entramat conceptual i ideològic en el qual la defensa dels drets de les persones descansava en la intersecció de lluites compartides diverses, des del color de pell fins als drets LGBTI, passant pel dret a migrar, l’accés a un habitatge digne o la lluita per assolir la igualtat de gènere. I, per descomptat, amb un reconeixement cap a la diversitat lingüística de les comunitats menys afavorides, perquè si alguna cosa ens caracteritza és que som lectors de Ngũgĩ wa Thiong’o i tenim el seu Descolonitzar la ment (traduït a Raig verd) a la tauleta de nit, i com admirem que abandonés l’anglès per posar-se a escriure en kikuiu.

Però vet aquí que el català s’esmuny de qualsevol intersecció i se situa a la banda de la discriminació, en una pantomima en què quatre de les actrius interpel·len a crits una dona que necessita completar tot de tràmits (l’arrelament, per exemple) dient-li que parli català, que si no ho fa ni tan sols se l’escoltaran. Són dos minuts que deixen ben clar que el català esdevé un obstacle afegit per a les persones migrants, que el català és profundament discriminador, que el català és arrogant i supremacista, en un joc de miralls en què els discursos de l’esquerra més naïf es presten a reflectir els discursos de l’extrema dreta més espanyolista. Són dos minuts de vídeo que descansen en la placenta de la identificació del català amb la burgesia, en el recordatori que el catalanisme i els seus fruits són indissociables dels beneficis de l’esclavatge, en la idea que la llengua de la classe treballadora sempre ha sigut la castellana i que sempre serà millor convergir-hi perquè així ens entenem tots.

Hi ha una paradoxa que ens hauria de fer somriure si no fos que tot plegat és molt penós: que la queixa pel català s’articuli en castellà des de col·lectius i individus procedents de l’Amèrica Llatina, on llengües colonitzadores com el castellà i el portuguès han escombrat tot de llengües nadiues que o bé s’han extingit o bé estan abocades a l’extinció. Si Ngũgĩ aixequés el cap se’n faria creus.