El poc entusiasme que desperta la reforma dels pavellons de Montjuïc

El concurs per a la modificació de tres dels palaus de la Fira de Montjuïc (el de Comunicacions i Palau de Congressos, el del Vestit i el d’Alfons XIII) ha estat objecte d’una exposició a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili del carrer Rosselló durant unes setmanes. Els edificis proposats, tant els tres guanyadors com els seleccionats i finalistes, s’han mostrat amb plànols, “recreacions” i maquetes, i el cert és que desperten més aviat poc entusiasme en general.

Un entusiasme semblant al que desperta veure les empreses reunides per dur a terme els projectes en aquest concurs, ja que l’arquitectura d’aquests grans edificis exigeix un veritable exèrcit d’arquitectes, enginyers, paisatgistes i altres, per poder complir els requisits de tota mena que comporta construir edificis com aquests. Les recreacions dels interiors dels palaus mostrades abusen de “l’efecte hivernacle”, omplint els interiors amb plantes, enjardinaments i palmeres, un recurs que segur que no representa cap tendència arquitectònica actual, com asseguren les notes de premsa, i, si és així, és per pre­ocupar-se... En veure tanta decoració vegetal, ens venen al cap alguns grans edificis que han confiat en l’estructura per endreçar els espais, recorrent a solucions que podríem qualificar d’arbòries, com les columnes palmera de la Llotja de Palma, a Mallorca. Un recurs replicat en molts edificis contemporanis, com el vell Palazzo del Lavoro de Torí, la terminal 4 de Barajas o l’aeroport de Stansted.

Però, per sobre de tot, els projectes reunits permeten observar el poc encert a l’hora de formar un nou conjunt, o en la millora i la interpretació de l’actual, aglomerat al llarg de l’avinguda de l’Exposició i de les escales d’accés al Palau Nacional, amb les fonts i l’estatuària acompanyants. La creació d’una passera verda alternativa no és la millor resposta a l’eix existent. En termes generals, els edificis presentats, i també els guanyadors, es caracteritzen per l’originalitat, i semblen obeir a alguns eslògans que darrerament hem pogut llegir: “ser icònics”, “moderns”, o representar les “tendències arquitectòniques actuals”: succedanis de pura vanitat. La qüestió del conjunt del qual, es vulgui o no, formen part és, al meu parer, central.

No hi ha millor lliçó d’optimisme i esperança en el futur que veure que els edificis que participen en una operació com aquesta col·laboren entre ells, i més en un lloc com aquest; posar-se d’acord és la millor expressió de voler fer alguna cosa en comú, i això, en aquest cas, no es veu per enlloc. Penso que no s’han sabut “llegir” els elements singulars del conjunt de la Fira ni interpretar-los per ajudar a veure’ls com a elements d’un diàleg. Per exemple, el paper al qual es redueixen les columnes de la plaça d’Espanya és molt significatiu en les respostes dels diferents equips, i en alguns casos sembla que s’han pres com una imposició. No conec les bases del concurs, que segur que tenen una responsabilitat, per activa o per passiva, en aquest assumpte, com en té el jurat, òbviament. Vull dir que el disseny no és cosa exclusiva dels projectistes, sinó també dels que redacten les bases, i dels que escullen els jurats que triaran els guanyadors. Resoldre arquitectònicament els edificis d’un cas com aquest és una manera de prendre el pols a la societat civil i a com veu les coses. Tot sembla confiar-se a un grapat de solucions individuals que expressen una singularitat pròpia, no compartida, i es troba a faltar una mena de “sentit d’estat” arquitectònicament parlant.

Aquest resultat pràcticament ha coincidit en el temps amb els premis FAD, que enguany van premiar l’Institut de Recerca de Vall d’Hebron. L’edifici premiat s’ajuda de l’estructura aparent i d’un recurs de grandàries que atorguen a la façana una qualitat notable. És fàcil veure l’edifici com una resposta conscient al cacofònic conjunt dels edificis sanitaris reunits per circumstàncies diverses al barri de Montbau. L’Institut de recerca premiat finalitza visualment el conjunt amb gran encert, i demostra que, arribant l’últim, es pot aportar unitat i idea de conjunt.