‘Contrapunt’, tot allò que passa quan dones una càmera a un escultor com Sergi Aguilar

Sergi Aguilar (Barcelona, 1946) és escultor, o almenys aquesta és la pràctica amb què més l’identifiquem. Saber això és important a l’hora de visitar Contrapunt, l’exposició que li dedica La Virreina, on no trobareu matèria esculpida sinó fotografies, i que té quelcom de tendre, perquè demostra que per a un artista és difícil escapar de les preocupacions que l’impulsen a crear, fins i tot si canvia de format. És així com les imatges que veiem ens parlen de temes com el ple o el buit, les distàncies, el paisatge, les volumetries dels edificis, l’aparició o la presència. ¿I no són tots aquests, precisament, uns temes que tenen a veure amb l’espai, és a dir, amb la pràctica escultòrica, per molt que puguin tractar-se també a través de la lent d’una càmera?

Visitar la mostra d’Aguilar implica un diàleg actiu amb les imatges. No entrareu i trobareu un reguitzell de fotos boniques, centrades en un valor únicament compositiu o estètic, de les quals pugueu dir: “Són molt maques”. L’exposició no tracta d’això, sinó que tu mateix pensis les imatges, que les contraposis, que et preguntis quin tall o quina continuació hi ha entre aquella representació que veus i la que hi ha just al costat. De fet, la primera sensació que vaig tenir quan vaig visitar la planta baixa de La Virreina és que entrava en la resolució de l’escena d’un crim. Sabeu aquells taulers que es veuen a les pel·lícules, on la policía penja tot de fotografies disposades de manera aparentment caòtica però lògica, i un fil vermell va marcant les relacions entre cada imatge? Contrapunt és el mateix, però el fil vermell no és visible: ets tu que, com a espectador, has d’anar establint relacions de sentit entre el que veus.

Tot comença el 1972, l’any de la primera foto que veiem a la mostra, quan Sergi Aguilar va fer una estada a Menorca. Havia decidit que seria artista, però no tenia del tot clar a què es dedicaria. Va començar a fer dibuixos i fotografies, fins que finalment va centrar-se en l’escultura, i aquesta activitat va triomfar per davant de les altres. “Dels vuitanta als dos mil, els escultors anavem com una moto. Érem joves i guapos i a Espanya hi havia una necessitat d’escultura, després d’Oteiza i de Chillida. Ens va anar bé, i aleshores tenia poc temps lliure per a les fotos i els vídeos”, recorda el creador.

Convida a pensar les imatges, a contraposar-les, a preguntar-se quin tall o quina continuació hi ha entre unes i altres

Les fotografies inicials mostren una seqüència buida d’espais oberts i distants, de paisatges i construccions autòctones que sorprenien l’artista. Un altre cop, temàtiques molt escultòriques. Ell feia fotos i les arxivava. “M’interessen les distàncies i també l’anonimat”, explica el mateix Aguilar en una visita guiada. Per què? Perquè “les coses concretes necessiten ser ajustades per aquests dos condicionants; si no, no podrien existir.” Al protagonista de la mostra també li interessen dos altres conceptes: “la no-sofisticació” i “la mudesa de l’art”. I tot això es veu claríssim a La Virreina, on cada peça forma part de la improvisació, de la voluntat de fer clic a la càmera mentre l’artista va d’aquí cap allà i està amb els ulls oberts, però en moviment. Com diu ell, es tracta d’una pràctica fotogràfica d’“aquí et pillo, aquí t’enganxo.”

La indestriabilitat de l’artista i el pensament escultòric no es limiten només al que passa dins dels enquadraments, sinó també fora. Cada paret plena de peces és una obra sencera. Qui visiti La Virreina veurà, com dèiem a l’inici, murs amb imatges disposades a diferents altures, algunes agrupades, d’altres soles; algunes a prop del terra, d’altres volant. Entendre la lògica del que està amunt i del que està avall forma part de la mostra, i és una lectura entretinguda i bastant fàcil, perquè de vegades és molt literal: mireu on són els núvols i mireu on són les pedres. A les imatges també hi trobareu referències a diferents artistes, però aquesta és una altra capa de lectura que requereix una certa expertesa en art. Cadascú pot llegir les fotografies com vulgui, i seguir el fil del seu interès cap allà on sigui que el porti. Perquè, com conclou, l’artista: “Una imatge és com l’inici d’una història d’amor; tu la mires i ella pot ser que et miri… o que no.”