Tocats pel sol: una història cultural del gran astre, dels moviments llibertaris a la foto d’Instagram

Quan fa molta calor, el cos entra en espirals d’emergència histèriques: sua, es deshidrata i, per tant, perd el líquid que hauria de repartir la calor pel cos. Si el cas és extrem, les proteïnes es desnaturalitzen, com passa amb les de l’ou ferrat, i poden fallar al fetge, als ronyons o al cervell. És el que en diem un cop de calor o una insolació, que a Barcelona ha fet xifres històriques durant el mes de juny. L’asfalt em crema les soles dels peus, el camp s’incendia, els treballadors del carrer s’abrasen i se’m fa difícil no mirar-me el sol amb una por reverencial. De sobte entens totes les societats que creien en una esfera sinistra que jutjava implacablement la humanitat. Però no sempre ha estat així, en algun moment va ser cura.

***

A la Barcelona de principis del segle XX, el sol que ara visiten els turistes del nord i nosaltres defugim no hi era per a tothom, calia anar a buscar-lo. La classe obrera s’amuntegava en edificis indignes sense llum al nucli antic, amb soroll i malalties com la tuberculosi; les ciutats eren “pops horribles devoradors de vides”, tal com definia el doctor Jaume Queraltó Ros el 1907. Ho recull Eduard Masjuan a La ecología humana en el anarquismo ibérico (Icaria, 2000): en aquest context, l’higienisme català d’esquerres, l’avi del que ara anomenem ecologisme, va començar a reclamar el que semblen obvietats: espais oberts, salubritat i abastiment d’aigua per a la classe obrera urbana.

Des de la medicina i l’urbanisme vinculats a l’anarquisme, es va lluitar per combatre el model productiu que arrasava les ciutats i els seus habitants, però també des de la demografia i la filosofia. La paraula eugenèsia, que la història ha dut per mals averanys, llavors tenia una interpretació positiva, que tenia a veure amb el perfeccionament moral, físic i intel·lectual de l’ésser humà; una recerca de més equilibri amb la natura i el cosmos. I per a això calia que també el poble pogués aprofitar el sol que surt per a tothom. L’any 1915 va sorgir el col·lectiu Els Amics del Sol, introductors del naturisme i l’avantguarda a Catalunya, que l’artista Lola Lasurt (Barcelona, 1983) ha tret recentment a la llum amb el projecte Heliofilia, part del programa de la Biennal Manifesta de la passada tardor i premi ACCA a la Recerca Artística.

Durant més de cent anys, el grup, que es manté vigent i ha oscil·lat entre sis i dues-centes persones segons l’època, ha sortit mensualment des de la ciutat a la natura per buscar un ideal més sa, més instruït i tocat pel sol. Un camí col·lectiu “cap a una època de millorament total de la Humanitat” que connecta la història popular de Barcelona amb la història còsmica del sol. Lola Lasurt ha volgut explorar amb la recerca, l’art i la performance què ens poden explicar sobre nosaltres els primers ecologistes catalans, ara que l’ecologisme va multiplicant significats. Del Sol Invictus dels romans al sol àvid de sang dels asteques, de les festes del solstici a la salutació al sol hindú, de l’esperança en l’energia solar renovable a l’urbanisme que, cada cop més, haurà de protegir-nos del sol que crema la pell, la lluita per l’existència humana sempre ha anat lligada a la possessió o a la inclemència dels raigs solars.

L’Ateneu Enciclopèdic Popular

Els Amics del Sol van néixer a la secció excursionista de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Ara oblidat per molts i encara sense una seu en condicions, va ser fundat el 1902 per intel·lectuals de l’òrbita del polític i advocat laboralista Francesc Layret —referent del socialisme català i molt vinculat a Lluís Companys i Salvador Seguí—, després de la derrota de la vaga general que reclamava la jornada de nou hores. Va arribar a tenir 25.000 socis, més que l’Ateneu Barcelonès, vinculat a la burgesia, els anys que el Barça en tenia uns 3.000.

L’objectiu era ser una universitat per als obrers, i això implicava des de classes d’esperanto o lluita grecoromana fins a la conferència del pa de pagès al cap de Dalí, o l’organització de les Olimpíades Populars del 1936, que havien de ser l’alternativa a les oficials del Berlín nazi però no es van arribar a celebrar. Entre els socis il·lustres, els poetes Federico García Lorca i Joan Salvat-Papasseit, l’actriu Margarida Xirgu o el folklorista Joan Amades; “l’equivalent al CCCB”, fa Lasurt. Va mantenir l’activitat fins a l’any 1939, quan va ser prohibit, i es va refer precàriament quaranta anys després. Ara no se sap molt bé què se’n farà. Manel Aisa, fins fa poc president de l’Ateneu Enciclopèdic, explica que fa més de vint anys que reclamen un espai per poder conservar la biblioteca i organitzar activitats. En principi hi ha un nou local concedit per l’ajuntament, però Aisa no sembla gaire optimista respecte a moure’s de l’espai provisional al carrer Reina Amàlia.

Lasurt parla amb la mirada perduda, sempre sembla rebuscar dades en racons del cervell que ha d’anar revisant, com si fos un arxiu. Té sentit que abans de parlar-me d’Els Amics del Sol insisteixi a reivindicar el fons i el llegat de l’Ateneu Enciclopèdic. Diu que els seus projectes sempre es troben al punt de fricció entre la nostàlgia i la disconformitat: cal recuperar episodis concrets del passat, no per retornar-hi amb un discurs reaccio­nari, sinó per assenyalar les farses del present. En el seu últim treball, que forma part de l’exposició Fabular paisatges de Manuel Borja-Villel, ho ha fet capgirant la figura de la musa que sempre ha representat la gitana Consuelo Jiménez, l’amant i model de Nonell morta en un temporal quan encara era adolescent. Lasurt rescata la història d’Els Amics del Sol perquè ens vol parlar avui d’una ciutat llibertària que el llegat franquista i el capitalisme tardà ens han fet oblidar.

Can Tunis

Els Amics del Sol es trobaven a les sis del matí a una parada de transport públic. Sovint era la de plaça Universitat, perquè molts vivien i treballaven al Raval, sovint en impremtes. Alguns caminant i altres en tren, anaven plegats a la platja o la muntanya. Un trajecte habitual era el del tramvia 48, que passava per Colom i els duia a la platja de Can Tunis. Fugien de les platges pròximes al Besòs, massa contaminades per les fàbriques. De fet, escriu Masjuan que el primer solàrium va ser la paret d’una fàbrica pròxima a aquesta platja; Lasurt creu que era de Kellogg. Ara ni el tren, ni la fàbrica, ni la platja existeixen, però al passeig de Can Tunis, que passa per darrere del que ara és el port de Barcelona, encara s’hi poden veure les vies.

Agafant la ronda litoral des de Paral·lel, anem cap a Can Tunis, amb el cementiri a un costat i el port a l’altre. Després de molts metres de contenidors i estructures misterioses, hi ha el que queda del barri de la Marina del Port: edificis decadents amb un parell de bars-restaurants, un taller de làpides que fa la metàfora massa fàcil i poca cosa més. Sota el pont de la ronda, a la zona que fins als anys setanta ocupaven barraques, un passeig per on només circulen camions, un tren de mercaderies que passa un cop al dia i alguna persona que hi ha fet llar. Tot té un aire d’espai liminar: sobre nostre, la muntanya de Mont­juïc, ara paradigma de la Barcelona del futur, conserva alguna cosa de sorprenentment salvatge que contrasta amb la proximitat del port industrial. És la part del penya-segat del Morrot, i Lasurt m’explica que està protegida per la varietat d’aus que hi fan niu.

Rosa Carmona, de 82 anys i segona generació d’Amics del Sol, defineix l’ambient dels seus pares com “una colla d’idealistes pràctics”. Tot i que molts d’ells formaven part de la FAI o el POUM, la política no era explícita en les sortides, eren una mena de hippies anticipats. Carmona destaca el gaudi, les cançons, el catalanisme i, sobretot, el cultiu del cos. També una sexualitat alliberada que desentonava amb el puritanisme d’aquella Barcelona, i que encara s’accentuaria més amb l’arribada del franquisme. El vegetarianisme o el nudisme eren presents però no estrictes, i tant a les trobades com als pamflets i llibres que editaven hi havia una vocació científica i cultural evident: des d’estudis mèdics a poemes d’Ignasi Iglésias, Joan Maragall o Apel·les Mestres (ell mateix amic del sol).

El grup català va formar part d’una transformació més gran: l’arribada del naturisme a tota la península. Explica Masjuan que, seguint revistes com La Revista Blanca de Madrid o Salud y Fuerza de Barcelona, així com les idees dels anarquistes francesos Enrique Zisly i E. Gravelle, van proliferar grups, escoles i publicacions naturistes que atribuïen al progrés tècnic la desaparició dels boscos, la contaminació atmosfèrica i l’alteració del clima. També criticaven l’alimentació artificial que promovia l’industrialisme i rebutjaven l’alcohol i el tabac. Amb la dictadura, aquesta cultura llibertària acabaria desapareixent o bé despolititzant-se, i ara sembla que l’ecologisme que ells van connectar amb la classe obrera sigui un invent de les elits i d’influencers que beuen te matxa.

Som a l’inici del segle XX i el culte al sol ja no té res a veure amb la idolatria jeràrquica ni la màgia: “Ja no ens dirigim a l’ésser desconegut”, escrivia el doctor Cosme Rofes, militant de la CNT i membre del Consell d’Economia de Catalunya, per a la publicació Heliofilia, “tractem d’un ésser estudiat, benefactor nostre si en sabem treure profit. La ciència ens torna al Sol; al Sol que instintivament havien venerat els pobles primitius”. El sol ja no és una imatge irada, sinó una font d’energia i salut per la qual cal instruir-se per saber-la rebre amb la màxima eficàcia, i també agrair. Fa pensar en els sols vermells que pintava Miró, més irradiadors d’energia que símbol romàntic, més irregulars i materials que eteris o divins. Quan l’hi comento a Lasurt, m’explica que els veïns de Mont-roig trobaven estrany l’artista, perquè cada matí anava a fer exercicis tocat pel sol a la platja.

Gràcies a l’emancipació científica, doncs, en el context d’Els Amics Sol s’assoleix una relació més horitzontal amb l’astre. Un accés renovat al cosmos, que podia fins i tot arribar a desorientar. Els mateixos anys que naturistes d’arreu de la península estudiaven els beneficis biològics de l’heliocultura, el filòsof Georges Bataille escrivia una teoria obscura sobre la “part maleïda” del sol, un superàvit de l’energia de l’astre que rebem a la Terra i de la qual no sabem què fer-ne. Segons el nietzscheà francès, necessitem el ritual, la festa o la revolució per retornar l’excés de sol a l’univers: l’energia còsmica que no s’absorbeix es transforma en energia cultural.

El cos en moviment

Els Amics del Sol retornaven l’energia amb moviment: el primer que feien quan arribaven a la platja, abans del dinar conjunt i de les conferències o lectures, era gimnàstica. La particularitat és que, amb això, van renovar la dansa i van introduir l’avantguarda corporal a Catalunya. Seguien les premisses dels germans Isadora i Raymond Duncan, que van trencar amb el dogma clàssic i van incloure la fluïdesa en els moviments i en els vestits per connectar la dansa a l’organicitat del cos, la natura i l’art. Isadora ho va fer trencant amb les cotilles del ballet clàssic i Raymond amb una gimnàstica que s’inspirava en els moviments dels pagesos al camp dels frisos de la Grècia antiga. Amb la coreògrafa Mireia de Querol, Lasurt ha reinterpretat aquestes danses en passejades que miraven d’unir cos i natura tal com ho havien estat en aquell moment. Diu Lasurt que en aquestes passejades va detectar un interès sorprenent per part de la gent jove, que “com passa en tots els moments de la història en què hi ha una gran revolució tecnològica, necessita noves creences”.

El nostre sol de cada dia

Seguint el litoral barceloní, des de Can Tunis cap al nord, arribem a la platja de Sant Sebastià. Un dimecres feiner a trenc d’alba, hi coincideixen persones sense sostre que dormen a la sorra amb els últims banyistes de la nit i els primers del matí. Uns i altres són fàcils de distingir, els matiners van vestits amb roba d’esport o organitzats en grups de pàdel surf. Una estesa d’unes quaranta persones seuen de cara al mar i duen uns auriculars que fan llums vermelles. Els ha unit Show Up, una empresa que es fa dir comunitat i que cada setmana convoca qui vulgui llevar-se a les cinc del matí i pagar un donatiu obligatori de mínim cinc euros per rebre plegats el sol. Els auriculars són perquè, al davant de tothom, un guia amb micròfon controla en castellà argentí les respiracions i els exercicis de ioga del grup, acompanyat del so d’una flauta de Pan i el que, sense tenir-ne ni idea, definiria com a electrònica soft. L’objectiu, diu el guia, és obrir-se a “la gratitud, l’amor i l’autenticitat” per rebre el sol quan surti. Un equip de tres persones amb càmeres cares papalloneja al voltant per gravar-ho tot. Amb els auriculars posats, tanco els ulls i miro de concentrar-me en el que diu el guia, però quan ho faig perdo la connexió amb el món exterior i m’angoixa que se m’escapi l’espectacle natural que he vingut a buscar.

Quan s’acosta l’hora, ens reuneixen en una rotllana. El sol surt, ara sí, per a tots, i el cercle es desfà, perquè és irresistible el desig de posseir-lo amb una foto. Diria que aquest sol ja no ens està curant de res, ara és un decorat bonic per a les nostres preocupacions contemporànies. Ja fa temps que la ciutat s’ha obert al mar i als seus rius, i que bona part dels discursos sobre el cultiu del cos o la relació amb la natura fan certa desconfiança. És a dir, com demostren aquests heliofílics d’ara, el que pregonaven Els Amics del Sol ha sigut oblidat, assumit o comercialitzat.

Segons el posthumanisme, ja no podem mirar el sol amb la reverència dels antics ni el materialisme de la ciència més descarnada. Ara que venen temps en què el gran astre cremarà les ciutats i els boscos, ens hi haurem de sotmetre d’una manera nova. “Tot ho enrogeix, tot ho enforteix”, escrivia Ignasi Iglésias.