Eugènia Balcells: “Estem envoltats de milers d’imatges i més cecs que mai”

Quan ja no hi comptava, a Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) li plouen els reconeixements: Creu de Sant Jordi, guardó a la trajectòria en la darrera edició dels Premis GAC i una instal·lació multimèdia a la Sala Oval del MNAC. Es titula Des del centre (2025) i perfecciona l’originària From The Center (1982), una obra pionera en el videoart que va crear a Nova York, ciutat on ha residit mitja vida. Al seu estudi de Sant Gervasi, Balcells encara col·lecciona instruments de visió, el concepte al voltant del qual ha bastit una carrera que fusiona art, ciència i filosofia.

Pregunta. Quan li va començar a interessar el tema de la visió?

Resposta. Des de molt petita. L’avi Balcells era arquitecte i inventor, i quan el visitava em deixava unes ulleres amb uns prismes laterals. Si movies lleugerament els ulls, podies veure què passava darrere teu! Després, als 21 anys, vaig tenir un accident de cotxe i em vaig trencar sencera. Em van enguixar tota, estava immòbil, només podia veure el sostre. Tenia un sistema de miralls per veure els amics que em visitaven a l’hospital. Un dia, el metge em va portar unes ulleres semblants a les de l’avi. Si em posava un llibre a la panxa el podia llegir! Tot això va fer que els circuits del meu cervell quedessin molt modificats.

P. Per què va marxar a Nova York?

R. Vaig arribar-hi amb el meu marit, que era metge, el juny del 1968, en plena efervescència contra la guerra del Vietnam. Va ser una aventura de sis anys fantàstica. Allà vaig fer estudis de poesia i de feminisme i, més tard, un màster d’art i filosofia a la Universitat d’Iowa. Sempre havia volgut estudiar això, però a casa tenien terror a la llibertat, que jo fos artista, i m’ho van prohibir. Per això vaig acabar fent arquitectura tècnica. De tornada a Barcelona vaig començar a fer molta fotografia i cinema experimental. A la pel·lícula Fuga (1979) ja vaig començar a treballar el concepte espaitemps relacionant-lo amb la memòria.

P. Com es va gestar From The Center?

R. Quan em vaig separar vaig tornar a Nova York ja com a artista. Era a finals del 1979. Vaig tenir la sort de llogar un estudi que tenia accés a un terrat amb una vista de 360 graus sobre la ciutat. Jo treballo per intuïcions, sense saber com acabaran. Vaig sentir que aquell espai era una oportunitat única per fer un treball sobre la visió. Vaig marcar una creu a terra i vaig posar-hi la càmera. Només tenia una regla: la podia girar, fer servir telescopis, filtres o miralls, però no la podia moure d’aquell punt. Just quan començava el projecte vaig descobrir The Tao of Physics (1975), un llibre de Fritjof Capra on es troben dos mons: la física subatòmica i les filosofies orientals. Llegir-lo em va canviar la meva visió de la realitat, que més que una sèrie d’esdeveniments matèrics és una dansa energètica. Així que des d’aquell punt fix vaig voler captar en dotze eixos el que es veu i el que no es veu: el sol, el cel, els ocells, el trànsit... Hi va haver moments màgics, com quan un avió de reacció va travessar la pantalla mentre gravàvem la lluna. Era el ganivet a l’ull com a la pel·lícula de Buñuel. Després de dos anys gravant, vaig sentir que ja ho tenia. Vaig fer un muntatge amb dotze vídeos al voltant d’una pedra central amb música de Peter van Riper. From The Center va ser una obra de videoart multicanal avançada al seu temps, però es va exhibir molt poc, només a Sant Sebastià, Barcelona, Virgínia i Nova York.

P. Després de tres dècades adormida, ara s’ha despertat amb una versió perfeccionada.

R. Sí, exacte, i gràcies al MNAC. Em van dir que volien comprar obra meva i els vaig dir que From The Center era una obra pionera, i la que més em representava. Em van oferir la Sala Oval, però no podia posar-la allà i prou. Volia fer alguna cosa que recordés un instrument de visió, i el resultat és el globus òptic iridescent que fa de volta celeste. Així que podem dir que Des del centre conté From The Center. Ara he pogut fer realitat el meu somni i utilitzar 12 pantalles planes en uns monòlits com els que Kubrick va dissenyar per a 2001. Una odissea de l’espai. Abans no ho havia pogut fer perquè els monitors eren massa grans i s’havien de posar damunt d’uns pedestals. Des del centre és un Stonehenge electrònic, una obra que s’ha de digerir, t’obliga a ser allà, no es pot veure tota a la vegada, la memòria és necessària. Estic molt contenta perquè quan s’ampliï el MNAC també formarà part de la col·lecció permanent.

P. Com va el projecte de la seva fundació?

R. Fa quatre anys es va vendre l’edifici que tenia a Nova York i la fundació va comprar uns boscos a les Gavarres i també a Castellar de la Selva, un veïnat que hem estat rehabilitant. Aquí vull guardar-hi el meu llegat, que és molt extens. Encara no hi ha data, però la inaugurarem amb una obra inèdita en la qual vaig estar treballant quatre anys. També vull fer trobades de gent de diferents disciplines per generar noves visions, aquest paradigma que defensa Capra. Ens l’hem d’inventar, hem d’anar a recuperar tot el que hem deixat enrere per poder sobreviure i que només algunes tribus mil·lenàries han conservat. Avui dia estem envoltats de milers d’imatges i estem més cecs que mai; tenim milers d’informacions i sabem menys que mai. Hem perdut el més important, la connexió amb el nostre centre.

P. Com s’explica que haguem desconnectat tant en tan poc temps?

R. S’ha perdut la idea que el que li passa a la Terra és el que ens passa al cos. Hi ha hagut eines perilloses, entre elles les audiovisuals, que ens han donat una idea falsa de poder. Tu i jo rebem més missatges en un dia que el meu avi en un mes. És una bogeria. Pensem que per les xarxes socials estem connectats. Tot això és fum, no és res. La intel·ligència artificial només és acumulació de data, no consciència. Estem en un món fictici, i això és perillosíssim. Estem donant una imatge patètica de l’ésser humà. Per això és tan important començar aquest treball de reconnexió, de mantenir-nos creatius i creadors. I molta culpa és dels mitjans de comunicació. S’ha rebaixat el nivell per tenir un índex d’audiència més alt. Si veus un programa i hi ha coses que no entens, no passa res, perquè això suscita preguntes i potser en algun moment buscaràs respostes. La realitat és que la cultura molesta. Al final tot respon a raons econòmiques i polítiques.

P. Quin paper té l’art en aquest context?

R. Un de molt important. Per una banda, és una de les poques àrees del coneixement humà que no té un objectiu predeterminat, i això dona la possibilitat que serveixi d’àgora, de plataforma per a nous coneixements, que és el que busco amb la meva fundació. I per l’altra, crec que l’art pot ajudar a reencantar un món que hem dividit, analitzat, tallat, classificat, comprat i venut. Hem matat el misteri. La gent jove està desencantada: no tenen res, no hi ha ni motivació, ni màgia, ni el meravellar-se, que és una cosa bàsica. També penso que la bellesa és essencial, però no com una cosa que posseïm, sinó com allò que hem d’habitar. I ara em ressonen unes paraules dels indis navahos, aquell May I live in beauty. La bellesa és l’harmonia, l’equilibri, la pau i també una certa idea moral.