La crisi de Sixena per a profans, en set punts

Un exalcalde de Vilanova de Sixena, Alfonso Salillas, deia fa unes setmanes a aquest diari que les pintures romàniques eren un “sentiment”, raó per la qual no se’n podia prescindir, de la seva tornada al monestir de Sixena. En els murs i els arcs de la seva sala capitular van estar entre el segle XIII i 1936, quan Josep Gudiol les va rescatar després d’un gran incendi que va malmetre bona part del recinte. Cada cop falta menys temps per saber si aquesta voluntat de Salillas, i del govern d’Aragó, es fa realitat o, en canvi, és el sentiment arrelat a Catalunya el que guanya: mantenir-se a la sala del Museu Nacional d’Art de Catalunya, malgrat l’última sentència del Tribunal Suprem que mana la seva restitució. Aquí van set punts per intentar entendre un litigi que ve de lluny, i que aquest dijous han estat analitzats en una jornada organitzada pel Congrés de Cultura Catalana.

Unes pintures singulars

Els murals que ara acull el MNAC representen un estil que va del romànic cap al gòtic amb empremta bizantina. Hi ha poques mostres de pintures de sales capitulars d’abans de l’any 1500. La professora d’Història de l’Art de la Universitat de Lleida, Imma Lorés, assenyala la seva singularitat també per “la quantitat de metres quadrats que es van preservar”, malgrat que poc més de la meitat que s’exhibeix actualment són realment les originals que es van poder arrencar de Sixena: la resta són reconstrucció que es va fer al MNAC. Es desconeix qui van ser els autors originals.

L’arribada a Barcelona

L’historiògraf Josep Gudiol és el responsable de l’operació de salvament de les pintures l’any 1936, després que un incendi provocat probablement per un escamot de la FAI destruís bona part del monestir. Va fer un seguiment de moltes obres d’art durant la Guerra Civil i les parets de Sixena les havia fotografiat tres mesos abans, fet que li va permetre conèixer el tresor que hi havia en aquelles parets i donar pistes dècades després de com eren als experts. Així va ser com va poder aconseguir recursos de la Generalitat per fer l’operació de rescat en subratllar que “era el cas més urgent” en aquell moment, atès que a causa de la situació del monestir les obres no haurien sobreviscut l’hivern del 1936. Sixena corresponia llavors al Bisbat de Lleida i els treballs es van poder fer fàcilment. Un cop aquest es va dividir en dos, van aflorar els problemes de propietat i dipòsit actuals.

La batalla judicial avui

Com els béns de la Franja que van sortir del Museu de Lleida, les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena han estat al focus d’una llarga batalla judicial iniciada el 2014 que fa un mes va veure la sentència definitiva, del Suprem. L’efecte: l’obligatòria restitució d‘aquest patrimoni històric al monestir de Sixena. Però no tot està encara decidit, perquè el MNAC defensa que qualsevol trasllat suposarà danys en els murals —“com a mínim es perdrà un 20%“, assenyala a l’acte Pere Rovira, restaurador del Centre de Restauració de Béns Mobles- i ha preguntat a la jutgessa d’Osca que li digui què fer davant aquest risc. És l’única sortida plausible ara mateix, després que el govern d’Aragó hagi decidit excloure els seus quatre tècnics del grup de treball creat al MNAC després que el museu presentés un incident d’execució de sentència per mostrar la seva “incapacitat tècnica” per fer els treballs sense malmetre’ls i passar així la pressió una altra vegada a la Justícia. Així, el grup de treball comú va durar dos dies, sense cap acta firmada: com si no hagués existit.

Moure una obra del XIII al XXI

El govern d’Aragò diu que sí i els tècnics del MNAC mantenen que no és possible fer el trasllat sense malmetre l’obra, i sense grup de treball propi difícilment hi haurà consens. El problema és la fragilitat de l’obra arran de l’incendi patit el 1936 i l‘agressiva tècnica d‘arrencament utilitzada aquell mateix any, que ningú qüestiona perquè no hi havia d’altres. El problema és que les pintures són especialment sensibles sobretot al canvi d’humitat, ara estabilitzada a l’interior del MNAC a la sala dedicada a l’art romànic entre el 58% i el 60% (la resta del museu està a un 50%), una franja que permet mantenir el poder adhesiu de les substàncies utilitzades durant l’arrencada. Si aquestes fallessin, el risc de destrossa seria prou alt. Tanmateix, al 2011 es van fer uns treballs per poder assegurar la circulació d’aire i el control de la part del darrere (la que està amagada) i evitar la proliferació de fongs i insectes. És com si les pintures estiguessin de forma permanent a l’UCI. “No és un quadre, és un organisme molt més complex i fràgil”, explicava la Mireia Mestre, també tècnica al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, qui assenyala que moure les pintures de la sala on s’exposen actualment suposarà tanmateix un treball en què hauran de treballar enginyers i arquitectes, per moure envans i minimitzar les actuacions: “S’hauria de fer una prova, desmuntar mitja arcada amb totes les mesures preventives i provar a veure què passa”.

Està l‘antiga sala capitular de Sixena preparada? El Govern aragonès diu que ha fet reformes i que sí, però cap informe tècnic s’ha mostrat fins al moment que ho acrediti. I Pere Rovira advertia sobre el precedent d’un trasllat que no va acabar de sortir bé: uns murals arrencats i restituits al 2011 a San Bauledio de Berlanga (Sòria), que van acabar ennegrint a causa dels fongs per les condicions ambientals de l’església. A causa de l’incendi, les pintures romàniques de Sixena son encara més dèbils.

Debat tècnic

Des que es va conèixer la sentència han sorgit veus que buscaven centrar el debat en factors tècnics i científics. Imma Lorés lamentava que Sixena s’ha convertit en “un instrument polític, amb un menysteniment del coneixement i l’expertesa”, mentre Carles Sánchez, de la Universitat Autònoma de Barcelona, demana la creació d’un grup internacional d’experts que, a hores d’ara, sembla bastant impossible, malgrat el codi deontològic que en teoria impedeix a un tècnic en conservació o restauració fer treballs que, en la seva opinió, vagin en contra del patrimoni. “És un cas de restitució patrimonial o d’alguna cosa més?”, es preguntava Alberto Velasco, professor de Legislació i Tutela del Patrimoni Artístic de la Universitat de Lleida i coordinador de la jornada.

I si hi hagués una alternativa?

La jutgessa té tota la responsabilitat sobre el futur dels murals a les seves mans, però el magistrat Guillem Soler, portaveu d‘Àgora Judicial, considera que toca carregar-se de raons, i fer un informe molt ben fonamentat amb veus internacionals per defensar la necessitat de no moure les pintures al·legant el risc de danys greus en el patrimoni històric. Llavors es podria acordar una indemnització al Govern aragonès. “Però abans s’ha de convèncer el jutjat que és impossible complir la sentència”.

Una obsessió massa tardana

Alberto Velasco concloïa al final que potser la jornada del Congrés de Cultura Catalana havia arribat “massa tard” i que potser tenia sentit fer-la abans. José Ángel Montañés, que durant anys va escriure sobre els béns i les pintures de Sixena a EL PAÍS. era del mateix parer. De fet, la seva crítica anava més enllà: “Els periodistes hem estat molt sols amb aquest tema. Hem hagut de lluitar dins els nostres mitjans i amb els polítics per fer-los veure que el tema era important“. “Com si estiguéssim obsessionats, i potser si ens haguessin fet cas el final hauria estat un altre”, ha reblat.