El caramel enverinat de les pintures de Sixena

El Tribunal Suprem va dictar el 27 de maig una sentència en què s’establia que les pintures de la sala capitular del monestir de Vilanova de Sixena (Osca) que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de Barcelona havien de tornar al monestir d’on van ser rescatades el 1936 després de l’incendi que gairebé va destruir aquest important centre religiós i cultural els primers dies de la Guerra Civil.

La sentència no ha tingut en compte els contundents informes d’experts nacionals i internacionals (entre els quals el de Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina de Miquel Àngel) que asseguraven que un possible trasllat des del MNAC, considerat el museu amb la millor col·lecció de pintura mural medieval del món, les posaria en perill de manera irreversible, en alterar-se les condicions mediambientals que les protegeixen després d’haver-se’n alterat les propietats durant l’incendi del 1936 a causa de les altes temperatures assolides.

L’alt tribunal confirmava dues sentències anteriors més, dictades pel jutjat de primera instància d’Osca i per l’Audiència Provincial, que donaven la raó als arguments exposats pel govern d’Aragó, en representació de les monges de l’orde de Sant Joan, propietàries del monestir, i negaven els arguments defensats pel MNAC.

Durant el judici i el seu seguiment mediàtic es va posar en entredit, i es va qualificar d’espoli, l’actuació de salvaguarda portada a terme per l’historiador de l’art i arquitecte català Josep Gudiol i Ricart, que l’octubre del 1936 va arrencar les pintures de la sala destruïda per mitjà de la tècnica de l’strappo i les va dur a Barcelona.

Aquest mateix expert va ser contractat per la diòcesi de Jaca als anys seixanta per salvar les pintures de les esglésies de les localitats despoblades a fi d’evitar-ne la pèrdua per causes mediambientals o saqueig, uns treballs que es poden veure al Museu Diocesà de Jaca.

Però aquesta sentència, que significa que Sixena tornarà a disposar d’aquesta obra mestra de l’art del 1200, exemple únic de l’art medieval hispànic, per exhibir-la a la sala capitular del monestir, és un autèntic caramel enverinat, pel risc que suposa que, tal com asseguren els informes que ha fet valer el MNAC, les pintures no tan sols pateixin de manera irreparable amb el trasllat, sinó que el canvi d’ubicació, d’un museu de primer nivell a un edifici que no ha completat el procés de rehabilitació, alteri les condicions mediambientals que la preserven.

Des de la Junta d’Aragó asseguren que les condicions de la sala són immillorables. Però hi ha motius per dubtar-ho, ja que abans havien dit el mateix i no era cert. El febrer del 2017, l’aleshores president Javier Lambán, del PSOE, va assegurar, al monestir mateix i davant dels periodistes convocats, que la sala capitular complia totes les condicions i que les pintures hi estarien millor que al MNAC perquè les seves instal·lacions eren més modernes i perquè Barcelona era una ciutat humida, a causa del mar. Però aquell mateix dia es va comprovar que la sala no tenia cap mena de climatització ja que aquesta no formava part del projecte de reforma presentat, tal com va resumir gràficament a aquest periodista Fernando López Barrena, arquitecte en cap del Servei de Conservació i Restauració del Patrimoni d’Aragó amb la castissa frase: “Per què vols encendre el forn si el pollastre no és dins”.

Aquesta setmana, després de la sentència del Suprem, l’actual president d’Aragó, Jorge Azcón, del PP, va insistir en la mateixa idea que les pintures estarien millor a Osca per “l’ambient salí de Barcelona”, i, sense aportar cap mena d’informe, va assegurar que la sala “està en perfecte estat de revista per emmagatzemar i guardar aquestes pintures en perfecte estat de seguretat i exposar-les en molt poc temps”.

Segons Azcón, hi ha un pla tècnic elaborat pel grup de treball, que inclou el desmuntatge, el trasllat, la conservació, la restauració i l’exposició de les pintures, un pla que, reconeix Aragó, s’ha elaborat sense que els seus tècnics hagin analitzat l’estat de les pintures directament al MNAC, davant la negativa del museu que hi accedissin sense que hi hagués una sentència ferma.

Però hi ha d’altres problemes que cal resoldre davant del retorn de les pintures a Sixena. Un és que la dimensió i la curvatura dels arcs creats per instal·lar-hi les pintures al MNAC i els de la sala capitular són diferents, cosa que fa que les fràgils pintures tinguin un encaix difícil i provocarà, sens dubte, més manipulacions i més riscos per a les obres.

Els conservadors aragonesos desconeixen l’estat de les pintures, davant la impossibilitat d’estudiar-les per la negativa de deixar-los passar del MNAC, però sí que saben que els suports actuals, de cotó ―després de l’arrencament i restauració de Gudiol, les pintures murals van passar a ser llenços instal·lats en bastidors―, són propensos, si hi ha canvis d’humitat, a la proliferació de bacteris i fongs, cosa que afegeix un altre problema a la seva conservació, si finalment viatgen a Sixena.

No és un tema qualsevol: el monestir de Sixena, fundat el 1118 per la reina Sança de Castella sobre una llacuna, ha patit un problema endèmic d’humitat que afectava la supervivència de l’edifici. És per això que les últimes monges del monestir el van abandonar el 1970 i es van instal·lar al convent que l’orde tenia a Valldoreix (Barcelona). Des d’Aragó s’assegura que els problemes d’humitat s’han resolt, després d’invertir més d’un milió d’euros en la millora d’aquestes qüestions.

Hauran d’estar molt atents que aquesta humitat, que s’escola per capil·laritat per les parets, no afecti les pintures un cop instal·lades a la sala capitular. La humitat va posar en perill una altra joia del romànic, les pintures del segle XII de San Baudelio de Berlanga (Sòria), que, després de ser reintegrades el 2002 a les parets de l’ermita, es van veure atacades per un fong que el 2011 va obligar a tancar el temple i portar a terme una intervenció integral i fer una revisió exhaustiva de les condicions de temperatura i humitat per evitar que les obres es perdessin per sempre.