‘El monstre’, de Josep Maria Miró: un monstre ve a visitar-nos

Josep Maria Miró és el dramaturg de la por. En les seves obres sempre trobem traces de misteri, i el terror es manifesta de les maneres més insospitades. Por de l’altre (Temps salvatge), por del grup (El principi d’Arquimedes), por d’un mateix (Nerium Park). Les accions del passat tenen greus conseqüències en el present, i sovint als personatges de Miró els visiten els seus dimonis. Amb l’estrena d’El monstre a la Sala Beckett, un dels nostres dramaturgs més traduïts i representats torna a la càrrega amb els temes que últimament li fan perdre la son. Desig, passat, por. Ruralisme, violència i sexe: com en El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc i La majordoma, un poble de la Catalunya profunda és el marc geogràfic i mental on passa tot. Una vella carretera secundària resulta el camí més ràpid per arribar a l’inconscient.

La Berta i el Santi són una parella que comparteix llit i somnis (o malsons), i que conviuen amb el fill d’ella i un gos que van rescatar. Res no és el que sembla en aquesta obra, en què les paraules fan salts temporals dins d’una mateixa frase i el narrador es transfigura en diversos personatges. Joan Negrié (elegant, diabòlic, misteriós) és el gos (o és una guilla?) que espia els seus amos mentre dormen a la seva habitació. Ell també encarna el monstre, aquest monstre individual i col·lectiu que amenaça els dos protagonistes i el poble sencer. Àurea Márquez i Albert Prat interpreten una parella que viu en una nebulosa: entre el present i el passat, entre la vigília i el son, entre la fantasia i la realitat. L’única fàbrica que hi havia al poble va tancar fa temps, i la seva xemeneia/campanar va deixar de treure fum per convertir-se en un centre cívic. La desaparició dels usos tradicionals dels nostres espais ho converteix tot en un decorat, una cita, un simulacre. Hem passat dels telers als fantasmes.

La violència (personal i col·lectiva), el ritual atàvic i el sacrifici recorren una obra molt exigent, tant per als intèrprets com per al públic. El mateix Josep Maria Miró en firma la direcció: l’espai dissenyat per Albert Pascual aprofita totes les possibilitats expressives de la sala petita de la Beckett, situant els protagonistes en una tarima negra (reflectora com un llac), coronada per molts llums idèntics. La il·luminació de Toni Ubach és tant o més important que el text: en el seu colpidor inici veiem com la Berta i el Santi leviten en l’aire, literalment. ¿Són dos espectres o som davant d’una aparició? La música de Yair Karelic afegeix suspens i dramatisme a la cosa, subratllant al mateix temps la convenció teatral. El personatge de Negrié actua com l’àngel exterminador del poble o l’atractiu visitant que vampiritzava tota una família a la pel·lícula Teorema (Pier Paolo Pasolini, 1968). Prat i Márquez passen del diàleg domèstic al terror més absolut amb facilitat, demostrant que són dos actors capaços de fer un triple salt mortal, sense xarxa de protecció, i continuar la frase en la lliga del naturalisme. Dos intèrprets extraordinaris, vaja.

El monstre és un muntatge fosc, fred i aspre: segurament hauria estat més indicat que la Sala Beckett l’hagués programat a l’hivern, ja que fa un gran contrast amb la temperatura de l’ambient i amb la comèdia romàntica que es pot veure a la sala de baix. Josep Maria Miró ja ha guanyat un parell de premis amb aquest text (el Jardiel Poncela i el Quim Masó) i estem segurs que en el futur continuarà explorant els seus dimonis (i els nostres). No en tenim cap dubte: tots anem ben servits de fantasmes.