No hi haurà cap més Dagoll Dagom

Més de 330.000 espectadors han passat pel Teatre Victòria des del setembre passat per veure la tercera reposició de Mar i cel. Quan abaixi la persia­na, presumptament per sempre, serà l’espectacle més vist de la temporada a Barcelona, potser de la història, amb una recaptació que podria superar els 10 milions d’euros. Tot això són xifres que demostren el pes d’aquest musical en la memòria dels catalans i de la companyia que l’ha fet possible, Dagoll Dagom, com a eix vertebrador de part del nostre imaginari col·lectiu. Per a diverses generacions, des d’aquella que va veure la seva estrena el 1988, forma part de la seva vida. Però això no tornarà a passar.

I no és que no hi hagi artistes amb el talent d’Albert Guinovart, Joan Lluís Boz­zo i Xavier Bru de Sala, autors, respectivament, de la música, de la direcció i del llibret del musical inspirat en l’obra d’Àngel Guimerà. Ni productors irredempts com Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Hi són. L’època, tanmateix, és una altra. Avui és impossible i seria altament irregular, per exemple, que el Departament de Presidència de la Generalitat atorgués discrecionalment 600.000 euros a una empresa privada de teatre per tirar endavant qualsevol cosa semblant a Mar i cel. Les ajudes d’aquesta xifra van a equipaments, mai a sufragar un sol projecte.

Amb tot, Dagoll Dagom va assumir molts riscos el 1988. Van ser molt agosarats a l’hora de pensar que la història d’amor entre el morisc Saïd i la cristiana Blanca, al final de la qual tots dos moren, talment Romeu i Julieta, podria ser un èxit rotund. Venien d’Antaviana (1985) i El Mikado (1986) i tot feia preveure que se la fotrien. Però no. Amb Flor de nit (1992) sí que es van estimbar. Tanmateix, el 2004 van poder remuntar Mar i cel al TNC, una altra ajuda pública inestimable, i el 2014 van tornar-ho a provar, de nou al Victòria. En aquella època recordo perfectament Xavier Marcé, actual regidor de Cultura de Barcelona, dient que el musical no hauria de baixar mai de la cartellera, que hauria de ser el nostre El fantasma de l’òpera, vigent de manera ininterrompuda a Londres des del 1986.

La companyia de Bozzo, Cisquella i Periel, ras i curt, es van inventar un gènere que no existia a casa nostra. I van comptar amb els millors artistes del país, de Guinovart a Joan Vives i Joan Albert Amargós, de Manuel Vázquez Montalbán a Bru de Sala.

L’equivalent contemporani seria la productora de Jordi Sellas, Nostromo Live, artísticament capitanejada per Àngel Llàcer. Però tampoc. Perquè les seves propostes, totes en castellà tret de la recent El dia de la marmota, són musicals en certa manera anacrònics, èxits de Broadway i el West End de fa 30, 40 o 50 anys, com The producers o Cantando bajo la lluvia. Dagoll Dagom va ser sempre més valent, amb un producte propi o, si era adaptat, totalment de la seva època. I per això els van seguir, als anys noranta, El Musical més Petit de Daniel Anglès, o Els Pirates Teatre, una dècada més tard. Van intentar ser els hereus de Dagoll Dagom, però només hi havia lloc per a una “gran” companyia.

Avui és més complicat aixecar un èxit com aquell perquè, a més, la competència és ferotge. I els productors són més covards. Com s’explica, si no, que Ànima, que va exhaurir localitats al TNC a primers de temporada, no hagi tornat encara? Dagoll Dagom passejava els seus espectacles per mig Espanya, cosa que avui cap companyia fa, ni tan sols les públiques de Madrid. Els temps, definitivament, han canviat.