Les escombraries del temps postsoviètic en els llibres de Drubravka Ugrešić

L’exili és una esquerda impossible de cicatritzar, que separa l’ésser humà del seu lloc natal, diu Edward Said. Són paraules que expliquen molt bé l’obra de l’escriptora croata Drubravka Ugrešić, que va decidir marxar de Iugoslàvia el 1993, el moment en què el país es desmembrava. La guerra dels Balcans la va convertir en una nòmada permanent i va tenyir la seva mirada d’una crua lucidesa. “L’exili és una sensibilitat particular i continuada als sons, a una certa melodia”, “l’exi­liat comença a desentranyar senyals inconnexos, creuetes i petits nodes i, de sobte, li sembla que arreu hi llegeix una secreta harmonia, la lògica circular dels símbols”, diu a El Museu de la Rendició Incondicional. Aquesta obra, juntament amb La guineu, ara la podem llegir en català gràcies a la traducció de Pau Sanchis Ferrer.

Com la mirada de l’exiliat, la literatura d’Ugrešić exigeix un tipus de lectura concreta: empeny a fer relacions entre troballes atzaroses, com els objectes insòlits que eren a la panxa d’un elefant marí i que ara, explica a l’inici d’El Museu..., s’exposen en una vitrina del zoològic de Berlín. Gran coneixedora de l’avantguarda russa, Ugrešić enllaça imatges, diàlegs, somnis, descripcions, receptes de cuina i reflexions que tenen com a centre la identitat i la memòria. La presència d’objectes desplaçats, que fan olor de desassossec i naftalina, ens recorda la importància de la cultura material en la vida dels exiliats; una cultura que, afirma Said, ha estat la base, en gran part, de la literatura occidental moderna.

L’obra d’Ugrešić ens pot recordar, així, els llibres Imatges viscudes, de Janet Malcolm, i Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat, de Vivian Gornick. La primera autora, filla d’emigrants txecs, utilitza les fotografies per activar records, per mitjà d’un humor a frec del dadaisme; la segona converteix la solitud en l’expressió de la seva identitat d’odd woman (dona singular, d’esquerres i feminista) en una Nova York plena de personatges solitaris i trencats. A diferència d’aquestes dues escriptores, Ugrešić, però, no fa servir l’anglès, sinó el croat. Les seves ciutats configuren, a més, una geografia més àmplia, i més europea, que la de les nord-americanes, amb Berlín, Nàpols i Lisboa com a epicentres.

Said afirma que l’exili és irremeiablement secular i insuportablement històric, i fa que l’individu esdevingui un ésser discontinu, que no té la possibilitat del retorn. La importància de la història, en la seva reconstrucció en forma de memòria fora de “casa”, és clau en la literatura d’Ugrešić: l’escriptora no només recrea la vida a Iugoslàvia bans i després de la guerra iniciada el 1991, sinó també la diàspora que protanitzen els emigrants de països soviètics entre la Segona Guerra Mundial i després del 1989.

A La guineu, quan parla de l’escriptor Borís Pilniak, Ugrešić s’identifica amb el model dels escriptors guineu, que s’apropien de la vida dels altres amb astúcia i, si cal, fent trampes. La seva solitud i mala fama els converteixen, però, en la veu dels humils, la més propera, segons la mitologia japonesa, a l’esfera terrenal. Un episodi recurrent a El Museu... és protagonitzat per una jove espantada que, el 1946, viatja amb tren de Varna a Sofia, i de Sofia a Dragoman. A mig camí ofereix pomes a un vellet que seu a prop seu, ell li n’agafa una i fa una rosa amb les peles. Al final, la noia oblida una part del viatge i “tapa el passat amb el retall de la tela negra de la foscor”. D’aquest record-retall, la guineu Ugrešić en treu el fil del relat.

Un dels elements més característics de l’exiliat és la maleta. Com les fotografies dels àlbums familiars (reduccions “del món infinit i inabastable a un petit rectangle”), la maleta de la protagonista conté les “cosetes” que conformen la seva vida. Aquesta (única) maleta s’assembla a la del relat homònim de Sergei Dovlàtov: només hi han fet cap andròmines inútils, com una bola de vidre. La narradora s’emmiralla en aquests objectes fetitxe, sense acritud, però amb un desassossec ben particular, històric i comprensible: “Em demano si, quan dormo, també se’m veu tan clarament a la cara la davallada en la desesperació”. La seva mirada arrela en les esquerdes de les fronteres europees. Com els encants berlinesos, és feta d’escombraries del temps.

El Museu de la Rendició Incondicional  

Dubravka Ugresić
Traducció de Pau Sanchis Ferrer
Angle Editorial
377 pàgines. 24,90 euros

La guineu 

Dubravka Ugresić
Traducció de Pau Sanchis Ferrer
Angle Editorial
367 pàgines. 24,90 euros