Noves certeses sobre Sergi Pàmies

No tots els lectors de principis de la dècada dels noranta —Manel Ollé sí— vam ser prou audaços per entendre i avaluar amb justesa i prudència les tres novel·les que Sergi Pàmies (París, 1960) va publicar després d’haver debutat el 1986 amb un llibre de contes, T’hauria de caure la cara de vergonya —seguit d’immediat per un altre recull, Infecció—, i que d’una manera massa rutinària o mandrosa es van voler vincular amb la literatura que aleshores estava fent Quim Monzó. De La primera pedra (1990) hi va haver qui acabava la ressenya afirmant que era una novel·la per aplaudir amb una sola mà; un altre ressenyador bastant desinformat considerava que la prosa de L’instint (1992) era buida i insubstancial, un amuntegament d’imatges i enumeracions insulses, escrita amb el to lacònic dels apunts; i a Sentimental (1995) no es va trigar gens a adjudicar-li el hàndicap d’estar construïda al voltant d’un argument peregrí, deslligat, gratuït fins a la comicitat involuntària, com si a vegades alguns capítols semblessin traspaperats d’una altra novel·la.

Com podíem equivocar-nos tant? Llegides ara, feliçment reunides en un sol volum, Tres novel·les analògiques, el normal seria que la nostra incompetència ens fes caure la cara de vergonya, però a favor nostre hi juga el fet d’haver constatat que el pas del temps corregeix i renova la gràcia de llegir, cancel·la dubtes, instaura unes noves certeses, potser dota d’altres valors el que abans podia semblar pròxim a la insignificança. Vistes ara, La primera pedra, L’instint i Sentimental són tres novel·les, d’una factura impecable, sobre les coses que deuen inquietar més, i més complexes d’entendre, a la gent jove. Sergi Pàmies narrava amb una impassible heroïcitat el formidable patetisme de la inèrcia humana, l’inexplicable aïllament moral, les mil màscares del tedi, les trampes de la quietud no volguda ni esperada mentre la soledat i el silenci exploten, a pesar seu, contra els timpans i el cervell de cada un d’aquests protagonistes tan excèntricament desvalguts: aquell lampista de La primera pedra, tan mediocre que ni se sent habitant del fracàs ni de l’amargor, o aquells personatges igual de desgraciats que s’estan a les fosques una nit sencera en un poble a causa d’una avaria elèctrica —una novel·la coral de magnitud portentosa— a L’instint, o aquell home sense emocions —o potser amb tantes que no n’és conscient de cap—, que surt de casa seva per anar a comprar tabac i no hi torna mai més, tal com ens passa ara als lectors, que sortim de la nostra casa rutinària, entrem en una novel·la de Sergi Pàmies, i ja ens va bé no aparèixer mai més enlloc, com si carregar les nostres misèries fos carregar amb un pes lleuger sense gaire passió. Certament, eren tres novel·les de terror i opressió divertidíssimes per l’obra i la gràcia d’un estil que recorda un glop d’orxata un migdia de calor extrema a l’Albufera, que comences a beure-te’l i no pares fins que el got queda buit.

Al pròleg escrit per a aquesta edició, Sergi Pàmies cita unes paraules de Somerset Maugham: “Per escriure una novel·la, s’han de respectar tres regles. Per desgràcia, ningú no sap quines”. Després de llegir Tres novel·les analògiques un té la intuïció que Sergi Pàmies sí que sap quines són, i que a més a més les respecta per a fruïció de tots els lectors.

Tres novel·les analògiques

La primera pedra. L’instint. Sentimental.
Sergi Pàmies 
Quaderns Crema. 388 pàgines. 26 euros