La nova temporada teatral: en lloc de Txékhov, novel·les, francòfons i ‘hits’

La temporada 2025-2026 ja està a sobre de la taula i, per primera vegada en molts anys, podem decretar Barcelona com a territori lliure de Txékhov. No és que l’autor rus no ens agradi, ai las, però en les últimes dècades hem vist Vànies, Tres germanes i Gavines molt per sobre de les nostres possibilitats. Almenys per un any, el deixem descansar, que reposi. Per contra, ens ha pegat fort amb la tragèdia grega, tant que TNC i Teatre Lliure s’han contraprogramat: a Montjuïc, Contra Antígona, a càrrec del duet Andrea Jiménez-Victòria Szpunberg; a les Glòries, Èdip & Antígona, de Carlota Subirós. Ja es veu que Julio Manrique i Carme Portaceli, directors, respectivament, del Lliure i del TNC, no es truquen per comentar les temporades.

Ens agraden les novel·les

Tanmateix, l’absència de Txékhov o la preeminència de Sòfocles no són les tendències que marcaran la temporada que ve. Són, més aviat, anècdotes davant l’allau de novel·les que aterraran als nostres escenaris. El director Jordi Prat i Coll ja diu que si hi ha tanta narrativa als escenaris de tota Europa és perquè no sabem llegir teatre. Altres asseguren que troben en la novel·la l’escala de grisos que el teatre de text ha perdut, massa marcat per la narrativa audiovisual, on sovint tot és només blanc o negre.

Tenim, això sí, novel·lasses a punt d’estrena. Per començar, Àlex Rigola s’ha atrevit amb l’obra mestra de Mikhail Bulgàkov El mestre i Margarita (Lliure, setembre), peça que vam veure fa més d’una dècada amb una versió magistral de Simon McBurney al Grec 2013. Per aquella època, també la va adaptar Pep Tosar al Maldà. Al mateix teatre, Iván Morales tornarà a muntar El día del Watusi de Francisco Casavella (novembre), Lucia del Greco farà Little women (és a dir, Donetes) de Louisa May Walcott (octubre). També podem afegir-hi les versions de Càndid, Werther i Els miserables de Miquel Mas Fiol (novembre).

El TNC obrirà temporada amb La mort i la primavera versió Marcos Morau-La Veronal (setembre), que ja s’ha estrenat amb gran èxit a Venècia. Al Goya viurem el retorn de La trena de Laetitia Colombani (novembre). I al Heartbreak Hotel, el ja clàssic contemporani Qui va matar el meu pare d’Édouard Louis (octubre), que ell mateix ens va servir fa un parell d’anys a Temporada Alta amb direcció de Thomas Ostermeier i que tindrà versió catalana amb Dafnis Balduz i Pau Roca.

Barcelona, capital París

El reguitzell de novel·les el podríem continuar amb el desembarcament francòfon per terra, mar i aire. Per començar, debutarà a casa nostra el director francès Christophe Rauck teatralitzant Dissection d’une chute de neige de Sara Stridsberg (TNC, octubre). A les Glòries, també tindrem l’Absalon, absalon! de William Faulkner amb direcció de Séverine Chavrier (març) i el Giovanni’s Room de James Baldwin a les ordres d’Eline Arbo. Aquesta última és noruega i dirigeix l’International Theatre Amsterdam, però la podem incloure perfectament en el complex i ric sistema format per França, Bèlgica, Països Baixos i Suïssa. Al TNC, els belgues Peeping Tom estrenaran Chroniques (juny) i Carme Portaceli tornarà a treballar amb el director del KVS de Brussel·les, Michael de Cock, per aixecar Maria Magdalena (gener).

La cosa no s’acaba aquí. Al Lliure tindran La Vie invisible (de Guillaume Poix i Lorraine de Sagazan, setembre), La distance (de Tiago Rodrigues, gener), Valentina (de Caroline Guiela Nguyen, gener), Une tentative presque comme une autre (de Clément i Guillaume Papachristou, març), i La vie secrète des vieux (de Mohamed El Khatib, juny). Fins i tot a la Biblioteca de Catalunya ens arribarà Phèdre, versió de Racine a càrrec de François Gremaud, inclosa en el satèl·lit de Temporada Alta a Barcelona anomenat Flaix de Tardor.

Ja no caldrà anar a París a veure teatre, perquè, ras i curt, l’escena francòfona s’instal·la a Barcelona, ja que tindrem espectacles de tots els racons de l’Hexàgon (Nanterre, París, Valence, Estrasburg), amb grans produccions de Ginebra, Lausana i Brussel·les.

Èxits anglosaxons... i catalans

Sembla que, a banda dels catalans, els únics que escriuen teatre a Europa són els britànics. Cada temporada, per sort nostra, ens arriben un grapat d’obres de factura recent de primer nivell. Aquesta temporada, l’obra que heu de retenir és El barquer, una peça impressionant de Jez Butterworth sobre el conflicte irlandès (Lliure, febrer). Aquí hem d’afegir La mà de Martin McDonagh (La Villarroel, octubre), El firmament de Lucy Kirkwood (TNC, maig) o el musical Germans de sang de Willy Russell (Condal, desembre). I no ens oblidem del retorn del fantàstic Gegant de Mark Rosenblatt (Goya, octubre), una delícia amb Josep Maria Pou donant vida a Roald Dahl, i de Pel davant i pel darrera de Michael Frayn (Borràs, setembre).

Les noves veus són les d’Ella Hickson, de qui Anna Serrano muntarà L’autora (Lliure, maig), i Paula Vogel, de qui pujarà Com vaig aprendre a conduir a la Beckett de la mà de Marilia Samper (gener).

Els anglosaxons ocupen les grans sales i els catalans, les petites. Cosa curiosa. Aquesta temporada serà la de Lluïsa Cunillé, de qui tindrem Compto cada passa meva sobre la terra a la Sala Atrium (setembre) i Dinamarca a la Sala Beckett (maig). De Josep Maria Miró, podrem tornar a veure El principi d’Arquimedes al Texas (agost) i La majordoma a la Heartbreak (setembre) i molt ens estranyaria que El monstre, estrenat aquest estiu a la Beckett, no tornés a trepitjar cap altre teatre. A la Trono de Tarragona el faran segur. I a Temporada Alta. També esperem recuperar, per exemple, Tu em vas prometre una història d’amor, d’Helena Tornero, una de les obres més reeixides de la temporada passada, gran encert del Grec de la Beckett.

L’única obra de text parida a casa nostra que es veurà al Lliure és Una festa a Roma, de Marc Artigau, amb direcció de Clara Segura (febrer). Al TNC, tampoc no van gaire sobrats pel que fa a dramatúrgia catalana local: Tarsius de Lara Díez Quintanilla (novembre). Haurem d’anar a la Beckett per veure Berta Prieto, Pere Riera, Bàrbara Mestanza o Judit Colomer i Pau Vinyals. O, evidentment, a la Flyhard, que es dedica plenament a conrear la dramatúrgia catalana contemporània.

Las Huecas, el triplet

Fa una dècada i mitja, va agafar molta embranzida l’escena contemporània catalana amb noms com El Conde de Torrefiel, cabosanroque, Agrupación Señor Serrano, Mos Maiorum, Azkona&Toloza i Atresbandes, tots amb força repercussió internacional. A aquests s’hi han afegit Pere Jou i Aurora Bauzà, Ça Marche i Las Huecas, de qui aquesta temporada podrem gaudir de fins a tres obres. Al desembre recuperen De l’amistat a la Beckett, que haurà passat per Brussel·les a la tardor amb el trist rècord de fer gira europea abans de trepitjar cap escenari no barceloní. Al gener, al Lliure posaran de llarg Riure caníbal. I al març, dins el festival ZIP de noves tendències del TNC, hi podrem veure La viralitat del mal.

Són molt poques les companyies contemporànies que puguin acreditar un triplet com el que es marcarà la tropa de Júlia Barbany, Andrea Pellejero i Núria Corominas. Jou i Bauzà els segueixen de prop amb un doblet: faran Fosca al Lliure (octubre) i La luz del lobo no pesa al ZIP del TNC (març).

Conflictes latents

Els propers anys, a nivell de direccions artístiques, semblen tranquils. Acabem de viure el primer Grec de Leticia Martín i la primera temporada de Manrique al Lliure. I al setembre, aterra la xilena María José Cifuentes per posar-se al capdavant del Mercat de les Flors, que enfilarà almenys dos anys d’obres intenses, amb la temporada que ve que s’haurà de desenvolupar lluny de la seva seu a Montjuïc. Narcís Puig, alhora, encetarà aquesta tardor el seu primer Temporada Alta com a director.

Però tot això no vol dir pau. D’entrada s’ha de definir com queda l’Antic Teatre, amb l’expropiació de l’edifici ja resolta per part de l’Ajuntament de Barcelona. I haurem de seguir de prop tot el que passa al Capitol de la Rambla, ja de titularitat pública. S’hi han de fer obres i s’ha d’obrir un concurs per veure qui o què el gestionarà. Tampoc no tenim notícies del Principal i poc en sabem de l’Arnau.