Al Teatre Lliure, una gavina més

És inevitable: les quatre obres més cèlebres de Txékhov han de girar eternament pels nostres escenaris. Després de L’hort dels cirerers, L’oncle Vània i Les tres germanes, La gavina és el colofó del quartet txekhovià. Triangles amorosos, conflictes generacionals, anhels i frustracions… Txékhov ens parla d’actrius i escriptors, però en el fons retrata tota la humanitat amb la seva combinació habitual d’afecte i mala bava. El muntatge de Julio Manrique al Lliure és una declaració d’intencions del nou director de la casa i peca, ai, d’un dels mals més habituals del nostre teatre: l’adaptació.

La versió firmada pel mateix Manrique juntament amb Marc Artigau i Cristina Genebat trasllada l’acció a un present de mòbils i xarxes socials: el desig de modernitzar la peça és, paradoxalment, el que fa que s’allunyi. Tampoc no cal el salonet amb el samovar, però ja m’enteneu. Sempre hi ha el perill que els drames de Txékhov quedin avui dia com històries absurdes de burgesos avorrits (que ho són), i sovint les adaptacions fan que tot resulti més vacu i superficial. El to de comèdia de Clara de Ramon fent de Maixa o de David Selvas fent de Sorin funciona (no s’ha de deixar de moure el fulard), perquè dona lleugeresa a tot plegat. El dramatisme que el director exigeix a Nil Cardoner en el rol de Konstantin fa que el jove sembli una drama queen fora de lloc, i que el seu desig de crear “formes noves” sigui ridiculitzat per la mateixa posada en escena. L’espai dissenyat per Lluc Castells resulta força antipàtic, especialment en el primer acte: la foscor i la disposició del públic a tres bandes dificulta veure i sentir correctament els intèrprets. El pas del segon al tercer acte és senzill i vistós, i els mobles del saló familiar podrien ser perfectament de Vinçon. Els vídeos de Francesc Isern són molt bonics, però absolutament innecessaris.

Daniela Brown construeix una Nina molt ajustada: decidida i intel·ligent, ni massa lànguida ni femme fatale. Cristina Genebat com a Irina funciona millor des de la lleugeresa que en el drama, i al Boris de David Verdaguer venen ganes d’abraçar-lo quan travessa l’escena amb la seva motxilla i canya de pescar. Un any més, una gavina més. No serà la primera ni l’última, per descomptat. Com cantava Duncan Dhu, “Cien gaviotas, ¿dónde irán?”.