El gran any de Victoria Szpunberg

Szpunberg. Szpunberg. Szpunberg. Recordeu: la “z” va entre la “S” inicial i la “p”, i no es pronuncia. Ni “Spunberg” ni “Spunzberg” ni “Spunbergz”. Szpunberg. El cognom patern és el primer i ineludible signe d’identitat d’una autora que està vivint un període molt dolç. I del tot merescut. La dramaturga, directora i docent Victoria Szpunberg és la segona autora catalana viva que estrena un text a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, després de Lluïsa Cunillé. També és la primera autora catalana viva que dirigeix el seu propi text a la Sala Gran del TNC. Cal recordar que, ara mateix, els dos teatres públics de Barcelona acullen, a les seves respectives sales grans, dues produccions escrites i dirigides per dones: Fantàstic Ramon de Clàudia Cedó, al Teatre Lliure, i La tercera fuga de Victoria Szpunberg, al TNC. Catalunya, sempre a l’avantguarda.

Szpunberg fa anys que escriu, imparteix classes i tallers, signa dramatúrgies i estrena textos de tota mena. A les aules de l’Obrador de Dramatúrgia de la Sala Beckett és una de les professores més reclamades, i els seus tallers d’iniciació a l’escriptura ja són tot un clàssic. Com la Julieta, la protagonista (parcial) de La tercera fuga, Szpunberg no es defineix com una artista o una intel·lectual, sinó com una treballadora. Després d’anys i panys de feina, els seus fruits han sigut més vistosos aquests darrers temps: El pes d’un cos a la Sala Petita del TNC, el llibret de La gata perduda al Liceu, Mal de coraçon a la Sala Tallers del TNC, L’imperatiu categòric al Lliure, Vulcano al Centro Dramático Nacional... i ara, La tercera fuga. En el marc temporal d’un any, Szpunberg ha vist com L’imperatiu categòric s’estrenava, exhauria totes les entrades i, durant els mesos següents, guanyava una pila de guardons: entre altres, el premi Ciutat de Barcelona, el premi Butaca al Millor Text, el premi de la Crítica al Millor Text i el de Millor Actriu per a Àgata Roca, que al mateix temps va guanyar el premi Memorial Margarida Xirgu per aquesta interpretació. Ja que hi som: L’imperatiu categòric farà gira per Catalunya durant aquesta primavera, i a partir del 4 de juny tornarà a representar-se al Teatre Lliure de Gràcia. Avís per a navegants: les entrades ja estan exhaurides. Vet aquí el drama del teatre (públic) català contemporani.

Converso amb Victoria Szpun­berg: són dies de vacances (escolars), però ella i el seu equip passen les hores en la foscor de la Sala Gran del TNC, ultimant els assajos. “Aquesta sala és un transatlàntic”, em confessa, “però els tècnics em diuen que em veuen força tranquil·la”. El seu col·lega Jordi Prat i Coll li va dir que, quan fessin el salt de la sala d’assaig a l’escenari, era del tot imprescindible que tinguessin l’espectacle llest, perquè la tècnica s’ho cruspeix tot. A les banderoles i als autobusos de Barcelona veiem la publicitat de La tercera fuga amb una imatge de Clara Segura en moviment: fugint, corrent, movent-se. Aquest és el text més ambiciós que Szpunberg ha escrit mai: tretze intèrprets en un espectacle de dues hores i tres quarts de durada. Com una pel·lícula estàndard actual al cinema, d’altra banda. Les tres fugues del títol estan basades en la història familiar dels Szpunberg, i es divideixen en tres actes amb marcs geogràfics i temporals molt concrets: Ucraïna durant els anys vint del segle passat, Bue­nos Aires als anys setanta i la Barcelona del present. Clara Segura pot semblar la gran protagonista d’aquest muntatge, però estem davant d’una obra molt coral: tots els actors interpreten diversos papers, i la Segura és una més d’aquest extens repartiment format per noms que potser no seran familiars per al gran públic.

“Quan el TNC em va donar el sí, els primers a qui vaig trucar van ser la Clara i el Carles Pedragosa”, m’especifica la Victoria. Aquest segon, músic i actor, és un dels intèrprets que més pot sorprendre a tots aquells que encara no el coneguin. Pedragosa ha fet molts espectacles amb la companyia Indi Gest (L’empestat, Europa Bull, La mala dicció...), i la temporada passada va demostrar-nos que és un excel·lent actor amb el monòleg Sísif fa no fa. També fa una pila d’anys que participa en les imprescindibles Nadales del Maldà, acompanyat del poeta Josep Pedrals i del director Iban Beltran. Aquest últim, a la vegada, és l’ajudant de direcció de Szpunberg a La tercera fuga, i l’autora reivindica el seu paper, figura imprescindible (i sovint invisibilitzada) en muntatges tan grans i complexos.

‘La tercera fuga’ parteix de la seva història familiar, però aquí ens trobem en el terreny de la ficció

Preguntada sobre el repartiment, diu que no sap si ha tingut “o molta sort o molta vista”, però reconeix que van fer moltes audicions i van veure molta gent. A la Sala Gran veurem tretze intèrprets, entre ells, tres músics. “Tots fan de tot”, remarca Szpunberg. “Dirigir és envoltar-se de gent potent”, continua, i la fitxa artística de La tercera fuga n’és el testimoni. També és revelador veure com, en els darrers anys, l’autora ha treballat amb les millors actrius de la seva generació: Laia Marull a El pes d’un cos, Àgata Roca a L’imperatiu categòric i, ara, Clara Segura. En aquest espectacle hi ha text, música i danses, i s’hi parlen molts idiomes: ucraïnès, argentí, hebreu, rus, ídix, francès, portuguès... I català, és clar.

Des de l’alegria de la música klezmer fins a la malenconia del tango, de les cordes del violí als botons del bandoneó, les danses i les cançons també ajuden a explicar aquesta “història amb h minúscula”, com reivindica Szpunberg. L’autora mai ha combregat amb la moda de l’autoficció, que fa anys que amara els nostres relats. La tercera fuga parteix de la seva història familiar, d’acord, però aquí ens trobem en el terreny de la ficció, com s’encarrega de recordar-nos el João, el narrador d’aquesta epopeia de fugues i exilis forçats. Precisament per aquest motiu, mentre la idea original i la direcció són de Szpunberg, l’escriptura del text està signada a quatre mans amb l’escriptor, dramaturg i traductor Albert Pijuan. L’autor de Tsunami o La Gran Substitució (les dues publicades per Angle) és amic i confident de l’autora, i la primera persona que llegeix els seus textos. Szpunberg necessitava una mirada externa al material que tenia entre mans, i Pijuan li va aportar l’humor i la ironia que necessitava per distanciar-se dels fets. “En alguns assajos he plorat”, m’explica, ja que no pot evitar veure els seus avis o els seus pares reflectits en les històries que apareixen a La tercera fuga.

La directora vol reivindicar la implicació absoluta de tot el seu equip i l’enorme generositat d’una actriu com Clara Segura. La Sala Gran del TNC no li fa gens de por: reconeix que el que li costa més és tractar els temes relacionats amb la llum (“Soc una mica miop”), però m’explica que ha fet un curs d’il·luminació amb Raimon Rius i ha assistit, com a oient, al primer curs d’Escenografia de l’Institut del Teatre. Ja em direu quants “grans directors” del teatre català han fet això (mentre signaven i cobraven escenografies i il·luminacions). Demano a Marc Rosich, dramaturg, col·lega i amic de Szpunberg, que me la defineixi en poques paraules. Ell ho té molt clar: en destaca la falta absoluta de por i “l’anarquia total” que practica a l’hora de ficar-se en “embolats dramatúrgics”. “Ella diu que no fa autoficció, però sempre escriu a partir d’allò que li ofereix la vida”. Tampoc li fa angúnia enfrontar-se al gènere, “o a la paròdia del gènere”, i és una autora molt intuïtiva, que fa cas de la seva veu interior. Rosich sap de què parla: a part de company de professió, s’ha posat sota les ordres de Szpun­berg com a actor a La màquina de parlar (Sala Beckett 2007 i 2022, El Maldà 2017). “Altres es creuen molt moderns, però la veritable modernor de la Victoria és que se submergeix a fons en la teatralitat. Té com una mirada de lupa augmentada, mentre es deixa portar per l’instint caòtic de la vida”. Jo no ho hauria pogut dir millor.

Tot i la varietat de drames que apareixen a La tercera fuga —pogroms, dictadures, exilis i guerres—, l’autora defensa la celebració de la vida i la pràctica de l’humor: “Em surt fins i tot quan no vull”. L’obra té una impuresa flagrant, volguda, i la barreja de llengües és una de les seves mostres més vistoses: sense anar més lluny, tot el segon acte està escrit i interpretat en argentí. Però no cal que patiu: un coach en fonètica vingut expressament des de Buenos Aires ens ensenyarà que la clau és parlar sempre “con anticipo de eructo”. Només Szpunberg és capaç d’escriure obres on se citen Hannah Arendt (Amor mundi) o Immanuel Kant (L’imperatiu categòric) i al mateix temps estrenar comèdies filosòfiques o distopies de ciència-ficció. Les nombroses estrenes que l’autora ha anat enllaçant darrerament li fan valorar el lloc que ocupa ara mateix en el nostre ecosistema escènic, però tampoc cau en la trampa de pensar “Déu meu, on soc! Perdó per existir!”. Després d’anys de militar en el teatre alternatiu i autogestionat, “comptant cada entrada venuda”, Szpunberg està molt agraïda de trobar-se agombolada per tota la maquinària del TNC.

La tercera fuga està dedicada als desterrats d’aquest món, a totes aquelles persones que són obligades a abandonar els seus països d’origen a causa de la guerra, la fam o les dictadures, i a començar de nou en una altra banda. “Aquí no és important si explico o no la meva vida”, ressalta, agraint-me que no li hagi preguntat què hi ha de veritat o de mentida en aquest text. Les reflexions que fa sobre la identitat o la llengua ens interpel·len a tots, siguem catalans, argentins, jueus o humans en general. “Tots som afrodescendents”, al capdavall. En aquests temps que vivim, en què la dreta i l’extrema dreta catalana reivindiquen un ideal de puresa inexistent i rebutgen la immigració que sempre ens ha definit, Victoria Szpunberg es planta a l’escenari més important de Catalunya per dir-nos: “Ei, que jo també soc catalana”. La Szpun­berg, la nostra dramaturga catalana viva amb el cognom més cool. Recordeu: la “z” va entre la “S” inicial i la “p”, i no es pronuncia.

La tercera fuga. Idea original i direcció Victoria Szpunberg. Teatre Nacional de Catalunya. Fins a l’1 de juny.