Papallones volant a Casserres

El primer disc d’Anna Roig i L’ombre de ton chien, fa alguns anys, el vaig escoltar molt. Ara ella i jo acollim uns cabells no tenyits que no ens fan més grans del que som. El detall em predisposa. Mai l’havia vist en directe i, per tant, l’anada al monestir de Sant Pere de Casserres, a les Masies de Roda, on actua amb l’acordionista Carles Belda, és un retrobament amb un temps i una altra persona. Amb totes les identitats que acollim. Plegats fan Passar-la bé, un recital lliure i festiu de versions. El nom fa la cosa. I ve de com la mare d’Anna Roig, ja traspassada, recordaria una vegada que Belda va ser a casa de la família: “Que bé que la vam passar”. Així ho explica Anna Roig dins l’església, plena per aquest segon cap de setmana del festival de música de Casserres. L’any passat el van fer a l’estiu i aquest any l’han mogut a la primavera. Fresqueja per ser maig, però s’hi està com a casa en aquest recital proper, xamós, acolorit i sentit, per emocionant i per genuí. L’única condició que es van posar per al repertori, que les cançons els agradessin a tots dos.

Comencen juganers amb ‘Una caseta’, d’Emili Vendrell, i en un tres i no res, de bracet de la ironia espurnejant de Belda, ja som dins. Després venen cançons de l’illa de la Reunió, de bossa nova i franceses, algunes amb lletra reescrita picant l’ullet als timbres del present, una peça pròpia d’Anna Roig de record dels estius de la mare a Nantes... Desfilen Cesaria Évora, Vinicius de Moraes, Toti Soler, Pink Martini o Raimon, i sentim occità, crioll, aranès, napolità, portuguès... I fan cantar tothom repetint ‘Les papillons’, que és també el nom de la cançó de Thomas Fersen, un músic actual, i el temple s’omple d’alguna cosa més, de les papallones vitals de cadascú, volant en harmonia còsmica. Tenyides o al natural. De fa quinze anys o d’ara.

Roig i Belda tracen amb senzillesa viatges endavant i enrere en el temps, que és un temps multidimensional: el de la tradició catalana i d’altres llocs, el del seu recorregut i el dels qui escoltem. Suren arrels i presents, zero nostàlgia, que és d’agrair, i un aire familiar que els agermana. Servint-se de la sonoritat especial del monestir, hi fan reverberar, mil anys i escaig després de consagrar-se, llengües i pals musicals tan diversos i autèntics que el barret d’on els treuen sembla que no tingui fi. El concert és al migdia —visca aquest horari, n’hi ha d’haver més!—, de manera que després ens hi quedem a dinar, a l’aire lliure.

El viatge en el temps funciona tant que l’endemà, amb la mare, estirem el fil d’Emili Vendrell i anem a parar al seu pare, el tenor imponent del mateix nom, pertanyent a la generació d’abans de la Nova Cançó, potser denigrada —almenys per mi desconeguda. I estirant més el fil arribem a Gaietà Renom i Ramon Calduch. I jo ara, abans no acabi l’article, encara busco el nom de Mike Ribas, el productor olotí del mític disc de Toquinho, Vinicius i companyia a La Fusa, a Buenos Aires. Així de lluny hem anat.