‘Catalunya aixeca el teló’: Una gran gala teatral

Ja cal que els responsables de les gales dels Goya, dels Gaudí i dels Oscar es mirin i remirin, dues, dues-centes vegades, la gala que aquest dilluns ADETCA (associació d’empreses de teatre de Catalunya) va presentar al Liceu, Catalunya aixeca el teló, i vam poder veure a la nit a TV3. No es tracta que els abans esmentats se la mirin per copiar-la, una cosa impossible quan et toca muntar una repartidora de premis. Però sí que cal que la coneguin. Així comprovaran com una cerimònia pensada per promocionar la temporada teatral 2025-26 no va despatxar-se amb una antologia de bocinets dels espectacles pendents d’estrena sinó amb imaginació, gosadia i fugint del que la majoria esperàvem, avorrits, trobar-nos.

Qui la va pensar tenia clar que ser intrèpid era la millor manera de promocionar el teatre perquè li estàs dient a l’espectador que és un art que et parla de la realitat sense ser-ne una calcomania, que pot arribar al cor sense xarops lacrimògens. El que més va assemblar-se a una gala com les de sempre va ser una cançó sobre els musicals que es fan o faran a Catalunya. Però fins i tot aquí no es va fugir del risc i la peça va consistir en una cartellera cantada (nom de l’obra i del local on es representaria) amb un brillant i exagerat acabament líric.

Van intervenir, entre d’altres, un gran equilibrista (Juan Carlos Panduro), companyies de titelles... (Giramagic, Xirriquiteula, Zero en conducta) i també Els Comediants. El seu número va consistir a fer desfilar les criatures que han inventat, des d’altes com el Sol Solet a menudes. Era una proposta ben senzilla a l’espectador. Fer-li recordar, amb la seva presència a l’escenari, la vegada que les va veure i va riure o ballar o...I sí, hi havia un missatge, unes calaveres envoltant l’home-rellotge i un personatge amb careta que se l’emporta. I tot sortint de l’escenari se la treu, era en Joan Font. Un final amb regust crepuscular.

El repertori musical va permetre escoltar cançons que no figuren precisament als més populars playlist d’Spotify. En català, francès, castellà (la saeta de Serrat amb Elena Gadel, disfressada de personatge celestial), occità o àrab, interpretada per la soprano siriana Aseel Massoud i Ahmad Dyab. La violinista Marta Cardona va obrir i tancar l’espectacle.

Jordi Oriol en va ser el presentador i guionista. Pregoner del festival de poesia de Barcelona d’aquest any, home de teatre del col·lectiu Indi Gest, defensa que la paraula en escena s’escolta diferent i no escriu de la mateixa manera que parla. Les seves intervencions van ser clares quan calia (reclamar a les autoritats presents el 2% de Cultura, estalviar en armament i evitar el martiri de pobles com el de Palestina), però també va tenir un punt d’opac surrealisme molt suggeridor. Sense intentar la gracieta típica, cada cop que apareixia ho feia amb una arma més grossa. El seu concepte sobre la realitat teatral coincideix amb el de Salvador Sunyer, que va recollir el premi honorífic que se li concedia juntament amb Josep Domènech, responsables de l’empresa Bitó amb iniciatives com el festival Temporada Alta de Girona. “Estem tips de mentides”, va dir en el discurs d’agraïment, “però al mateix temps anem cada cop més al teatre on ens enganyen i ho sabem. Per què hi anem, doncs? Perquè aquestes mentides són l’única manera d’explicar algunes veritats”. Oriol va acabar la seva presentació dient que “tal com està el món, anar al teatre, i no diguem en català, és un acte polític”. L’adjunt a la direcció i guió va ser Jaume Viñas.

La direcció d’aquesta elegant, inèdita gala, va ser de Joan Arqué. Actor (Rhum), director (Canto jo i la muntanya balla) i director artístic de la Mostra d’Igualada. Desconec com es reparteixen la responsabilitat del que hem vist aquest dilluns. Tant se val. Ens han fet un esplèndid regal.