Carla Simón: “La sida es va viure en secret, la nostra àvia no sabia que la meva mare va morir d’això”

El 2017, quan Carla Simón Pipó va presentar Estiu 1993, la seva àvia María encara no sabia que del que havia mort la seva filla Neus, mare de la cineasta, era de sida. Havien passat 24 anys des que l’havien enterrada per haver arribat a l’estadi del VIH en què el sistema immunitari queda destruït. “Quan la meva mare estava malalta, ningú no va pronunciar aquesta paraula. La sida es va viure en secret. Els meus avis materns no sabien que havia mort de sida perquè els seus fills es van posar d’acord per dir-los que era una altra cosa. Fins i tot en una família com la meva, que en general ha viscut de manera bastant oberta, es va donar aquesta cosa generacional de ser incapaç d’acceptar la situació”. En una tarda ennuvolada de finals de juliol, Carla Simón ho rememora amb la calma i l’assossegadora naturalitat del seu discurs. La barcelonina seu en un banc d’un parc infantil a les Planes d’Hostoles (Girona), el poble tranquil de la Garrotxa entre gorgs idíl·lics on transcorria Estiu 1993. Aquell debut sobre l’orfenesa infantil va iniciar una trilogia que, després d’explorar una família agricultora del Segrià a Alcarràs (2022), es tanca amb l’estrena als cinemes de Romería, una reconstrucció lliure de la història dels seus pares i l’addicció a l’heroïna que van encetar a Vigo, preseleccionada en el camí cap als premis Oscar. “M’he sentit molt alliberada amb aquesta pel·lícula”, diu. A uns metres de distància, per oferir intimitat, la seva mare adoptiva, Paquita, sosté en braços la Mila, la segona criatura de Carla Simón, que va néixer amb prou feines fa sis setmanes, poc després de presentar Romería a Canes. Al fons, la seva germana Berta i la parella de la Carla, Valentín, gronxen el primer fill de la cineasta, Manel, de tres anys, que pregunta si tardarem gaire.

Encara que Simón viu al Masnou la resta de l’any, la família ha pogut estar-se uns quants dies al poble després del part de la directora. La tarda és tranquil·la i hi ha pocs veïns pel carrer. Un noi a la vintena, a qui va fer de monitora al casal del poble quan era petit, saluda les germanes mentre passeja el gos. A simple vista, davant d’aquesta postal estiuenca convencional, ningú diria que en aquest parc es concentra el germen creatiu d’una cineasta que, mentre buscava respostes sobre els seus orígens, va transcendir del món personal al col·lectiu creant la gran trilogia familiar de la nostra era. I ho va fer desenterrant un dels estigmes silenciats a la memòria històrica del país: el de la paranoia i vergonya que va acompanyar l’epidèmia d’heroïna dels 80 i la posterior crisi de la sida dels 90. “Ja ha passat prou temps perquè puguem abordar aquesta conversa. Som les filles, els germans petits, els supervivents a fi de comptes, els que hem entès que és el moment d’afrontar-ho. Cal fer memòria històrica, perquè els qui ho van patir ho van enterrar dins del dolor més profund, i aquesta nafra va dur a l’estigma”, analitza.

No ho havia planejat, però ha transcorregut més d’una dècada des que Carla Simón va començar a indagar en les seves arrels i el perquè dels silencis familiars. Els seus pares, Kin i Neus, van ser addictes a l’heroïna als anys 80 i van morir de sida amb tres anys de diferència. Al pare, de Vigo, no el va arribar a conèixer. La seva mare se’n va separar en quedar embarassada i va marxar de la ciutat per desenganxar-se de l’heroïna. Simón va néixer a Barcelona el 1986 sense el VIH i el seu pare va morir a Galícia tres anys després. El 1993, en morir la Neus, la Carla va ser adoptada pel seu tiet matern i la seva dona, que ja tenien una filla (Berta).

Fins als 12 anys pensava que vivia amb els seus tiets, als qui també considera els seus pares, perquè en Kin havia mort en un accident de trànsit i la Neus havia patit una malaltia. “Els meus pares em van explicar la veritat a una edat que crec que és molt permeable, en què ja ho pots entendre però no has entrat en l’adolescència. M’ho vaig prendre com ‘Ah, d’acord, ho entenc’. Em va ajudar molt conèixer el context generacional, entendre que no només els va passar a ells de forma aïllada”, afegeix. Va naturalitzar la notícia fins al punt que es va dedicar a aclarir-ho a tots els seus amics de primer d’ESO. “Vaig arribar a l’institut i els anava dient: ‘Recordes que et vaig explicar que la meva mare va morir de malaltia i el meu pare en un accident? Doncs no va ser així’”, rememora. Podríem dir que aquest diàleg va ser un preàmbul del seu cinema, mitjà en què es va especialitzar estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona i cursant un màster, becada, a la London Film School. Oi que recordeu tots aquells nois caiguts dels qui ningú no vol parlar? Doncs vet aquí la història d’aquesta generació amagada.

Més enllà dels retalls autobiogràfics, si hi ha res que uneixi aquesta trilogia és l’anàlisi clínica i intel·ligent del lèxic familiar. Dels seus gestos, mirades, silencis. Tant se val si és rural, de províncies o burgès. Tots, en algun moment, ens veiem en alguna de les seves seqüències. Simón remarca la distància autobiogràfica. “Estiu 1993 va ser més personal i a Alcarràs també hi havia molt del coguionista, Arnau Vilaró, que ve de família d’agricultors. A Romería no hi ha la meva família de Galícia ni de bon tros. Aquesta família del pare beu de moltes altres famílies. Per exemple, això que fa l’avi de posar en fila els nets per donar-los diners ho feia el meu avi matern, li encantava”. El secret per retratar aquestes galàxies tan particulars però universals, diu, és buscar empatia en la complexitat. “Amb la meva pròpia família hi va haver molta discussió, però no per dir ‘Això sí i això no’, sinó un procés d’escolta per entendre tots els punts de vista. A la vida no tot és blanc o negre. Fins i tot quan en retrates els defectes, t’acostes al personatge amb afecte per entendre’l. Al capdavall, tothom fa el que pot o el que li surt més bé”.

“No sé com s’ho fa, però la Carla té la capacitat de compartimentar les seves emocions. Recull tota la merda de les famílies, l’endreça en calaixos, madura aquestes idees i després les transforma en una cosa bonica. El seu cinema és el millor homenatge a les famílies que se m’acut”, diu la seva germana Berta Pipó (Carla Simón té l’ordre dels cognoms invertit per decisió de la seva mare Neus). Actriu quatre anys més petita, Pipó ha participat en tota la trilogia. A Estiu 1993 apareix com una de les tietes de la Frida, a Alcarràs va ser la tieta Glòria i a Romería ha treballat darrere de les càmeres, com a coach actoral. “A Estiu 1993 és on vaig estar menys, però és la que em toca més des del punt de vista personal. En el rodatge i muntatge final van aflorar records que no tenia presents. No tothom té aquesta oportunitat” [la germana de la Frida representa que és ella].

Els germans de Simón no són aliens al seu univers creatiu —el petit, Ernest Pipó, és l’autor de la banda sonora d’Estiu 1993 i de Romería—, però a la Berta li va sorprendre la trucada de la Carla un any abans de rodar Romería. “Em va dir que em volia de coach i li vaig dir: ‘Estàs sonada? Implicaria estar juntes 24 hores al dia. Si de directora a actriu ens va anar bé, per què ho hem de complicar? Ens matarem’”. Al final, va funcionar. “Màgicament, estàvem d’acord en tot”. Treballar enganxada a la Carla darrere del monitor ha permès a la Berta encaixar les peces de la seva constel·lació familiar. “En aquest rodatge vaig comprendre que la meva germana és òrfena”, reflexiona. “Sempre l’he mirat com a germana, però aquí he pres més consciència que va perdre els seus pares, encara que els meus també siguin els seus pares. I m’ha fet pensar molt en la història de la meva tieta, a qui no vaig conèixer. Com ella, també hi he posat part de la meva imaginació, de records que ni tan sols tinc”.

La mare de Carla Simón va ser una de les 4.227 persones que el 1993 van morir de sida, l’any en què se’n van anar una quarta part dels contagiats aquell any −el pic de decessos arribaria el 1995, amb 5.857 defuncions−. Però a Espanya no se’n parlava, d’aquells anys funestos. “Es va viure amb molt dolor de portes endins. Tot això s’enquista fins que arriba algú i diu: ‘Doncs potser no passa res, si acceptem que va succeir tot això’”, diu Simón. I no només es tracta de parlar-ne, sinó de canviar l’òptica sobre l’estigma. Treballant amb les cartes que la seva mare va enviar a diverses amigues des de Tetuan, Amsterdam, Vigo, Barcelona i Perú, Simón va entendre que hi havia molta vida i molt de potencial poètic per explorar. “Mostraven una generació amb una manera d’estar al món molt present. Els interessava tot: les drogues, els paisatges, la música. Sabia que havia de fer alguna cosa que estigués a l’altura dels textos”. Per això es va decantar per Alcarràs i no per Romería després d’Estiu 1993. Necessitava una pausa després de l’exposició personal de la promoció del debut, que la va deixar esgotada i sense saber com concretar aquell material. L’èxit d’Alcarràs (Os d’Or a la Berlinale i 2,4 milions de recaptació a taquilla) la va alleujar i alliberar: “Vaig pensar: ‘Millor que Alcarràs no pot anar, així que faré el que em ve de gust fer, experimentar i continuar avançant’”. I a fe que ho ha aconseguit.

Romería no va de retratar la seva família paterna, sinó d’aplicar una mirada vitalista, salvatge i carregada de generositat a una generació perduda que va viure frisosa de llibertat i de trencar amb tot després dels anys negres de la dictadura. Ho sap bé Xulia Alonso, l’escriptora gallega que per a Carla Simón és “la meva mare si seguís viva”. La frase la va escriure Simón en l’epíleg de la traducció al castellà de Futuro imperfecto (Passom & Bartleboom), les memòries en gallec d’Alonso, una crònica en format carta a la seva filla Lucía sobre enganxar-se a l’heroïna als anys 80 amb la seva parella (Nico), desenganxar-se’n al cap de tres anys, emmalaltir tots dos de sida i sobreviure a la mort d’en Nico en els anys 90 per toxoplasmosi cerebral, la mateixa complicació de què va morir en Kin, el pare de la Carla.

La Xulia i la Carla es va conèixer quan l’escriptora li va donar el seu llibre en el festival de cinema de Pontevedra mentre presentava Estiu 1993, i des de llavors han mantingut el contacte. La vida de la seva filla Lucía i la de la Carla, com explica Alonso a l’altra banda del telèfon, està plena de “coincidències increïbles”. Es duen dos anys de diferència, però totes dues van patir asma nerviós després que morís un dels seus progenitors (Nico en el cas de la Lucía, Neus en el de la Carla), han tingut dos fills i fins i tot van quedar-se embarassades al mateix temps; de fet, fins i tot van compartir habitació doble a l’Hospital de Sant Pau quan Carla Simón va parir la Mila. Per a Romería, Alonso ha coordinat les escenes de consum i l’episodi d’abstinència que pateixen Mitch i Llúcia Garcia, els protagonistes en la part onírica que imagina els pares de Carla Simón. “Els havia d’ensenyar que, amb l’heroïna, els amants no es toquen ni s’abracen mentre passen el mono. Ells van entrar moltíssim en l’escena, vaig sortir-ne tocada. ‘Sort que és el passat’, vaig dir-me”. Alonso també creu que, per tancar ferides, és el torn de les filles de la sida. “Admiro moltíssim aquella generació de pares que van fer el que van poder, famílies com la meva, que es van veure desbordades. Sense haver superat encara la rastellera de l’addicció, tot seguit va arribar la sida i van veure com morien un rere l’altre. És més fàcil parlar-ne quan ha passat el temps. La perspectiva dona una panoràmica que permet suavitzar la duresa del que s’ha viscut”.

Després d’una dècada d’exploració familiar en què, sense buscar-ho, va trobar noves famílies, Carla Simón ha entès que cap memòria és fiable. “Vaig passar-me tota la promoció d’Estiu 1993 dient que no es poden generar records i que t’has d’apropiar del relat dels altres, però m’he adonat que no et pots refiar del relat, perquè cadascú té el seu dolor i la seva visió subjectiva. La memòria és molt selectiva i no encaixa”. En la trilogia, l’espectador no hauria de buscar una literalitat amb la seva vida. Que tingui un origen autobiogràfic no allunya la ficció. “A Estiu 1993 potser hi ha tres escenes que van passar tal qual. A Alcarràs, potser alguna frase d’un àpat familiar. I de Romería, l’únic que ha passat de debò és estar en un vaixell amb el meu tiet. Jo ho barrejo tot. La meva memòria tampoc és fiable. Per això hi ha el cinema, perquè els records es puguin inventar”.

Sent que ha tancat un cicle. El projecte vinent se centrarà en el flamenc. “No em sorprèn que en aquest temps hagi nascut la meva filla. Tinc la sensació que el passat familiar està explorat i que ara comença la meva nova família nuclear. S’ha de mirar cap al futur”.

Aquest article s’ha publicat originalment a Babelia.