De Carla Simón a Pepe Sales: el tabú de la sida a la cultura catalana

“El seu pare va morir d’hepatitis”, diu l’àvia. “No és veritat, va morir de sida. Els meus pares van morir de sida”, corregeix la neta. Aquest breu diàleg apareix en una seqüència de Romería, la nova pel·lícula de Carla Simón que s’acaba d’estrenar als cinemes. La directora tanca la seva trilogia sobre la família, després d’Estiu 1993 i Alcarràs, amb una història d’autoficció en què una jove (Llúcia Garcia) viatja a Galícia a la recerca d’informació sobre els seus pares. El tabú que va suposar l’epidèmia de la sida a l’Espanya dels anys vuitanta i noranta és un dels temes que apareix, amb la subtilesa característica de la directora, en un film que dibuixa un retrat poètic d’un temps i d’un país. El que és personal també és polític, i no es pot entendre la nostra història des de la Transició si no parlem de dues crisis que sovint van estar molt lligades: l’heroïna i la sida. A Romería apareixen totes dues, i la mirada de la jove Marina (i la seva càmera) es complementa amb els silencis eixordadors de la seva família paterna. El silenci i la vergonya van causar tant o més dolor que la sida.

A Catalunya trobem a faltar molts relats, en les arts i la cultura, que ens ajudin a traçar una història de les conseqüències humanes i socials que va tenir l’epidèmia de la sida a casa nostra. Malauradament, hem perdut molts escriptors i artistes que ens en podrien haver parlat en primera persona, i les nostres ficcions tampoc han profunditzat massa en el tema. Com és habitual, sovint hem tendit a mirar cap al món anglosaxó. És simbòlicament molt significatiu que el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) iniciés la seva activitat el 1996 amb la primera part d’Àngels a Amèrica, el text de l’estatunidenc Tony Kushner dirigit per Josep Maria Flotats. Aquell muntatge, entre molts altres motius, acabaria comportant la destitució del director. “Una obra de maricons i sidosos” per inaugurar el TNC (com s’afirma que la definia Marta Ferrusola) era molt més del que els convergents podien suportar en aquell moment. El Teatre Lliure va tornar a portar aquest text a escena, el 2018 i en les seves dues parts, amb direcció de David Selvas i polèmica inclosa per una desafortunada decisió de repartiment (el director no va trobar un actor negre, quan Flotats sí que ho havia fet vint anys abans). La temporada passada vam poder veure, al mateix teatre de Montjuïc, L’herència: la monumental obra del nord-americà Matthew López parla sobre la transmissió de la memòria entre diverses generacions d’homes gais a Nova York, i està ambientada durant la primera victòria de Donald Trump. “No hi ha homosexuals de la meva edat!”. Amb aquesta frase, el personatge interpretat per Abel Folk representava una generació sencera que vam perdre per culpa de la sida. Un dels moments més emotius del muntatge del Lliure arribava al final de la primera part, quan una sèrie de “fantasmes” reals pujaven a l’escenari i abraçaven un dels protagonistes. Aquells homes eren voluntaris provinents d’associacions com el Casal Lambda, BCN Checkpoint o els Panteres Grogues. Les seves abraçades fusionaven realitat i ficció, passat i present, i eren també un homenatge molt emotiu a tots aquells que van patir aquella epidèmia. Tant a les víctimes com als supervivents.

Necessitem tenir aquesta mena de relats explicats per les nostres veus i en la nostra llengua. Tot i que escassos, al teatre català contemporani podem trobar alguns exemples en què la sida fa acte de presència. A Justícia, Guillem Clua explicava la vida del jutge Samuel Gallart (encarnat per Josep Maria Pou, en una mena de prefiguració del seu Jordi Pujol cinematogràfic), en què s’anomenava la manifestació del Front d’Alliberament Gai del 1977 o es descrivien els estralls que la sida va provocar a Barcelona durant els anys vuitanta. Clua ja havia parlat d’epidèmies a Marburg (Sala Petita del TNC, 2010), una obra situada en quatre moments històrics en què l’ombra del VIH era indubtable. Muntatges més petits o alternatius com ara Discordants (RetorCia Teatre) o José y la Barcelona disidente (Lalínea) també han tractat el tema, utilitzant llenguatges com el teatre documental o l’autoficció. Continuant en el món de les arts escèniques, de vegades ha sigut des de disciplines més perifèriques com la dansa on s’ha tocat el tema amb més profunditat. Pere Faura va estrenar Rèquiem nocturn el 2020, un espectacle sobre la mort inspirat en la pel·lícula de Bob Fosse All that jazz. Una de les seves escenes més commovedores succeïa quan la ballarina i coreògrafa Montse Colomé (que llavors tenia seixanta-quatre anys) explicava la seva experiència personal, quan va acompanyar a morir alguns dels seus amics i companys ballarins durant els anys vuitanta. L’última planta de la Vall d’Hebron es va convertir en “la planta dels condemnats”, i moltes famílies rebutjaven els seus fills, que sovint morien sols i desemparats. Les amigues, tal com molt bé s’explica a la sèrie britànica It’s a sin (‘És pecat’), eren les qui acompanyaven aquests joves en els seus últims dies de vida. Pere Faura també va presentar Sidosos (primera prova) a l’Antic Teatre, el 2021, i té un projecte a quatre mans amb el dramaturg Jumon Erra (que va rebre una beca Barcelona Crea) sobre la manera com diversos artistes, líders socials i organitzacions van gestionar la crisi de la sida a Catalunya. Seguint en el món de la dansa, el coreògraf i investigador Aimar Pérez Galí va presentar el 2016 The Touching Community al Mercat de les Flors, una peça sobre l’impacte que va tenir l’epidèmia de la sida en la dansa espanyola i llatinoamericana. La tècnica contact es basa en la improvisació i en el contacte físic entre els intèrprets, i resultava el reflex en negatiu d’una crisi en què la por i la desinformació van fer que moltes persones deixessin de rebre petons i abraçades, tal com va passar, anys més tard, durant la pandèmia de la covid, llavors sense l’estigma del VIH. Amb el coronavirus vam entendre molt bé que ningú és culpable d’agafar un virus, i a cap de nosaltres se’ns hauria ocorregut d’acusar un amic positiu de covid d’haver mantingut pràctiques arriscades o poc segures. Les vacunes contra la covid van arribar al cap de pocs mesos. La del VIH… encara l’estem esperant.

“Ningú fa cançons per ningú / i et tinc en el meu cos. /Tothom té raons per tothom / i et sento en el meu cor / en el meu cor / i en el meu cor”. Pepe Sales és un dels nostres maleïts predilectes (o malditos, segons l’expressió de Pau Malvido), que sempre cal reivindicar, i també és l’autor d’aquests “Tres acords contra la sida” que anys més tard versionaria el cantautor Albert Pla. El poemari Cançons d’amor i droga es va convertir, el 2003, en un espectacle dirigit per Àlex Rigola (Pla estava acompanyat en escena per l’actriu i compositora Judit Farrés) i en un disc doble imprescindible. Amb el subtítol “Pla es fa el Sales”, el sabadellenc reinterpretava un repertori sobre camells, farmàcies i “homes com cal”, portant-lo al segle XXI i convertint-lo en patrimoni de la nostra poesia i música. “Sant Cristo de les farmàcies / digueu-li al botiguer / que em doni la metzina / o que tregui la creu del carrer”. De fet, Pla ja havia cantat a la sida, sis anys abans i de forma molt més festiva i irònica, en el llegendari disc Veintegenarios en Alburquerque, un fals concert publicat el 1997. A “Qué más me da si da o no da” convertia la malaltia en el tema principal d’una cançó d’amor, amb big band inclosa: “Habrá valido la pena mi vida / si muero por culpa tuya. / Si por tus besos muriera yo, / por culpa de tus caricias / qué más me da”. Amor, transmissió, malaltia i droga altra vegada: “Si haciendo el amor se enferma hoy / no hay mal que por bien no venga. / Engánchame por la vena / pínchame todo tu amor”. El mateix 1997 i en un to ben diferent, Sílvia Comes i Lídia Pujol cantaven “El conte dels dos suïcides”, una cançó d’aire folk que demostrava com a finals dels anys noranta la sida ja havia passat a ser un tema més o menys habitual en el repertori dels nostres cantautors. “Va morir amb una última mirada d’incomprensió als ulls / perquè el que tenia la sida no era ell”.

Pel que fa a la literatura, hem de parlar naturalment de Jordi Cussà. Els seus llibres Cavalls salvatges (L’Albí, 2016) o Formentera Lady (LaBreu, 2015) tracten, en essència, sobre l’impacte que va tenir l’heroïna en una generació sencera de catalans. La sida també hi apareix, és clar, com una amenaça sempre latent o com una inesperada realitat amb què topaven molts dels ionquis que durant anys van caminar pel cantó més salvatge de la vida. La majoria es van quedar pel camí, i són tots aquells que Cussà homenatja i converteix en carn literària. També podríem parlar dels dietaris de Jaime Gil de Biedma, reeditats per Lumen el 2017, que arriben fins al 1985 i el seu ingrés a una clínica de París per tractar-se el virus de la immunodeficiència humana. Si aquests darrers anys la literatura internacional ens ha regalat novel·les tan rellevants com Els grans optimistes de Rebecca Makkai (Periscopi, 2021) o Els fills adormits d’Anthony Passeron (L’Altra, 2023), a Catalunya l’escriptor Pol Guasch va ambientar la seva segona novel·la Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama, 2024) en una època en què els homes homosexuals patien una estranya malaltia. Des de la seva joventut i sense haver viscut la crisi de la sida en primera persona, Guasch reivindica, a través de la literatura, la memòria personal i col·lectiva, tasca que fa una pila d’anys que desenvolupen organitzacions pioneres com Sida Studi (creada el 1987) o Gais Positius (el 1994).

La memòria és una eina valuosíssima per entendre i valorar la feina feta a Catalunya durant els darrers quaranta anys. Iniciatives com l’associació Projecte dels Noms (creada el 1993) continuen recordant-nos, cada Dia Mundial de la Sida i mitjançant el Tapís Memorial, les víctimes que va provocar aquesta pandèmia. L’activista Ferran Pujol ho resumia, en una entrevista de fa uns anys, amb una frase escruixidora: “Entre el 1992 i el 1996 es va morir tothom”. En l’actualitat, el PrEP (o profilaxi preexposició) ha rebaixat enormement la percepció de perill que sempre havia provocat la sida, especialment entre els homes que practiquen sexe amb altres homes en països blancs i occidentals. Si parlem del sud global, ja és tot un altre tema. “Todos juntos podemos parar el SIDA”, diu el mural pintat el 1989 per l’artista estatunidenc Keith Haring al carrer Ferlandina: l’obra forma part de la col·lecció del MACBA i ja és un element indestriable del paisatge urbà del Raval, com l’estàtua de Colom o el gat de Botero. De fet, podem donar gràcies al MACBA perquè és un dels pocs museus catalans que ha tingut molta activitat relacionada amb la sida: exposicions sobre l’artista Pepe Espaliú (1996-1997), l’Anarxiu Sida (2018-2019) o l’actual Pregàries de resistència, sobre l’artista colombià Carlos Motta i les seves pràctiques relacionades amb el cos i la dissidència sexual, on evidentment també apareix el VIH (es pot visitar fins al pròxim 26 d’octubre).

Entre el tremendisme informatiu dels anys vuitanta i la lenta acceptació dels anys noranta (amb el mític anunci televisiu “Póntelo, pónselo”), el VIH està avui en dia teòricament més normalitzat dins la nostra societat, però la serofòbia o discriminació que reben les persones seropositives encara no s’ha superat en tots els àmbits, com per exemple el laboral. Per tornar a Romería, la nova pel·lícula de Carla Simón és un sentit homenatge als seus pares, que retrata joves i lliures, i que en cap moment jutja o condemna. Potser les coses estan canviant? En un to molt diferent, els actors Joan Sureda i David Teixidó fa un any que tenen el pòdcast mensual La sida dels gossos, on parlen de temes relacionats amb el col·lectiu LGBTIQ+, la sexualitat o la programació del 3Cat. El mateix nom del pòdcast és un tema de debat, i la parella reivindica que els seus oients s’autoproclamin com a “sidosos” sense cap mena de vergonya: recomano especialment l’episodi on conversen amb la Giovanna Valls. Vivim en l’època del PrEP i de la realitat “indetectable és igual a intransmissible”, i sembla que, per sort, les coses estan començant a canviar. Però necessitem més que mai tenir els nostres relats, que sorgeixin de la nostra cultura i en la nostra llengua. També el de la sida.