Aristocràcia i feixisme a ‘Escandalosas’, i altres troballes al catàleg de sèries d’aquest estiu

Escandalosas (BBC, 2025) seria un altre fulletó ambientat en el luxe aristocràtic, on cal saber agafar la tassa de te, si no fos perquè les batalles familiars no se centren en la gelosia d’una senyoreta pel promès de la primera dama jove. Escandalosas, ambientat en els anys trenta, està basat en la documentada existència de la família Mitford, anglesa.

Són un matrimoni amb set fills. El pare, baró de Redesdale, un conservador xenòfob i malhumorat que ensorrà el patrimoni familiar, pertanyia a la Cambra dels Lords, on va manifestar-se a favor de l’annexió d’Àustria per part d’Alemanya. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial va corregir les seves posicions polítiques, mentre que la seva esposa va mantenir opinions nacionalsocialistes, fet que va provocar el divorci de la parella. Tot això, llevat dels grunyits domèstics i l’enfonsament econòmic, la sèrie pràcticament ho ignora, més atenta a les filles. Necessita clamorosament una segona temporada per explicar amb més densitat alguns personatges i fer-ne el seguiment biogràfic, que va més enllà que els apunts inicials.

Els fills són Nancy, escriptora; Pamela, que després de divorciar-se va passar quasi vint anys en companyia d’una amazona italiana; Thomas, que va morir lluitant a Birmània; Diana, que va divorciar-se d’un aristòcrata per viure, molt de temps clandestinament, amb el líder feixista britànic Sir Oswald Mosley, el seu segon marit; Unity, amiga personal de Hitler, va intentar suïcidar-se a l’inici de la guerra i va morir l’any 1949, quan encara portava al cervell la bala que va disparar-se i que va minvar severament les seves capacitats; Jessica, que va ser tota la vida una activista antifeixista, va lluitar amb els republicans espanyols i finalment va establir-se als Estats Units amb el seu segon marit, un advocat comunista; i Deborah, que va mantenir-se en el paper de dama victoriana. Les fronteres cronològiques d’aquesta primera temporada fan que l’espectador no sàpiga res de molts d’aquests finals. Però sobre una segona temporada, ara per ara, no n’he llegit res.

Jessica va publicar llibres contra els sistemes funerari i penitenciari nord-americans i va fer incursions com a cantant. Però la germana coneguda com a escriptora és Nancy, amb novel·les i relats amb clars components autobiogràfics. L’editorial Asteroide les té al seu catàleg.

La sèrie pivota sobre dos assumptes: les conviccions polítiques d’algunes germanes i el manteniment de la fraternitat, amb algunes punxades que demanaran una reconciliació més o menys tardana. Mentre l’embolic familiar i la decadència de classe estan ben explicats, les posicions polítiques, particularment de les germanes més significades, estan poc esbossades. Lamentable, per exemple, és la pobresa d’argumentari de la germana comunista, que sempre llegeix el mateix llibre i té més entusiasme que pensament teòric (o els responsables de la sèrie no l’hi deixen exposar). En el cas de les dues germanes feixistes, s’arriba a dubtar què és més determinant: si les conviccions polítiques o la libido que desbotona la proximitat del líder. En tot cas, és una sèrie narrativament hàbil i que mostra com neix l’efervescència feixista en territoris inesperats. Res que ara, lamentablement, ens sembli nou.

Aquesta sèrie (Movistar+) i la japonesa Asura (Netflix), excel·lent obra d’Hirokazu Koreeda sobre un pare, una mare i… quatre germanes, han estat companyies televisives agradables d’aquest agost. Però la sèrie que marca la diferència és Los ensayos (HBO), que aquest any ha estrenat la segona temporada. És obvi que a les plataformes abunda la redundància. Roberto Saviano els envia un mastegot en el pròleg d’un llibre (Grita, Anagrama, 2025) que no va precisament de televisió: a les plataformes, escriu, no els interessa que coneguem coses noves, volen que “ens continuï agradant el que ja ens agrada” i que continuem, per exemple, veient pel·lícules semblants a les que ja vèiem. I és veritat, però és possible trobar-hi racons on imperen la gosadia, la singularitat, gent com Nathan Fielder, sense por de ser incòmode, enigmàtic, poètic amb els seus enormes simulacres —una mena d’imprevisibles, un punt esbojarrades, recreacions documentals— que intenten entendre la vida.