‘L’herència’: el Teatre Lliure i els fantasmes del passat

L’estrena de L’herència, traducció al català de The Inheritance, de Matthew López, és un dels esdeveniments teatrals de la temporada a Barcelona. Aquesta obra monumental es va estrenar al Young Vic de Londres el 2018, i va situar Matthew López com un dels millors dramaturgs de la seva generació, a més d’estar considerada l’obra del teatre nord-americà més important del segle XXI. Es diu aviat. Inspirada en Howards End, d’E. M. Forster, narra la vida i els amors d’una sèrie d’homes gais a Nova York, entre el 2015 i el 2018. És a dir, durant la (primera) victòria de Donald Trump: la casualitat electoral ha volgut que ara dialogui fatalment amb el que passa a l’altra banda de l’oceà Atlàntic.

Un grup d’homes joves (guapos, intel·ligents, divertits) es troben en una mena de taller d’escriptura: tenen ganes d’explicar la seva història. Matthew López ens parla de la importància dels relats personals per entendre el nostre present, i ho fa relacionant aquests joves amb una parella gran, en Walter i en Henry, supervivents d’uns anys vuitanta en què van veure morir la majoria dels seus amics per culpa de la sida. L’amor, l’amistat, l’ambició o la por recorren les més de sis hores que dura l’espectacle: es tracta, de fet, de dos muntatges de tres hores que es poden veure de manera independent (els dijous i divendres) o en marató (els dissabtes i diumenges).

Josep Maria Mestres dirigeix amb ofici i mà ferma un gran espectacle (amb tretze actors) i ho aposta tot a la interpretació: l’espai dissenyat per Lluc Castells reprodueix la sala d’assaig del Lliure (una cosa que el públic potser no sap) i l’acció avança amb ritme i agilitat. La grandesa del text (esplèndida traducció de Joan Sellent) es gaudeix gairebé més llegint que veient el muntatge: les escenes on els amics discuteixen acaloradament sobre la història del col·lectiu LGTBI i els seus referents resulten des del punt de vista teatral poc creïbles, tot i l’esforç del director i els intèrprets.

Trobem, entre l’extens repartiment, diverses interpretacions excepcionals. Carles Martínez ens regala un doble paper de premi: el seu llarg monòleg de la primera part és un dels moments teatrals de la dècada. Punt. Abel Folk retrata amb una gran humanitat un home aparentment triomfador que no pot amagar una por atroç, una ferida del passat que no ha aconseguit curar. Albert Salazar brilla fent d’Eric Glass, i la fragilitat que dona al personatge ens fa estimar-lo com si fos el nostre amic o germà petit. El jove Marc Soler es revela com un actor a tenir molt en compte en el seu doble paper d’Adam i Leo: combina l’emoció amb un gran domini de l’expressió corporal (es nota la seva formació en dansa). Carlos Cuevas, tot i que una mica encasellat en el paper de fatxenda encantador, aconsegueix fer-nos emocionar, especialment en la segona part. Entre els molts secundaris destaquen Dafnis Balduz i Lluís Marquès, que, com tot el repartiment, interpreten diversos papers. L’única dona del muntatge apareix a la segona part: la veterana Teresa Lozano emociona sense trampes ni artificis. La pandèmia de la sida va ser terrible des del punt de vista social, mèdic i humanitari: res com una mare per adonar-se’n.

L’herència és un dels espectacles de l’any: per aquesta raó resulta del tot incomprensible que el Teatre Lliure l’hagi programat només durant quatre setmanes. L’enorme esforç artístic, econòmic i de producció que ha suposat la seva estrena hauria d’arribar a molta més gent i durant molt més temps. És de justícia teatral. La memòria de Fabià Puigserver, un dels fundadors del Lliure mort per la sida l’any 1991, també s’ho mereix.

L’herència. Matthew López (inspirat en la novel·la Howards End, d’E. M. Forster). Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. Barcelona. Fins al 16 de març.