Màrius Serra se situa al costat del lector a ‘El malentès’

Quan l’advocada Digna Pena s’adona que el client que haurà de defensar —Joan Ferrer, traductor i reu continu de “la passivitat contemplativa”, el protagonista de la nova novel·la de Màrius Serra (Barcelona, 1963), El mal entès— és el noi que durant l’adolescència ella i les seves amigues anomenaven el Quatrulls, “no podrà evitar pensar en la teranyina de fets atzarosos que sempre forma el passat”. Al cap de més de deu anys i moltes pàgines després des­enfrenadament plenes d’infortunades catàstrofes dramàtiques i d’innombrables menudències quotidianes —què determina l’experiència d’una vida, les primeres o les segones, els cataclismes majúsculs, o potser aquests, en si mateixos, són tan sols el resultat d’infinits incidents mínims que, en conjunt, es revelen molt més transcendentals?—, tancat en un centre penitenciari d’alta seguretat de Mèxic DF, Joan Ferrer rep una visita i pensa que “la vida sempre li ha semblat una c adena d’esdeveniments contradictoris”. Uns capítols abans, haurem assistit a una conversa entre l’advocada i la seva amiga terapeuta Conxita Costas, on una afirma que “els fets passen i només després els apliquem la nostra capacitat analítica i n’establim els motius” mentre l’altra, en desacord, argüeix que “tot té causa (...), i hem d’aspirar a descobrir-la. La civilització és això: saber les causes de les coses. Tampoc és tan difícil. Només cal que furguem una mica en el nostre interior”.

En aquests tres passatges, Màrius Serra ens ofereix les instruccions d’ús per desllorigar la forassenyada sensació d’estranyesa que ens va proporcionant la lectura d’El mal entès, i que d’una manera resumida podríem concretar així: en una immensa majoria de novel·les, el temps de l’escriptor és diferent del dels personatges i els lectors perquè ni ells ni nosaltres tenim coneixement del final però l’autor sí; aquí, en canvi, tenim la certesa que els tres participants estem situats en un nivell idèntic, que tots ignorem el futur i habitem en la mateixa temporalitat oberta —no hi ha una posició externa des d’on contemplar la vida com un tot—, com si Màrius Serra organitzés la cadena d’atzars, fets contradictoris i caps que queden per lligar d’El mal entès desconeixent tant com nosaltres de quina manera es desenrotllaria la trama i el destí dels protagonistes —no l’estructura, de ferro colat— i, en comptes de prescriure un final, creés escenes per posar a prova els personatges i anés registrant qualsevol reacció —continuï­tat i canvi— que semblés psicològicament plausible, com si s’arrisqués a jugar-s’ho tot apostant a la ruleta narrativa. D’aquí prové que cada capítol avanci com un artefacte independent i imparable, no centrat en el desenrotllament dels esdeveniments, sinó en el desenrotllament en si mateix: d’una enorme consistència interna, cada capítol està vist i representat com un abans i un després en la vida d’un laberint ingent de personatges vinculats activament o ocasionalment entre si per l’agent provocador de situacions extremes o trivials que és Joan Ferrer, un home bo amb la missió narrativa, inconscient per a ell, de fer-nos veure si la seva conducta du més bé que mal o al revés als comparses que l’envolten, i que tenen alhora la mateixa funció, i que ens provoca el vertigen d’estar submergits en el fons d’un remolí de vida indeturable. Al cap i a la fi, una bona novel·la serà sempre la construcció d’un món d’homes i dones que van a la seva, i si El mal entès ho és tant, de bona, es deu al propòsit de Màrius Serra d’il·lustrar les múltiples possibilitats que genera cada moment narratiu sense haver-ne de conduir ni un sol a cap mena de meta prefixada, com si no hi hagués res narrativament inevitable perquè la realitat de la novel·la és a les mans de l’atzar.

Serra no s’està de dur la contrària a Robert Musil, que una vegada va dir com si visqués en el futur del nostre present que “Ara tot s’ha tornat no narratiu”. Pletòrica de peripè­cies i accions insospitades, sedimentada de sorpreses inesgotables, d’hàbils coincidències i rigorosos cops d’efecte, i com si la música del pas del temps no pogués aturar-se en cap instant, és impossible compendiar la multitud de trames primàries i secundàries, mai no renyides amb l’ambició de realitat, que es descabdellen amb la velocitat d’una fletxa ben dirigida al llarg i ample d’El mal entès des del mateix inici, a partir del moment que la dona de Joan Ferrer mor en un accident de cotxe poc després d’haver-lo enxampat a la dutxa amb la cangur maorí de la seva filla de cinc anys. La inequívoca potencialitat inventiva de Màrius Serra aconsegueix que no sapiguem preveure en cap moment què ve després de cada episodi, i no parem de preguntar-nos què llegirem tot seguit, arribant fins i tot a la culminació de regalar-nos un epíleg riquíssim d’aventures i suspens on les imperfeccions del món semblen anul·lar-se gràcies a una reconciliació amb la vida equiparable a un instant de perfecció.

El mal entès 

Màrius Serra 
Proa
504 pàgines. 22,90 euros