‘Un assumpte familiar’: lesbianisme als vuitanta i molts silencis

En ple 2026, es fa difícil acostar-se sense certa suspicàcia a temes tan grapejats en la ficció com el masclisme en l’àmbit legal o en la història queer. On ens havien promès una relectura lúcida d’opressions viscudes, ens han colat massa vegades una trama netflixera de superació banal. A Un assumpte familiar, la primera novel·la de Claire Lynch, hi és, aquesta voluntat de rescatar realitats marginals de l’oblit: la Dawn, una dona casada als anys vuitanta, s’enamora d’una altra dona i decideix deixar el marit. Amb aquest exemple fictici l’autora recull els processos humiliants que es donaven en aquesta mena de divorcis i, com en aquest cas, sovint acabaven amb la dona obligada a abandonar els fills. Però la gràcia és que el resultat del judici no és una conclusió tràgica: se sap des del principi de la novel·la (des de la contracoberta, de fet). La història s’intercala amb el relat del 2022, quan la filla, la Maggie, és una dona adulta i molt unida al seu pare, en Heron, que arriba al moment de desentortolligar la història familiar que li han amagat. És en a aquest doble temps on hi ha tota la profunditat de la novel·la: el passat recent queda tan lluny, en un sentit moral, que la incomprensió és absoluta.

El millor d’Un assumpte familiar és l’eforç de contenció de l’autora: la narració avança a base d’instantànies molt breus i les coses importants passen fora de focus. El relat està farcit de silencis i mai no cau en la temptació d’omplir els buits amb una exageració dels efectes dels fets en les emocions dels personatges o, el que seria pitjor, judicis de valor evidents. En la seva visita recent a Barcelona, Lynch explicava que en el procés d’escriptura va organitzar les idees en un dues llistes: quina informació volia que tingués el lector a cada capítol i què li agradaria que aquest sentís. És entretingut llegir el llibre amb aquesta idea al cap, perquè d’alguna manera t’abandones a la manipulació subtil que cola l’autora en aquesta acumulació de fragments de la vida d’una família. Arribes a l’abjecció del judici i inevitablement en Heron ja t’ha caigut una mica bé.

Com l’estructura, la prosa de Lynch és concisa i són pocs els passatges on es presta a una imatge poètica o un aforisme. Els fragments més explícits destaquen perquè són extrets de judicis reals: “És àmpliament sabut que aquesta mena de dones són incapaces de tenir sentiments maternals naturals”. Era el Regne Unit dels anys vuitanta, aquests processos eren comuns i Margaret Thatcher estava a punt d’aprovar l’anomenada Secció 28, que prohibia a les autoritats locals ensenyar que “l’homosexualitat fos acceptable com una pretesa relació familiar”. La part reivindicativa, doncs, cobra interès gràcies a una aportació documental valuosa per desconeguda, i no pas amb sentències.

L’enamorament de la Dawn i l’arribada al judici es llegeixen a ritme agilíssim, però sens dubte el millor personatge és la Maggie, segurament perquè és qui pensa amb el ritme del temps de l’autora. És una dona casada en un matrimoni dels d’ara, amb un home d’aquells maldestres però amb bones intencions, sent que hauria d’haver viscut més, i a la seva manera també es planteja el que ha de significar la maternitat. Té amb el pare una relació que és entranyable i alhora plena disfuncionalitats comunicatives (molt presents en els pares de la ficció recent, de Sentimental value a Los domingos): “El problema era que les paraules no eren precisament la manera d’arribar a en Heron. Les coses que ell no li podia dir en veu alta a la Maggie les havia bastit, en canvi a les parets de casa seva”. La sensibilitat ben mesurada d’aquesta relació de dos és el nucli real de la novel·la, i la fa passar d’una història concreta i inhabitual a un relat d’assumptes familiars universals.

Un assumpte familiar

Claire Lynch
Traducció de Núria Saurina
Periscopi
246 pàgines. 20,50 euros