Els primers contes d’Antoni Pladevall: no sempre ben resolts, però superbs

Si mirem enrere, no ens constarà gaire concloure que dos dels títols de ficció narrativa dels últims anys que recordem amb més gratitud es deuen a Antoni Pladevall (Taradell, 1961), construïts com si vigilés amb una fèrria cura de no exposar-se als perills en què pot caure un escriptor, anunciats a l’últim dels dotze contes aplegats a Aquesta nit passarà la guilla, ‘El portaveu’, “els errors involuntaris a causa de la pressa nefasta, la fatiga inevitable, una badada ridícula o un excés de confiança en si mateixos”: ni a El dia que vaig fer vuit anys (2014), records d’una infància viscuda a la plana de Vic entre les dècades dels seixanta i els setanta narrats a través d’escenes, episodis i anècdotes de factura diversa, tot sovint intranscendents, inclús trivials, i que ens regalava una minuciosa geografia de la memòria moral del protagonista, ni a La clau anglesa (2020), drama localitzat en un entorn rural inhòspit on el sentiment de culpa de les dues ànimes desvalgudes que el protagonitzaven trastornava el seu present i el dels veïns, no ens sotjava des d’enlloc ni una sola de les amenaces esmentades més amunt, com si l’enginy harmònic i la dolçor rítmica de la prodigiosa artesania estilística d’Antoni Pladevall estigués renyida, per principi, amb la possibilitat de l’execució d’una frase malgirbada, inelegant o massa estrident.

És també aquesta pausada sofisticació verbal el que ens mira i ens atrapa des del primer moment en els contes d’Aquesta nit passarà la guilla, a pesar que no es pugui dir de tots que estiguin resolts de la manera més escaient, com si Antoni Pladevall no es deslliurés a vegades d’imposar-nos en algun final una mena de conclusió educativa que ens sembla supèrflua o fora de lloc. Agafem, per exemple, un dels contes més vibrants del llibre, pur encant narratiu, ‘Pudor de guilla’, on un nen ha de recórrer el poble cobert amb la pell de la bèstia que de nit delmava els galliners del veïnat, abatuda pel pare, amb l’objectiu de captar unes monedes de tothom com a agraïment pel servei públic realitzat; el nen, és clar, obeeix les ordres paternes a contracor, avergonyit pel ridícul que tem fer davant dels companys d’escola; tot i obtenir la promesa de silenci dels dos amics que el veuen pidolant d’amagat, el primer dia de classe s’adona que l’han traït i que no hi ha ningú a l’aula que no se’n befi. Fins aquí la relació dels fets i els sentiments del protagonista —l’apocament pel que fa i l’orgull de fer-ho bé— ha sigut exemplar, però el resultat final es malbarata per l’aparició inesperada d’una última frase inútilment alliçonadora: “Ningú de Tresquarts no havia pensat mai que la guilla pogués tenir una cua tan llarga”. No és l’únic cas en què el desenrotllament impecable del conte es fa malbé en els darrers compassos, ja sigui perquè es decanta per un truc final grotesc propi d’un d’acudit ordinari, a la manera del pitjor Pere Calders, com a ‘Canvi de menú’, una magnífica descripció de l’embargadora capacitat d’odiar-se de dos parents de generacions distintes que s’avenen a conviure junts; ja sigui perquè el disseny de l’escenari ens sembla una mica postís, una farsa a la manera del pitjor Jesús Moncada, tal com passa a ‘Una crida sentimental’, on un espontani pren el relleu al pregoner de la festa major del poble per demanar al públic reunit al saló de plens si algú pot informar-lo sobre on para la dona que, de petit, anava a recollir els ous de les gallines a la masia familiar: a les paraules que pronuncia hi ha emotivitat i misericòrdia, sí, però les circumstàncies del monòleg les desllueixen.

Això vol dir que Aquesta nit passarà la guilla és un llibre fallit? Rotundament no: són només unes minú­cies compositives sense importància, que entelen lleugerament l’efecte vigorós que causa la planificació calculada de cada passatge —no el curs puixant de la prosa d’Antoni Pladevall—, com si fos el peatge que cal pagar en haver gosat canviar de gènere narratiu i passar per primera vegada en la seva trajectòria del territori de la novel·la al del conte, i que de cap manera ens fa oblidar que hi hem llegit, com a mínim, quatre peces d’orfebre, superbes i dignes d’una antologia, dues d’elles sobre el fervor vivaç dels primers amors —‘La màquina de segar vermella’ i ‘Disset pessetes’—, una de centrada en la magnànima placidesa que l’agonitzant veu narradora sent cap a les persones que l’estimen i la cuiden —‘No sé pas què em passa’—, i una altra, ‘Tractat d’horticultura’, que és una rodona declaració d’intencions vitals i literàries i que acaba gloriosament així: “i no dubta ni gota ni mica que la temporada vinent, i l’altra i l’altra, perquè sent que el goig íntim —epidèrmic— que li desperta el costum diari de remenar la terra li durarà molts anys, seguirà creant i recreant, ell tot sol, el món particularment agraït de la petita parcel·la de terra que, orientada a llevant i a marinada, ha après a cuidar com un jardí amb una devoció i una delicadesa ignorades”.

Aquesta nit passarà la guilla 

Antoni Pladevall 
Proa
214 pàgines. 20,90 euros