La feminitat segons Julià de Jòdar

No és gens estrany que a la nota d’obertura de Les nits en blanc, el cinquè lliurament en què Julià de Jòdar (Badalona, 1942) novel·la els avatars vitals i literaris del llegendari escriptor Gabriel Caballero —realment mort i enterrat a la seva suprema obra anterior, La casa tapiada (2024)?—, els encarregats de l’edició qüestionin la veracitat de l’autoria ja que, en efecte, “l’alternança i superposició de veus, i la diversitat d’estils que s’hi despleguen” poca relació presenten, en aparença, amb el caràcter juganer i rigorós alhora de la seva obra coneguda fins ara, propensa a l’arabesc compositiu, al laberint cronològic, a la filigrana críptica, a la barroca manipulació verbal; no és tampoc estrany que un dels dos escoliastes que van comentant el que llegim a Les nits en blanc, un examen a cor obert de la foscor implícita en aquell sentiment que convenim a anomenar “amor”, raonada misteriosament fins a despullar-la de qualsevol ombra, desconfiï del material nou que ara ens arriba —un tant per cent elevadíssim construït amb papers privats escrits pels protagonistes— perquè l’autor, diu, “segur que ens amaga alguna cosa que se’ns escapa. L’efecte del melodrama hi ha de tenir més a veure del que pensem. Més que tensió dramàtica, a mi em produeixen una vaga inquie­tud, aquestes cartes i diaris. És com si tingués els personatges davant meu, en carn viva, i em desassossega”. També és veritat, però, que tot lector coneixedor del Gabriel Caballero forjat per Julià de Jòdar reconeixerà a Les nits en blanc el segell particular que identifica la seva literatura, fidel en tot moment a la decisió que ell “no explicaria una història, sinó uns fets des de molts de punts de vista, tants com pogués: la història aniria a càrrec del lector. En conseqüència, hauria de desdoblar personatges, embullar arguments i deixar finals oberts, sense cap conclusió ni lliçó moral”.

Mentre esperem que els especialistes en “l’obra caballerosa” treguin les conclusions pertinents, i expectants davant del misteri que potser se’ns revelarà en l’anunciat pròxim volum de l’obra en marxa, La resurrecció de la carn, disposem-nos a permetre’ns meravellar-nos amb la fatalitat esplendorosa de les fugues sentimentals i les vibracions passionals que protagonitza l’ànima ardent i orgullosa de Gabriel Caballero al llarg de Les nits en blanc sota els àlies de Néstor, Dorothy o Àticus, com si fos una reencarnació del cavaller Lohengrin de Wagner —tan esmentada la seva música a la novel·la— i no pogués dir o fer servir el seu nom per no perdre l’energia de la força interior, o tal vegada per conjurar el temor a la mort. Com a rerefons, entreveiem la Barcelona que es precipita cap al canvi de models ideo­lògics i socials que comportarà l’exaltació olímpica a la ciutat, localitzem jocoses xafarderies literàries, trobem aquella certesa que consisteix no a creure que viure significa topar amb el futur, anar decidint el que potser arribarem a ser —en el cas de Gabriel Caballero, un escriptor “capaç de bastir una obra central sobre un barri perifèric en la literatura catalana”—, sinó la constatació que l’esdevingut no podia ser d’altra manera i que cada cop de l’atzar només adquireix el seu significat complet quan es contempla el passat des d’un present fora del temps. En el centre absolut de Les nits en blanc, tanmateix, figuren les abassegadores i sufocants relacions del protagonista amb les dones que l’envoltaven a l’època, la Isarda, la Selengà, i sempre i en tot moment, la inoblidable Rock o Llebre de Març: són els àlies amb què les bateja Gabriel Caballero, com si apropiant-se-les amb un nom d’ús exclusiu fes realitat el desig de convertir-se en un déu, o com si no s’oblidés mai de la seva vocació literària i les perseguís i les seduís a causa del que Stendhal considerava la seva professió, l’estudi del cor humà, o com si el rancor o el despit fossin màscares de l’amor.

Des d’una senzillesa molt complexa —l’ordre harmònic que cal per expressar el fragor i el caos de l’excitació eròtica, l’impuls de vida que causa estralls i desolació—, a Les nits en blanc Julià de Jòdar es desfà de tots els elements suplementaris per deixar l’espai lliure, des d’un esquema formal que bé es podria titllar d’ascètic, a unes dones que, dins l’escenari de la novel·la, es revelen com uns magnífics personatges que ens ofereixen unes categòriques interpretacions de primer premi. Més enllà de la recreació de la Barcelona olímpica i postmoderna, Julià de Jòdar ha escrit, en carn viva, sí, com si prengués el relleu de Milan Kundera, la crònica d’un home que, lluny de voler dominar el que adora, horroritzat davant de la feminitat, no cessa d’escapar de les dones massa dones.