La gran novel·la de l’esclavitud per primer cop en català

A les seves memòries, publicades el 1789, l’exesclau Olaudah Equiano relata la sensació de solitud que el va envair quan el van separar dels altres esclaus amb qui havia arribat a Virgínia: “Ara em sentia extremament desgraciat, i més desafortunat que la resta dels meus companys; perquè ells podien parlar entre ells, però jo no tenia ningú a qui dir res, ni entenia a ningú”. És difícil imaginar la vida dels esclaus com alguna cosa més que un catàleg infinit de violència i penúries. Vista així, la vida en esclavitud no planteja cap més dilema que com aconseguir acabar amb aquesta condició, i la llibertat només és problemàtica per la dificultat d’integrar-se en la nova vida. Van ser escriptors com Toni Morrison els qui van entendre que la dificultat no comença després, sinó dins de l’esclavitud, en tot allò que una vida prova de construir enmig de la violència. “El terreny —l’esclavitud— era formidable, i sense camins fressats”, diu Morrison al pròleg d’Amada.

Perquè dins d’aquell règim també s’hi vivia, conversava i estimava, i precisament per això la devastació dels exesclaus era més fonda. Tot queda deformat: la maternitat travessada per la compravenda; l’autoritat patriarcal dels homes esclaus, sempre sotmesa a una autoritat superior que la desactivava; la fragilitat dels vincles socials i familiars. Només entrant en aquestes vides s’entén la impossibilitat de desempallegar-se del passat i la dificultat de “reconversió” quan arriba la llibertat. A Amada, Morrison explora aquestes qüestions a través de la Sethe, fugitiva de la plantació del Bon Resguard; les seves filles, la Denver i l’Amada; la seva sogra, la Baby Suggs; i en Paul D, l’últim home del Bon Resguard.

La Sethe gairebé no ha conegut la seva mare, o, més ben dit, no li han permès de ser-ne la filla. N’ha vist l’esquena, mentre treballava als camps d’arròs de Carolina del Sud, i ha vist també com la penjaven. Aquell món de Carolina del Sud era molt més horrible que el que coneixeria ella al Bon Resguard, a Ohio. Però les dones d’allà “en sabien un niu”, de cuidar nens, fins i tot si no les deixaven ser mares, si no les deixaven tenir els fills. Sabien com assegurar la canalla mentre feinejaven, penjades d’un arbre; sabien quina fulla els podien donar per mastegar perquè es tranquil·litzessin, i sabien com fer cistells. “M’hauria agradat saber-ne més”, diu la Sethe, “però, ja t’ho dic, no hi ’via ningú que hi pogués parlar. Cap dona, vull dir”.

Però aquelles mares tampoc se’ls podien estimar gaire, els fills. La sogra de la Sethe n’ha parit vuit i no li han permès de cuidar-ne cap. Si se’ls hagués estimat tots, com una mare, no ho hauria pogut suportar, hauria embogit. Quan aconsegueix la llibertat i té la possibilitat de quedar-se l’últim, en Halle, el cor se li fa gran, molt gran, se li omple d’amor i esperança per tothom. I tanmateix, la realitat no triga a cobrar-se aquest parèntesi d’il·lusió: perd en Halle i una neta, i s’apaga sense remei. La Sethe té els fills durant 28 dies. I quan sembla que els perdrà, atrapada i aterrida, mata la filla. Si després d’això s’hagués apagat o hagués embogit, potser la Sethe hauria despertat la compassió dels veïns. En lloc d’això, la Sethe mostra orgull. Els fills ara són seus, i de ningú més, ningú els embrutarà: “La Sethe d’ara parlava d’amor com qualsevol altra dona; parlava de robeta de nen petit com qualsevol altra dona, però el que volia dir et glaçava el moll de l’os. La Sethe d’ara parlava de seguretat amb un xerrac a la mà”. Ho ha aconseguit: no se’ls han endut. “Però, ai, tot això és aigua passada. Soc aquí. He aguantat”, es diu la Sethe. Però no, el passat torna, ja sigui al cervell, sempre famolenc de records, o a la vida, que no respecta els pactes amb l’oblit.

Esther Tallada ha fet una feina d’autèntica orfebreria en combinar els diferents registres: la parla quotidiana, la frase tallant i el murmuri interior. Amada és plena d’escenes duríssimes descrites amb les paraules justes, perquè Morrison no vol despertar compassió ni reproduir la pedagogia sentimental de l’abolicionisme del segle XIX; tampoc vol captar l’atenció del ciutadà compromès (aquell que busca, sobretot, sentir-se bé precisament pel simple fet d’estar llegint una novel·la com aquesta). Morrison no fa pornografia del patiment negre; el lector també se’n guardarà si vol fer justícia a la sensibilitat i la complexitat de la seva empresa.

Amada 

Toni Morrison 
Traducció d’Esther Tallada
La Segona Perifèria. 448 p. 23,50 euros