El dia que Barcelona es va començar a morir a la Boqueria

Tinc dues dades molt bèsties i una manera creativa de vincular-les. La primera, recent, és que Transports Metropolitans de Barcelona ha informat que en els últims cinc anys hi ha hagut 91 intents de suïcidi al metro, dels quals 31 han estat exitosos. I amb “èxit” vull dir que trenta-una persones s’han tirat a les vies subterrànies d’una de les ciutats presumptament més boniques del món i s’han matat. La segona dada és que, segons Justícia Alimentària, dels 39 mercats municipals de Barcelona, 32 estan cooptats per un supermercat d’una cadena mitjana o gran, completant la privatització d’un servei públic essencial per la via de la competència directa al mateix espai.

Encara que sembli difícil, les dues estadístiques, la mort voluntària de les persones i la mort promoguda dels mercats, es troben màgicament al nou llibre de Marc Casanovas Una òpera gastronòmica. Vida i mort de Ramon Cabau, ànima de la Boqueria. Per als qui no ho sapigueu —jo no ho sabia abans de llegir-ne aquesta esplèndida biografia—, Cabau va ser el codificador del restaurant català contemporani, l’inventor de la filosofia gastronòmica de la proximitat cinquanta anys abans que tothom en parlés i un intel·lectual que actuava políticament i social comprant, que és com es fa el veritable activisme dins d’un sistema capitalista.

També cal saber que el restaurador Ramon Cabau, que tenia un sentit agut de la teatralitat i de l’espectacle, es va suïcidar amb públic i en directe, el 31 de març de 1987, enmig del tràfec quotidià de la Boqueria, el gran símbol de la cultura gastroalimentària nacional, que ell estimava i ja devia intuir que anava pel pedregar. S’ha escrit tant sobre la degradació del mercat, la turistificació execrable o el cost astronòmic de les llicències de les parades —fins a sis milions d’euros— que ha provocat que passin a mans d’inversors amb poc interès per la cultura alimentària catalana, que no val la pena insistir-hi: només cal anar-hi un dia qualsevol perquè et caigui l’ànima als peus. De tant en tant hi ha plans per reflotar una gran nau que s’enfonsa, però els mateixos paradistes són escèptics, fins al punt que, per exemple, llegim que Pere Ferré, de la parada 250, Cal Neguit, afirma: “La Boqueria és un símbol de la deshumanització de Barcelona”. Hem aconseguit resignificar-la com si haguéssim girat un mitjó. A la Boqueria no li cal ni un supermercat per sobreviure, perquè ja en té prou amb les macedònies de fruites exòtiques i les tapes de paella per a guiris. Els barcelonins ja n’han estat expulsats.

Casanovas rebla: «En un estat persistent d’amnèsia, les barcelonines i els barcelonins han esborrat de la memòria que els mercats municipals són seus. Tant o més que les biblioteques, les escoles o els ambulatoris que defensen a ultrança». Llorenç Petràs, amo de l’emblemàtica parada de bolets que va subministrar els grans restaurants de mig país, també acaba de plegar. Veurem quant de temps triga la ciutat a oblidar-lo, de la mateixa manera que va oblidar, en temps rècord el seu amic Cabau, que es va deixar anar al mig d’aquesta plaça quan la catàstrofe que vindria encara no es podia ensumar i les flaires del mercat només eren de cadàvers d’animals, de verdures i de flors —com ha de ser en un mercat— i no pas d’il·lusions i de tribus mortes. No se m’acut una fi més heroica i alhora dolorosament trista, pels magres resultats obtinguts en la difícil comesa de la posteritat. Amb una mort bella i operística, ens deia que alguna cosa no anava a l’hora dins seu, esclar, però també cridava l’atenció sobre un problema que transcendia la dimensió personal i afectava la polis.

És, per tant, una mort socràtica, per ingestió de metzina, on els fils íntims i els de la ciutat estaven tan entrellaçats que costa distingir-los. Ramon Cabau va viure amb l’extroversió i la celebritat de Rusiñol i de Dalí, però se’n va anar amb el recolliment i el silenci de Xirinacs i de Gaudí. Excepte pel llegat material que va deixar, el seu personatge va estar a l’altura de tots aquests, potser més amunt i tot al cor dels barcelonins. Ell comptava que aquesta síntesi el fes immortal, i durant un instant se’n va sortir. Va escriure Xavier Domingo sobre el funeral que li van fer a la Boqueria, una cosa poc vista a Barcelona des de Verdaguer o des de Macià: «Fantástico momento. Surreal, casi wagneriano, colosal. La multitud prorrumpió en un largo y estruendoso aplauso, como saludando al actor perfecto de una ópera lograda. Al lado mío, un de esas viejecitas de barrio, clientas de la Boqueria, decía envidiosa: “Que bé que ho ha fet!”. Y unas turistas japonesas preguntaban si “ es una costumbre catalana eso de llevar a los muertos al mercado”. Si los muertos pueden oír, la carcajada de Cabau será eterna».

Però Cabau va riure poc. Passats els Jocs Olímpics, es va anar esvaint de la memòria de la ciutat que havia encimbellat la seva figura fins a arribar a avui, quan un jove periodista com Marc Casanovas l’ha hagut de rescatar gairebé de l’anonimat projectant una biografia tardana que ningú havia considerat que s’havia de fer, per a la nostra vergonya col·lectiva. És per tot això, que l’altre dia, presentant el llibre, em vaig emocionar. Per primer cop en públic des que vaig llegir en una

Una òpera gastronòmica. Vida i mort de Ramon Cabau, ànima de la Boqueria

Marc Casanovas
Ara Llibres
320 pàgines. 22,95 euros

església el panegíric de mon avi. Calculeu si n’és de gros.

Ja s’ha dit que aquell 31 de març del 87 es va començar a morir la Boqueria i que, com apunta Casanovas, recuperar-la tal com la va viure Cabau és gairebé impossible, com ho és restablir el sistema cultural i alimentari dels mercats municipals. Però aquell dia també es va morir un tros de Barcelona que encara no està del tot perduda. Es pot fer reviure menjant i bevent, recordant i celebrant a Ramon Cabau, que és, al capdavall, el que volia. Amb gairebé 40 anys de retard, però encara hi som a temps. Com deia ell, com si preveiés una làpida que no va arribar mai: «el món no morirà de fam. Potser morirà d’enveja, però de fam, no».