Carme Riera: “Els escriptors captam coses que estan a l’aire i després es posen de moda en llibres d’autoajuda”

“Sempre m’ha agradat molt fer feina, fer classes, llegir molt i escriure”. Carme Riera viu un tribut, una certa apoteosi a la seva terra, Mallorca. L’honoren pel 50è aniversari de Te deix, amor, la mar com a penyora, una fita de contes femenins i feministes, oberts i ambigus, sempre reeditat. Hi ha dues mostres a Palma sobre Riera, un cicle obert amb lectors, un documental de la televisió IB3, el llibre de detalls Gràcies i una nova versió en castellà. Els actes van començar amb una entrevista a càrrec de la presidenta Marga Prohens a l’esvelta Llotja de Sagrera. “Era lectora i s’havia preparat bé”, apunta.

Pregunta. Te deix, amor, la mar com a penyora, obra fundacional de la seva carrera, deu esser com un arbre empeltat per l’emoció de la lletra de l’escriptora que creix i fruita en generacions de lectors, sempre emocionats.

Resposta. Hi ha sempre un esforç important per a connectar amb els lectors. Si no emociones, ja no passen de la segona plana. Durant cinquanta anys he pogut publicar gràcies als lectors, sense ells i elles no hauria estat possible; sí que hauria escrit, però publicar… El volum Gràcies és un homenatge al públic que me segueix.

P. No havia tornat a llegir Te deix...? La incomoda retornar-hi?

R. No, no em rellegeix mai. Bé, ara ho fet perquè l’he traduït al castellà. No torn a llegir mai cap text meu, me fa molta peresa i ho corregiria tot i m’estim més no fer-ho.

P. Hi ha autors que gaudeixen més esmenant, refent, corregint.

R. Entenc molt bé el que va passar amb Carmen Laforet (Nada), que va dir a l’editor que no ho publiqués més. Voldria seguir corregint-se sempre, adesant-se.

P. El seu famós conte el va fer de cop, el va escriure com un llamp, una narració de vint planes i un títol que marca mig segle.

R. El seu èxit sostingut és una sort i un miracle. Te deix... el vaig fer de tira, d’una asseguda, en hores. Està datat el 14 de novembre de 1972, embarassada del primer fill, Ferran.

P. Aquesta opera prima creix a les darreries de la dictadura de Franco i segles de puritanisme i repressió moral. Escriu d’amor subtil i obert, també entre dones.

R. Sí. A l’edició en castellà hi ha una nota on es diu que, 50 anys després, aspectes com “culpa” o “moralitat” no sortirien. Jo pertany a una generació que va anar a totes les manifestacions de Barcelona, quan els grisos ens encalçaven i estovaven. Era quan “La nit és llarga ” de Raimon. Al final s’acabà i explotà com una botella de xampany. El llibre recull aquella emoció de ruptura. Per això va tenir èxit, va sortir al moment oportú.

P. L’editorial era Laia, d’Alfonso Carlos Comín, un líder cristià per al socialisme, comunista de Bandera Roja i del PSUC. De fet, una carta adreçada a ell encapçala i surt a la coberta de Jo pos per testimoni les gavines.

R. Vaig anar a Laia adreçada i recomanada per en Guillem Frontera, mentor i prologuista. En Comín era una persona encantadora, un seductor nat, fantàstic, simpatiquíssim, però que tenia un defecte: no pagava. Me deia que com que havia venut com a xurros el meu llibre —havia tengut aquesta sort— podria publicar Els plàtans de Barcelona de Víctor Mora, que era un escriptor més important que jo. Fins que va arribar Carmen Balcells i va posar-hi remei. A Laia me va atendre i llegir primer en ‘Nani’, Ignasi Riera.

P. Vostè digué que el seu espòs i escriptor Francesc Llinàs l’advertí, al llegir el manuscrit de Te deix..., per detalls explícits de sexualitat i lesbianisme.

R. Me va dir: “Això no ho publicaràs”. Vaig quedar molt aturada, però ho volia treure. En Guillem Frontera m’animà a publicar-ho i li estic molt agraïda, va ser el meu mentor. Passa que hi ha una tendència a identificar el que escrius, sobretot en primera persona, amb el que ets. Emperò en aquest cas ets moltes persones diferents.

P. Vostè mai no és ‘el’ personatge enlloc?

R. No. Hi ha una distància entre ficció i realitat a l’escriptura, sempre.

P. No fa autobiografia, però sí que és algú que s’hi pot assemblar.

R. Sí.

P. L’escriptura del jo, l’interès per dones coprotagonistes, deu covar purament al dietari de l’embaràs de la seva filla Maria, Temps d’una espera.

R. Quan el vaig escriure no hi havia llibres de relació mare-filla ni tota la literatura que ha vengut sobre maternitats i diaris d’embarassos. Unes professores de Boston me demanaren si havia escrit algun diari i m’animaren a treure’l. Hauria quedat inèdit.

P. Als 80, a Epitelis tendríssims hi havia finestres o jocs a la poesia eròtica i criatures dites en poètica avantguardista a Una primavera per a Domenico Guarini. La seva poesia és matèria reservada?

R. La poesia m’interessa molt, però som molt dolenta. Per tant, no he publicat cap poemari. Sí que tenc tendència a la prosa lírica. El que més admir són els poetes, me pareixen el més important de la literatura. He llegit més poesia que novel·les.

P. El seu llinatge literari on o quan neix? Amb quins autors és fidel sense dubtes?

R. Vol dir com fabriques l’estil literari? A la recerca d’un llenguatge, un dels autors que més m’han interessat i influït, sens dubte, Marcel Proust. Avui no el publicarien, diuen a Gallimard. I després un literat d’Alacant, Gabriel Miró, d’origen mallorquí, de conversos, que escriu en castellà. La prosa lírica de Miró m’agrada i és un desconegut, fins i tot com a referent.

P. Carme Riera s’estrena, es manté i perdura a l’ombra dels nous feminismes, també Women’s Lib i el “quarto propi” de Virginia Woolf, Anaïs Nin —que fou a Deià—, Doris Lessing. No vos agrada el to del pioner d’El segon sexe de Simone de Beauvoir.

R. Na Beauvoir no m’agrada massa, n’Adrienne Rich sí, molt més. Na Simone està com a enfada sempre. El segon sexe l’he llegit amb molt de profit i n’he pres notes, és de les nostres “mares” i “àvies”, també seguides per Montserrat Roig o Rosa Montero. Començàvem darrere.

El seu èxit sostingut és una sort i un miracle. Te deix... el vaig fer de tira, d’una asseguda, en hores

P. Qui reconeix com a ‘mare’ literària?

R. Pens que no tenc massa mare. Per exemple, a la Mercè Rodoreda no la sent com una mare. La Caterina Albert potser m’interessa més, però sense intercanvi, perquè ella escrivia un tipus de prosa i literatura rural que no és la que jo feia. Internacionalment, des del punt de vista feminista, m’interessaven les franceses. També he citat Adrienne Rich i Doris Lessing, El quadern daurat’ fou un punt de partida.

P. Quan escriu va tot el dia amb els seus personatges, fins al llit, ha dit. Hi ha tipus que els enfoca per tots els caires. L’arxiduc Lluís Salvador de Les darreres paraules fou un llibre, una obra de teatre i una òpera amb Antoni Parera Fons. I fou comissària d’una mostra-homenatge amb gran catàleg.

R. Me’n vaig dur al llit molts de dies, com aquell que diu, els trenta-cinc xuetes víctimes de Dins el darrer blau, hi vaig conviure. Amb l’arxiduc crec que no ho he dit, però fou interessant. És una llàstima que la gran òpera amb música de Parera Fons sobre el personatge no hagi sortit de Mallorca.

P. Dins el darrer blau, de 1994, de 446 planes, és una novel·la històrica sobre els fets reals i cruels contra els xuetes mallorquins al segle XVII. Pot ser una pel·lícula o una òpera. Quallarà algun dels projectes d’adaptació?

R. Esper que sí, però… hi ha fusta per tocar? [Hi ha parquet i toca una bolla d’eben]. Ho desig, esper que sí, però no puc dir gaire cosa. Potser, però no direm més per no espenyar-ho. Està en marxa, sí. Un film? Segurament.

P. Estima Cervantes i el Quijote. També, ja de nina, Rubén Darío com a dieta de lectura o les Sonatas de Valle-Inclán.

R. No llegia a ca les monges i mon pare me llegí la “Sonatina” de Darío i me ‘curà’. I tancà la biblioteca de casa. Si hagués nascut a Alger, potser seria analfabeta. El Quixot, sempre.

P. La professora Aina Moll fou determinant perquè a l’institut passés a escriure en català i vos donà classes del nostre idioma fora d’hores. I dels orígens: Joan Alcover, Costa i Llobera…

R. Així mateix na Maria Antònia Salvà, parenta de l’àvia. A Catalunya solen oblidar l’anomenada Escola Mallorquina. No puc oblidar mai les Rondalles mallorquines, que me donaren la manera d’escriure i veure la realitat, que són d’Antoni M. Alcover. Són a les beceroles de la meva llengua.

P. Es digué ecologista de les paraules, demanà la defensa de la pròpia llengua i dels mots adients.

R. Hauríem de xerrar millor del que ho feim. El problema són WhatsApp, les emoticones. Enviar un coret no vol dir “t’estim”, hi ha molts de matisos en la dita. El mallorquí que record era ric i porós, amb matisos. I l’és en els personatges d’aquí.

P. Doctora en Filologia Hispànica, professora d’institut, catedràtica a la Universitat Autònoma de Barcelona, part i vicepresidenta de la Real Academia Española. Òbviament és partidària del bilingüisme.

R. Som una aferrissada defensora del català, és una llengua de cultura meravellosa, i si no la defensam nosaltres ningú ho farà. Defens el castellà, òbviament, és una altra llengua meva; les dues són iguals. Socialment no ha estat fàcil, a Catalunya tenen per tendència pensar que sols n’has de tenir una, de llengua, i a Madrid també solen creure —no tothom— que és millor tenir-ne una. Però hi ha gent molt oberta que entén que com més llengües parlis i tenguis com a teves, millor.

P. Demanà fa anys el Nobel per a Miquel Àngel Riera, narrador i poeta de Manacor. És un oblidat?

R. Sí, un escriptor magnífic. També vaig defensar el Nobel a Pere Gimferrer, que ens coneixem des que érem joves i és un enorme poeta. Avui dematí m’ha telefonat, tenim una llarga correspondència. En Joan Vinyoli era veïnat meu, xerràvem, i m’enviava postals amb notes líriques. J. V. Foix m’agrada molt i anava a la pastisseria de Sarrià perquè ell me despatxés o cobrés. Era fantàstic, un extraordinari poeta. Sé molts de poemes, per bons. Quan la poesia és “memorable” és perquè te’n recordes, en tens memòria.

P. Duu bona part en la projecció, edició i ‘canonització’ dels poetes de l’Escuela de Barcelona: José Agustín Goytisolo, Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma.

R. Eren molt diferents, Goytisolo era molt diferent de Jaime Gil, en Barral era el més histriònic. Goytisolo va ser el primer autor més conegut i va ajudar els altres dos. És un gran poeta que potser va escriure massa, vint-i-un llibres; el més proper, Jaime Gil. Ho sabia tot i era un dandi, realment va fer cent poemes. Barral i Gil eren els protagonistes de qualsevol cosa.

A Catalunya solen oblidar l’anomenada Escola Mallorquina. No puc oblidar mai les Rondalles mallorquines d’Antoni M. Alcover, que me donaren la manera d’escriure i veure la realitat

P. En l’espai vital i en la protecció de la seva carrera fou determinant l’agent Carmen Balcells, a qui dedicà una biografia llarga i càlida, Carmen Balcells, traficante de palabras.

R. Balcells va canviar la meva vida i la de molts autors, vindicant els drets dels literats. Va organitzar la vida i la projecció de l’obra dels autors. García Márquez no hagués estat com és sense la seva actuació.

P. Parlant de García Márquez, Balcells i vostè. Hi ha una anècdota sobre la darrera conversa amb l’agent, en què li diu que li porta l’habitual ‘present’ de matances de Mallorca, amb sobrassada i camallot, aquest embotit vernacle parent del bull, que descobrí i estimava l’autor de Cien años de soledad.

R. Sí, sí. Li agradava. El camallot de Mallorca que enviava a Balcells, ella el remetia a Gabo a Mèxic o Cuba, segons on era.

P. Una ombra blanca, de l’any 2024, recerca el més-enllà, entrar i tornar de l’alcova de la mort.

R. És una experiència d’investigació molt interessant i era un tema per escriure que m’agradava molt. Ens passa als escriptors, que captam coses que estan a l’aire, ens hi posam i després es posa de moda en llibres, també d’autoajuda. Com sempre, just després de sortir el meu llibre un grup de metges i científiques han fet obres que han tengut potser més eco i èxit que Una ombra blanca. Va sortir abans que fos una referència i costum.

P. Carme Riera es diu mallorquina. Que Barcelona és la seva ciutat i Mallorca la seva terra. I la mar d’enmig, què és per a vostè?

R. El mar ho és tot. No és gens poètic, és vital. Aquests dies que estic a Mallorca [viu arran de mar, a la badia de Palma] el primer que faig és nedar a la platja. M’agrada molt la mar.

P. Per davant la mar que no s’acaba de la casa familiar de sa Marineta a Deià creien que hi havia una estació d’ovnis. Allà Julio Cortázar hi va viure i descriure un raig verd del sol quan es pon a la barra de l’horitzó. El crepuscle que aplaudien els pintors. Singer Sargent va trencar els pinzells mentre deia “jo no soc japonès”, derrotat per l’explosió de la natura i la realitat.

R. Un escriptor no està per damunt de l’expressió estètica emocional de qualsevol artista. En Santiago Rusiñol, que era pintor i escriptor, deia que era impossible, dificilíssim, descriure una posta del sol, que s’havia de pintar perquè les paraules no basten, són insuficients o insignificants per a captar la natura en espectacle, és enormement viva.

Te deix, amor, la mar com a penyora - edició especial 50 anys

Carme Riera
Edicions 62
136 pàgines. 18,90 euros

Gràcies

Carme Riera
Edicions 62
168 pàgines. 18,90 euros