Cesc Martínez a la recerca de la ciutat perduda en una crònica estranya i seductora

En un principi pot semblar que l’objectiu de La ciutat errant és la denúncia de les infraestructures civils construïdes com una celebració descarada de la malversació pública o de l’absurd descerebrat: una autovia que no arriba on el sentit comú ens faria creure que ha d’arribar i s’interromp a vint quilòmetres de Lleida, o un aeroport, el de Lleida-Alguaire, sense cap vol programat, amb els taulells de facturació tancats i una cafeteria que ocupa la meitat de la terminal, on tan sols hi ha un parell de clients asseguts en una taula: “En aquest aeroport, hi falta una ciutat. No ha estat construït pensant en Lleida i Lleida no és el seu apèndix necessari. És l’aeroport d’una ciutat que no és aquí”, anota Cesc Martínez (Manresa, 1974) a la llibreta que l’acompanya al llarg del llibre, com si mentre l’anava fent tingués present el que deia Walter Benjamin: “Ocupa les intermitències de la inspiració passant a net l’escrit. En fer-ho es despertarà la intuïció”. És la impressió que tenim quan en el capítol següent hi trobem Mercè Rodoreda i un dels contes que aplega a Viatges i flors —“Viatge al poble de vidre”—, o quan en un altre manté una conversa imaginària amb un ambaixador florentí que el 1511 va estar-se uns dies a Barcelona, o quan més endavant hi apareix la decadent família aristòcrata de Vida privada, de la mateixa manera que també s’esmenten puntualment estudis geogràfics i socials. Amb la veu pura d’un narrador intuïtiu, més que amb el posat d’un estudiós, Cesc Martínez ens du on vol, gràcies sobretot a la composició, la construcció i el teixit de la prosa, mentre ens va explicant on comença i on acaba una ciutat i com és de boirosa la frontera que separa el medi rural de l’urbà en el temps convuls de la globalització.

Si busquéssim algun passatge on Cesc Martínez ens indiqués el propòsit que anima el viatge mental i físic que fa a La ciutat errant —un assaig narratiu o una narració assagística, en tot moment una contínua mescla de les similituds, les coincidències i les correspondències que es connecten en un espai geogràfic—, podríem triar aquest: “Cal que expliqui que, a part de prendre apunts en una llibreta, en les meves expedicions als espais buits entre urbanitzacions fa temps que recullo bocins d’una civilització anterior que trobo mig sepultats a l’ombra d’argelagues i ginebrons punxants, restes d’aquella vida d’abans d’alguna guerra. Són trossets de ceràmica, plats i cassoles trencades, que hi ha disseminats per les feixes. Restes d’un àpat de diumenge o una festivitat celebrada a la vinya, o deixalles abandonades pels últims treballadors. De tant en tant també s’hi troben llaunes de refresc i bosses de patates, però aquests residus suren a la superfície perquè encara no han estat integrats completament a la terra-llegenda (...). Em recorden que l’esca de la narració és el buit”. I com que una de les imatges inicials de La ciutat errant són les dues avionetes que s’enlairen des de l’aeròdrom d’Igualada i sobrevolen sovint la casa on Cesc Martínez ha començat a escriure el llibre que llegim, fora del seu habitual domicili barceloní, en una urbanització limítrofa amb un espai rural, pot ser útil recordar una altra vegada Walter Benjamin i la distinció que feia entre el paisatge vist des del cel, semblant a un plànol que es va desenrotllant, i el que veu el caminant mentre va ordenant les llunyanies, els panorames i les perspectives que se li obren a mesura que avança i gira ara aquí i ara allà, que és el que fa l’autor en les pàgines d’aquest text tan estrany com seductor, com si seguís els passos que li marca una brúixola d’invenció pròpia i d’ús particular.

La ciutat errant 

Cesc Martínez 
Anagrama
105 pàgines. 16,90 euros