Marta Salicrú a la ciutat dels expats

Potser Marta Salicrú no s’esperava que seria presentada d’aquesta manera, a rebuf de la polèmica suscitada per l’astracanada de Las Latinas i el seu “parla català” a crits, i convertida en la bena de l’evident tret al peu que l’Ajuntament de Barcelona s’havia disparat. Periodista especialitzada en pod­càsting i cultura pop, és la primera comissionada pel català del consistori barceloní, que a diferència d’altres ajuntaments no ha gosat inaugurar directament una regidoria pel català. En l’acte de presentació amb l’alcalde, és clar, i sabent els periodistes de les pressions d’ERC per accelerar la seva incorporació i fer alguna cosa davant la polèmica, ja va haver de sortir del pas amb alguna declaració més insegura que solvent, recordant coses com que “hem de garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants de Barcelona i no permetrem que hi hagi persones que no ho entenguin”, frase que no per òbvia no deixa de ser reconfortant.

Coneguda també per haver dirigit Ràdio Primavera Sound i publicat una biografia no autoritzada de Rosalía, sorprèn (almenys al principi) que estigui mancada de formació més o menys filològica, tot i que potser és aquest un requisit pretensiós, com si només poguessin fer coses pel català els que ja són lingüistes i de la ceba. Ja tenim tot un catedràtic a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume que ens atueix amb el seu pedagogisme cada cop que explica un gràfic. A més, el seu perfil de cultura digital i noves tecnologies sembla força escaient a l’objectiu de retenir i captar parlants sobretot joves, que seria la franja d’edat més delmada els últims anys. Les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics sobre Barcelona del 2018 (les del 2023 encara no s’han fet públiques) indicaven que cada dia es perdien 40 parlants de català a la ciutat, dels quals 15 eren joves. I si tenim en compte que les dades del 2023 per a tot Catalunya són una autèntica sagnia, res fa pensar que la tendència a la ciutat s’hagi capgirat. Continuem anant pel pedregar.

Hem de celebrar, doncs, que els joves siguin els destinataris de les noves polítiques lingüístiques municipals, però és sorprenent la dèria, expressada per l’alcalde Collboni mateix, d’apostar pels continguts digitals, que lingüísticament són les mesures menys ciutadanes de totes. Deia l’alcalde: “Per primera vegada es desplegarà una estratègia que prioritza un segment concret que ens ha d’ajudar a protegir i promoure la llengua pròpia del ­país. S’ha d’arribar a la gent jove amb un llenguatge nou”, per a la qual cosa s’ha anunciat una “fàbrica de continguts digitals”. Que està molt bé, és clar que sí, però l’espai digital constitueix un no-lloc on les fronteres es difuminen, i on l’avantatge, precisament, és que es poden crear continguts digitals en qualsevol llogarret i arribar a tot arreu. La creació de contingut digital des de Barcelona beneficia­rà tot el domini lingüístic i tothom arreu del món que consumeixi aquests productes, però no específicament la ciutat ni els seus joves.

Ara, una cosa que m’han d’explicar molt bé és com casa tot això de la llengua (sembla que es tiraran endavant les 68 mesures anunciades en el mandat anterior) amb el model de ciutat que oferim, entregat a la bacanal del turisme i al doll incessant d’expats, dos col·lectius eminentment glotofàgics. I sobretot, com es pensa amortir l’hemorràgia de parlants, la qual no és producte tant que la població estigui deixant el català de banda a canvi de llengües més poderoses (això també, és clar, al català ja no se l’espera a patis d’escola ni a l’esport de base, i cada cop menys en bars, restaurants i petit comerç), sinó directament que els parlants estan tocant el dos d’una ciutat de preus prohibitius. Barcelona ha passat a ser una ciutat meravellosa per visitar però desavinent per viure-hi, esclava d’un model econòmic que precaritza sous, feina i habitatges, i en la qual la llengua pròpia és perfectament prescindible.

Han anunciat també que a Salicrú li muntaran una Oficina pel Català. Aviam quines mesures s’empesca per compensar pessebres com el Barcelona International Community Day (la gran catifa vermella que parem cada any als expats) o la flamant ampliació de l’aeroport.