Feijóo i la llei de llengües

Atenció, perquè torna la vella cançó de la dreta cendrosa sobre la conveniència d’estendre el castellà davant les totalitàries llengües cooficials per mitjà d’una llei de llengües estatal, aquesta vegada per part del líder del PP Alberto Núñez Feijóo, investit com a proper president del govern davant les files del seu partit. Sembla qüestió de temps que les urnes i el suport de Vox li acabin donant les claus de la Moncloa, i si el PSOE no es recompon serà segurament per molts anys.

En el darrer congrés del PP, Feijóo va detallar el decàleg de les mesures estrella per quan arribi al govern, i va reservar just la darrera per parlar de llengua (ja sabem que en qualsevol decàleg el primer i l’últim enunciats són fonamentals), amb l’elaboració d’una “Ley de Lenguas para que todos los niños españoles puedan ser educados en español”. Sembla doncs que Feijóo fa seva una reivindicació que no ha estat mai dins l’agenda de la política espanyola, sinó més aviat en els programes pamfletaris dels grupuscles i les tribunes mediàtiques que sobretot des de Catalunya han provat de soscavar qualsevol mesura d’avenç pel que fa als processos de normalització lingüística. Si no tens manera de canviar les majories parlamentàries que permetrien fer un gir de guió en la política lingüística; si el partit que millor et representa ha patit una diàspora i ha esdevingut extraparlamentari; si quan convoques una manifestació a plaça Sant Jaume no arribes al carrer Ferran, llavors molt millor mirar a Madrid aviam si des d’allà s’hi pot fer alguna cosa.

El desig humit de disposar d’una llei de llengües estatal obeeix a la voluntat de fer net sobre un element de la política espanyola (el tractament de la diversitat lingüística, ni més ni menys) que des de la dreta cavernària és considerat viciat des de l’inici, i que en el cas particular de Catalunya es trobaria al moll de l’adoctrinament massiu que va conduir al cop d’estat del 2017. La qual cosa vol dir impugnar en bona mesura els pactes de la transició en matèria territorial, pels quals les comunitats amb llengua pròpia podien legislar-hi a favor a canvi de mantenir una certa estabilitat i no provocar cap trencadissa. Si la llengua pròpia passava a ser competència estatutària, l’estat poca cosa tenia a dir sobre els processos de normalització, a la vegada que el foment del castellà (si és que n’hi calia) continuava sent matèria de competència estatal. És just aquesta competència el que buscaria des­envolupar la hipotètica nova llei.

Espanya, però, no ha tingut mai la necessitat de potenciar el castellà dins les seves fronteres (ni la té ara tampoc), simplement perquè caldria patir una forta distorsió de la realitat per assegurar que l’espanyol és perseguit per exemple a Catalunya, que els castellanoparlants són ciutadans de segona, o que en alguns territoris els poders autonòmics han posat en marxa un procés de substitució lingüística (sí, sobre el castellà). Si a alguna cosa s’ha dedicat Espanya, més aviat, ha estat a la promoció exterior de l’espanyol, per exemple a través de l’Instituto Cervantes, un àmbit en el qual aparentment tenia camp per córrer però en què s’ha trobat amb l’omnipotència de l’anglès com a llengua global.

No és nova la proposta de la llei de llengües, corria com una tesi viable dins la FAES de la majoria absoluta aznariana (en vam parlar en un brou de fa temps, “La mescla homogènia”), i fins i tot l’escriptora i professora Mercè Villarrubias en va fer un llibre, Por una ley de lenguas (Deusto), però cap iniciativa d’aquest estil ha generat el més mínim interès més enllà dels seus propis promotors. Els quals, això sí, tenen el do de la pertinàcia. Potser realment la qüestió políticament no ha interessat mai, potser els mateixos barons territorials dels partits estatals han frenat una mesura que els perjudicaria a escala domèstica, o potser simplement s’han estalviat l’evident xoc competencial que desencadenarien les mesures de la llei espanyola davant les respectives lleis autonòmiques.

Com s’ho farà Feijóo perquè tots els nens puguin ser educats en espanyol i que no sembli una promesa de cara a la galeria? Pot una llei de llengües estatal passar per sobre de les lleis d’educació de les comunitats autònomes i canviar-ne el règim lingüístic? O hauria més aviat de recentralitzar competències en matèria educativa? Llavors sempre podrà emprendre una consulta com la del País Valencià, i encabat fer el que li sembli si els resultats no surten com s’espera.