‘Fabular paisatges’: el museu després del museu

La pregunta és de vertigen: per a què serveix avui un museu i quin paper pot tenir si no es vol limitar a ser un santuari del que, en un altre segle, solia considerar-se bonic? Si la institució aspira a generar pensament crític i a intervenir en els debats contemporanis, potser ha de ser enderrocada i reinventada d’arrel. Aquesta és la missió, explosiva i segurament necessària, que Manuel Borja-Villel s’ha adjudicat en el seu retorn a Espanya després de la seva controvertida sortida del Reina Sofía, embolcallada en crítiques per part de la dreta més o menys extrema. Ho fa com a comissari, amb Lluís Alexandre Casanovas i Beatriz Martínez Hijazo, de Fabular paisatges, l’exposició inaugural del programa Museu Habitat, que coordina com a assessor de la Generalitat per repensar l’ecosistema museístic català.

Com és habitual en tot el que toca, el recorregut no respon a una tesi tancada. Es desplega com un assaig expositiu de gran ambició teòrica, però també inestable, provisional i temptatiu. A diferència del vell model il·lustrat, la seva proposta no busca ordenar el món, sinó interrogar els relats que el governen. Amb aire de biennal de butxaca, la mostra impugna la lògica del museu enciclopèdic, fundat sobre jerarquies excloents, i al seu lloc proposa un espai de friccions i pensament no alineat. Com a la poesia, la música o el cinema més elusiu, no tot s’entén amb paraules, però sí amb ràfegues de sentit o centelleigs d’emoció. Per a neguit de bona part del públic, el recorregut no condueix a una conclusió: es limita a obrir un camp de possibilitats. No és un espai de catalogació, sinó de trobades intempestives entre obres diferents i idees irreconciliables, de vegades formulades amb l’exigent retòrica del postestructuralisme i el pensament postcolonial. Per a això, sembla dir Borja-Villel, serveix un museu avui.

Té una gran força simbòlica que la mostra tingui lloc al Palau Victòria Eugènia, un edifici adjacent al MNAC (i destinat a la seva ampliació), en desús i relegat durant anys a ser magatzem de carrosses nadalenques. Construït per a l’Exposició Internacional del 1929 a partir d’un projecte impulsat per Puig i Cadafalch, el palau ressorgeix com una mena de suggeridora i somorta kunsthalle. En una ciutat que ha prioritzat la construcció espectacular de nous equipaments per sobre de la renovació dels existents, el gest apunta una voluntat de resignificar el passat en lloc de sepultar-lo sota noves capes d’oblit. En ple debat sobre el futur de Montjuïc ―amb plans d’ampliació del MNAC, noves connexions de transport i reordenació de les infraestructures―, aquesta exposició té aspecte de primera pedra.

Fabular paisatges és una mostra situada, com li agrada dir a Borja-Villel. Respon a un context cultural —el de la capital catalana en aquest incert començament de segle—, però també geogràfic: la muntanya de Montjuïc, lloc sempre ominós en la psique barcelonina. A diferència del Tibidabo, aristocràtic, recreatiu i alineat amb el relat oficial, Montjuïc ha estat històricament un territori “mesocràtic”, en paraules d’Estanislau Roca: alhora pedrera, cementiri, presó i abocador. Aquí se superposen l’origen primigeni de la ciutat —l’assentament iber, les pedres que van construir la Barcelona medieval— amb les cicatrius més traumàtiques: la misèria de les barraques, l’afusellament de Companys, l’enganyós maquillatge olímpic. És el traster on s’ha emmagatzemat tot allò que no cabia al centre: la pobresa, l’oci sorollós, la memòria més incòmoda. Tot i els intents de domesticació, és una muntanya indòcil.

La mostra insinua que una altra pintura de paisatge és possible: una que no estigui feta només de vistes pintoresques, sinó de cossos i memòries violentats.

L’exposició explora el caràcter de Montjuïc com a ferida urbana incurable. Per una banda, els paisatges de Santiago Rusiñol a la veïna Font del Gat, pintats al costat de l’anomenat Grup del Safrà, que va abandonar l’ideal romàntic per centrar-se en els espais liminars entre camp i ciutat. Per l’altra, peces noves com Story_line, de Mabel Palacín, que recorre les 28 antigues pedreres encara visibles a la muntanya. En paral·lel, la mostra interroga el gènere burgès per excel·lència: la pintura de paisatge, que embellia un món rural en vies d’extinció davant de l’avenç tecnològic. Lluny de representar una veritat objectiva, oferia una imatge pensada per als salons de la burgesia industrial. Aquí, en canvi, el paisatge no és ni decorat ni evasió, sinó lloc de conflicte. David Bestué evoca les il·luminacions de Carles Buïgas per a la Font Màgica, entranyable monument al kitsch, mentre que Efrén Álvarez signa una crítica a la conquesta, amb un caganer gegant simbolitzant la participació catalana en la colonització de les Canàries.

La mostra fa dialogar obres històriques i contemporànies. Les primeres s’exposen en pavellons precaris, construïts amb mantes tèrmiques agrícoles, com si fossin hivernacles que conserven rastres del passat. A l’exterior, peces actuals signades per artistes del sud global, que contesten amb desvergonyiment. La instal·lació Witnesses, de Dan Lie, elaborada amb materials orgànics ―cúrcuma, crisantems, espígol, ceràmica―, imagina un paisatge on l’oxidació i la vida microbiana formen part del relat. La fotògrafa Paula Artés documenta el desplaçament de comunitats maies per la construcció d’una presa a Guatemala, obra d’una de les empreses de Florentino Pérez, i revela la pervivència de l’extractivisme. Artés suggereix que una altra pintura de paisatge és possible: una que no estigui feta només de vistes pintoresques, sinó de cossos subjugats i memòries violentades.

Un dels punts més incisius és la relació, sempre incòmoda, entre el llegat colonial i l’imaginari cultural català. La mostra revela com, durant el franquisme, la importació de primeres matèries procedents de Guinea ―sobretot fusta tropical― va alimentar l’auge del disseny modern català, projectant una estètica de progrés que encobria formes persistents d’explotació. Mentrestant, Sammy Baloji s’inscriu en la mateixa crítica: els seus marcs tallats en fusta africana reprodueixen els ornaments del distingit art nouveau belga, tot subratllant la continuïtat entre art, poder colonial i rica modernitat industrial.

La mostra de Jorge Ribalta dedicada a la família Güell al Palau Moja de Barcelona. QUIM ROSER (ACPC)

La mostra també revisita, amb una barreja de gravetat i sarcasme, les Exposicions Universals i el seu subtext ideològic. A la del 1888, el monument a Colom consagrava el colonialisme com a gesta heroica alhora que el romànic català s’erigia com a emblema identitari. El 1929, el Palau de les Missions va preferir acollir peces obtingudes en campanyes d’evangelització a l’Amazònia, en plena febre del cautxú. Poc després, l’edifici es convertiria en centre de reclusió per a republicans, gitanos i homosexuals perseguits per la llei de vagos y maleantes. Potser l’únic flanc que es troba a faltar és la dimensió repressiva de l’Estat, amb el castell de Montjuïc com a artefacte disciplinari des del segle XVII: una talaia per vigilar i, arribat el cas, bombardejar una ciutat que sempre va ser rebel. És cert, però, que aquests assumptes mereixen més aviat una altra exposició: tant de bo arribi i tingui la mateixa densitat d’idees per centímetre quadrat.

La proposta es prolonga amb la mostra de Jorge Ribalta al Palau Moja ―centrada en les representacions de la família Güell i les seves ramificacions culturals― i transcorre en paral·lel amb l’exposició que Borja-Villel ha comissariat al Centre Pompidou de Metz, que també planteja la possibilitat d’un museu postil·lustrat. En totes dues, les obres no es presenten com a fites, sinó com a elements d’un sistema expositiu on, en peu d’igualtat, la instal·lació monumental conviu amb el document d’arxiu més modest. S’entén la sospita de cert adamisme. Però titllar la mostra d’inintel·ligible és, en el fons, continuar esperant el de sempre: una narrativa ordenada, una estètica confortable, una pedagogia a prova de bomba. Es tracta precisament del contrari: d’abandonar el sender del museu modern, aquest gran narrador uníson, i emprendre una excursió dissident que permeti imaginar altres vincles possibles entre art, memòria i poder. No és una exposició per a tothom. Tant de bo algun dia ho sigui.

Aquest article va ser publicat prèviament a Babelia.