‘Fabular paisatges’: Manuel Borja-Villel és un nou messies del colonialisme

Fabular paisatges és una exposició sobre el colonialisme, en totes les modalitats: racisme, immigració, destrucció o apropiació de béns naturals, explotació humana. Però no és el model de museu, com Manuel Borja-Villel havia anunciat sobre la seva proposta en ser nomenat assessor dels museus catalans. D’una banda, cap dels directors de museus catalans va voler ser “assessorat”, ja que bé o malament fan la seva feina i han guanyat un concurs per accedir al lloc, i de l’altra, podríem recordar que el museu tradicional ja ha estat posat en qüestió des de fa dècades, des de la presentació temàtica i no cronològica fins a l’especialització per suports, objectes i també ideologies.

En el seu text programàtic, Borja-Villel se centra en Catalunya, explicant-nos que la societat industrial nascuda a mitjan segle XIX acumulava riqueses explotant territoris ―de les Filipines a Cuba, de Guinea al Rif, de Montjuïc a Sant Martí de Provençals― i que el paisatge va ser un gènere privilegiat del que ell anomena “aquesta subjectivitat imperial” (per què no dir-ne simplement burgesia hegemònica?). En el seu context apareixen les Exposicions Universals del 1888 i el 1929, i amb elles el naixement de molts dels nostres museus i la revaloració de les peces d’art medieval català, que segons Borja-Villel fonamenten “una definició del nou subjecte imperial” (!).

Com a mostra sobre el colonialisme, Fabular paisatges és una exposició confusa, perquè hi conviuen temes summament dispars i de vegades estrambòtics (què fan els dibuixos eròtics d’Ismael Smith en aquesta exposició?), i des d’un punt de vista museogràfic és un desastre, ja que és difícil trobar les cartel·les, no hi ha un recorregut clar i les explicacions a terra són textos teòrics de vegades d’allò més pretensiosos. Tot i això, i malgrat la tremenda lletjor del recinte, hi ha obres interessants que poden ser destacades.

L’espai principal és una instal·lació de Dan Lie anomenada Testimonis, amb enormes draps fets esquinçalls, flors seques i atuells de terracota. Una altra peça atractiva és l’enorme tapís de Cian Daryrit amb animals fabulosos i aus que tiren bombes, una crítica al neocolonialisme a les Filipines. Per la seva banda, Mabel Palacín recorre amb fotografies la història de la muntanya de Montjuïc, amb les pedreres, el cementiri i les barraques, mentre que l’Associació del Camp de la Bota ens mostra una curiosa maqueta del lloc amb les seves cases humils.

Ahmed Bouanami exhibeix aquarel·les que al·ludeixen a la guerra del Rif, i sobre aquesta guerra Oriol Vilanova presenta un enfilall de postals a partir de fotografies de José Ortiz Echagüe. D’Aline Motta es projecta un excel·lent vídeo sobre Rio de Janeiro a partir d’un record de la seva besàvia. També es pot veure un fantàstic oli de Ramon Casas que representa l’embarcament de tropes el 1896, una obra en mans particulars que ja podria ser comprada pel MNAC. I al Palau Moja Jorge Ribalta aborda el tema de la família Güell i d’Antonio López, que van ser tant esclavistes com mecenes i grans emprenedors.

Altres obres no semblen tenir raó de ser a l’exposició, com una interessant superfície de ciment de Mercedes Pimiento que, segons el comissari, “parla del paper de les infraestructures en els paisatges socials”, o els nombrosos documents, que Borja-Villel sempre ha equiparat, en la seva presentació, a les obres d’art.

Diguem, per altra banda, que en diverses ocasions la seva tesi sobre el colonialisme arriba a unes exageracions que fan riure. Com l’exemple del cactus dels jardins de Montjuïc, “perquè va ser portat de Mèxic, d’on van arrencar (aquesta) planta sagrada”, o quan es mostra un mobiliari dissenyat pel cèlebre grup GATPAC, penalitzat perquè va fer servir fusta procedent de l’extracció de Guinea Equatorial. Si ens posem així, podríem pensar que la camisa que porta el mateix Borja-Villel segurament ha estat confeccionada a la Xina per treballadors enormement explotats.

El text programàtic del desplegable que ens donen a l’entrada acaba amb la seva esperança de “partir de formes de treball comunitari, qüestionant la institució museística, qui nomena o com desinstitucionalitzar el museu, sortir-ne”. Sobre “qui nomena” ell sap molt, havent-ho practicat durant anys en tot l’àmbit espanyol.