‘Sumari Astral’, quan la màgia és quotidiana

Els humans som, per naturalesa, una barreja d’història i ficció, és a dir, de realisme i màgia. Però, què és aquesta màgia? Una connexió amb el més enllà? Una sensibilitat cap a la bellesa? Una predisposició cap a l’energia que ens envolta? La màgia són eines, com el tarot, o són fòrmules, com els trucs dels il·lusionistes? Això és el que es pregunta la mostra Sumari Astral de la Fundació Brossa, a cura de Caterina Almirall i amb la col·laboració de Claudia Elies.

Bé, no és cert: la mostra no es pregunta què és la màgia en general, sinó que reflexiona, en concret, sobre què és la màgia en l’art contemporani. Però és que l’art és un cullerot que remena el gran caldo del món: quan ens el duem a la boca, la resposta que n’extreiem sempre superarà la concavitat de la pregunta. L’exposició s’ha articulat de la manera següent: primer la Caterina i la Claudia van crear un grup de recerca —format per elles dues, els artistes Itxaso Corral i Enric Farrés Duran, l’actriu i creadora escènica Mariona Naudin i l’escenògrafa, docent i també artista Xesca Salvà—, i entre tots es van disposar a reflexionar sobre la màgia en l’art i veure quins camins s’obrien.

És art contemporani en tota regla, cap obra és especialment narrativa, sinó treball col·lectiu, argumentació limitada

I els camins no han volat gaire lluny: aquest grup de persones ha acabat definint la màgia com alguna cosa “que no és estranya, ni exòtica, ni aliena a nosaltres”, sinó que és “quotidiana, que té a veure amb com ens relacionem amb el món: amb les mirades, els llenguatges, la capacitat de copsar com a diferent allò que sembla que tothom veu igual”, explica Almirall. El resultat és una exposició poc òbvia, bastant lateral respecte al concepte, sense sobreestimulacions ni badomeries.

“Hem fet una mostra molt respectuosa amb qui som: sense cap excés de tea­tralitat, sinó parlant molt d’art, de teatre, de cinema, de poesia; diria que és una mostra bastant analògica.”

De fet, han fet el que faria Brossa, que és sabut que es relacionava amb mèdiums com Josefa Tolrà, però que al final reduïa el desconegut a un conjunt de formes, sovint gràfiques. “A través dels llenguatges, Brossa demostrava que les coses senzilles es podien transformar en complexes; era juganer i seriós, com la màgia”, continua la comissària. El nom de l’exposició és el títol d’un poema seu, on trobem versos com aquests: “(…) al món es produeixen artificis / que pacten totes les conclusions (i menes / d’especulació) que ens caldria abandonar.” A l’exposició hi trobem obres de tretze artistes que ens duen a pensar que la màgia és tot el contrari d’una conclusió artificiosa, sinó que és més aviat una mirada poètica sobre el món. Cap de les obres és especialment narrativa; en aquest sentit, és una mostra d’art contemporani en tota regla: treball col·lectiu, argumentació limitada. Cada obra és diferent, però totes comparteixen una certa senzillesa de forma, un resultat més subtil que no pas cridaner o definitiu.

Per exemple, Dedo (2022) és l’arrel d’una pomera convertida en una escultura. Quan la veus des de lluny, saps que és una forma orgànica, natural, un tros de la soca d’un arbre; però quan t’hi atanses, una de les branques que li neix està tallada amb la forma d’un dit, fent-nos adonar de la poca fiabilitat de la nostra percepció i de l’estranyesa que es pot amagar en allò que creiem que ja coneixem. Diverses obres posen a prova la veritat o l’engany que hi pot haver en la nostra manera de mirar. El mateix passa amb les fotogra­fies de la sèrie Transgredimos la noche y abandonamos el cuerpo (2024) d’Eulàlia Rovira: hi veiem unes bombetes fotografiades des de diferents perspectives i amb diferents tècniques de la llum, que ens porten a pensar en com el procés de construcció d’una imatge juga amb nosaltres. Una altra de les obres destacades és la de Magda Bolumar, refent avantguardista i amiga de Brossa, que feia servir el tèxtil per construir nous cosmos.

A part de les obres, la mostra també compta amb un seguit d’activitats que reforcen aquesta idea d’una màgia que ens és propera. El dia que visito Sumari Astral, l’escriptor, comissari i artista Quim Pujol recita Fregolí (2026), un poema llarg que parteix sempre de dos elements terrenals per transportar-nos, a través de les paraules, a significats que tornen a superar el conjunt: “soc entre nas i tomba / soc fossa nasal”; “soc entre felí i foc / soc tigre de bengala”, “soc entre ull i tela / soc ull de vellut.”

Surto de la Brossa pensant que aquesta proposta expositiva ens parla de les capacitats que tenim per relacio­nar-nos amb les coses més enllà de la seva literalitat, de l’alquímia dels llenguatges artístics, incloent-hi la paraula. Quan m’encamino cap a casa, recordo un dels meus versos preferits del poeta romanès Marin Sorescu, que tinc clavats a la ment des del dia que els vaig llegir per primer cop: “Mira, les coses / estan partides per la meitat, / d’una banda elles, / de l’altra, els seus noms. / Hi ha un espai enorme entre elles, / espai per córrer, / per viure.” Aquest és, segurament, l’espai de la creació, i no és una màgia aliena: la duem ben endins, és ben nostra.

Fins al 28 de setembre a la Fundació Joan Brossa