Mar i muntanya (1): Mar

Aproximació a la cançó tradicional a Eivissa i Formentera

Jaume Escandell Guasch

Institut d'Estudis Eivissencs

Eivissa, 2006. 66 pàgines

Vida guanyada

Jean Serra

Jardins de Samarcanda

Vic, 2006. 52 pàgines

Enjogassats i dispersos

Isidor Marí

Edicions de Can Sifre

Mallorca, 2006. 58 pàgines

L'estiu se'ns ha tirat al damunt i fem allò que fa tothom: viatjar una mica, apartar-nos de les obligacions més peremptòries, badar, buscar el sol o l'ombra, remugar, dormir... Fins i tot tenim temps per llegir, però no pas els llibres que, amb molt bon propòsit, hem ficat a les maletes gairebé com a deures de l'estiu, sinó llegir més a la babalà, pel gust de saber també on som, què és allò que ens envolta, on hem anat a parar i per què. Si teniu una tirada a les illes i un peu a Eivissa, no us perdeu la traducció castellana de Vida y muerte de un pueblo español, d'Elliot Paul (1891 - 1958), que ara ha aparegut a l'editorial Gadir. Els illòmans n'havíem llegit alguns fragments traduïts a la revista Uc, un setmanari fantàstic i efímer dels anys setanta, però la brutalitat amb què aquell home de bona fe (un veritable expatriate americà, Elliot Paul, que va dirigir amb Eugene Jolas la revista transition) hi descriu el paradís perdut on va viure i que va veure desaparèixer davant els seus ulls encara fa escruixir, sobretot en una illa tensada avui fins al límit de l'enfrontament social per la grollera prepotència del gran capital i per la vana especulació caciquil. Llevat d'aquest llibre imprescindible, emperò, podeu llegir d'una tirada un breu estudi que m'ha semblat una petita joia: Aproximació a la cançó tradicional d'Eivissa i Formentera, de Jaume Escandell. Una joia perquè no sols fa una succinta i entenedora classificació del que ha estat la cançó a les Pitiüses, des del punt de vista textual, de continguts i musical, amb classificacions molt adients, sinó que, en una introducció que no té pèrdua, remarca com la convulsió del món de la segona meitat del segle XX ha fet desaparèixer gairebé de cop i volta la societat que donava lloc a un fenomen ben singular (i que ha existit arreu del món): els pagesos que s'aplegaven en festes especials i glosaven fets històrics, o fets contemporanis coneguts per tots els presents, o cantaven a les al·lotes, o es picaven les crestes entre "vesins" o, fins i tot, feien acudits eròtics, com els que sempre han existit entre la gent senzilla i entenimentada. Tot això ha deixat d'existir (va ser en part recollit gràcies a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya l'any 1928) i, com diu Escandell, ha esdevingut una activitat cultural (musical, literària) "museística". Abans que no esdevingui alguna cosa pitjor (carca, kitsch , extinta...) treballs d'aquesta mena són imprescindibles, ja que Escandell ens fa veure com fa quatre dies encara es podien trobar, a Eivissa, versions de "La presó de Nàpols" o versos tan "surrealistes" (l'expressió és del mateix Escandell) com aquests: "set monges dins un bota | pareixien set 'vellanes' | ses al·lotes catalanes | espellaven un porcell...".

També enjogassat és el llibre del professor Isidor Marí (Eivissa, 1949), Enjogassats i dispersos, amb versos escrits en algun cas, com confessa, sota l'admiració i l'exemple de Narcís Comadira. Perquè el lector se'n faci una idea, el rossinyol "que no va a França perquè no vol" és aquell que se'n va "al mar a prendre el sol | lluny del boscatge, i a nedar a crawl". La ironia deliberada d'Isidor Marí és a poemes com "Epifania d'estiu", on la parafernàlia del turisme, de la fotografia, dels documentals, de l'exageració hi queda ben retratada. Marí també aprofita per reflexionar sobre el fet mateix d'escriure-sobre les dificultats d'escriure amb les aspiracions i voluntat de fer una petita obra ben feta, acollidora, de pretensions supeditades a la lògica i a l'eficàcia-, i ho mostra amb "Tothom s'atreveix amb tu, poesia", una confessió que, de fet, no invalida ni les seves lletres de cançons, ni els seus poemes, ni les seves traduccions (ni, per descomptat, la seva excel·lent feina pedagògica). A l'hora de badar i sestejar, aquests seus poemes ens fan una companyia agraïda, com ho haurien fet sota una porxada amable les desaparegudes cançons de què parlava Escandell.

Finalment, unes proses poètiques. Proses poètiques d'un dels escriptors més prolífics d'Eivissa, analista fi, dibuixant, col·laborador a la premsa, crític, feinejador incansable: Vida guanyada de Jean Serra (El-Biar, Alger, 1952). "Sóc l'oratge que, manyac, mou les roselles. Sóc el suc que bec a recer del teu engonal", llegim a "Clara visió". Poemes en prosa que són a mig camí entre la descripció i la meditació, entre la literatura i la força viva de l'illa que hi és present pertot. A l'últim text del recull, "Temps bàrbars", el poeta es capbussa a es Bol Nou de sa Caleta, al mateix lloc on van arribar els fenicis, i els grecs, i ara és a frec de la contaminació acústica de l'aeroport o dels estridents xiringuitos del costat. Però encara hi troba -com hi podem trobar els seus lectors si hi estem una mica amatents i, per descomptat, els viatgers de bona voluntat que busquin la pau- una treva. Vivim una treva, un últim moment abans que tot un món desaparegui. Jean Serra n'és conscient i aquesta consciència torbadora la trobo, de sobte, rescatada en uns fulls del dominical del Diario de Ibiza del passat 13 de novembre, caiguts a les meves mans per atzar. El poeta retorna a Alger, a El-Biar, on va néixer, i on els seus pares s'havien exiliat per por a les represàlies. I les fotos que acompanyen aquest article, i les experiències que s'hi narren (els pares van fugir d'Eivissa en llagut -el pare des d'es Pou des Lleó que avui és un punt ben turístic) ens recorda que, per més ciment que la societat contemporània hi vulgui tirar al damunt, la memòria sempre sura i, a través de les cançons, a través dels poemes, retorna per passar comptes, amb uns i amb uns altres. Vella, enterca, i enorme, la força la de la literatura.