Artristras, l’alegria que passa de mans

Fa uns dies a la Garriga hi va passar una cosa fantàstica. De tan fantàstica que sembla mentida que no hagi obert telenotícies o balcons similars. Vam assistir, al carrer, a l’escenificació d’un viatge, de la importància del viatge i de l’aprenentatge que forneix. La companyia de teatre Artristras, durant dècades dedicada al teatre de carrer, plega veles i qui li agafa el testimoni i en recull el material de 45 anys d’espectacles, la companyia Arpispas, formada pels joves o no tan joves que han crescut amb ells, va fer-li un homenatge. Com? Fent desfilar el seu imaginari mòbil, un univers genuí de vaixells, cuques, peixos, paneroles, músics, ballarines, bellesa i alegria. Algunes de les figures més emblemàtiques dels seus espectacles, que han voltat per Europa i per l’Amèrica Llatina, van tornar al carrer i van embadalir, com sempre, com ha estat sempre, els menuts i els grans.

Quina sort, vaig pensar, que el meu fill i tants altres infants que hi eren els puguin veure! I que difícil que els veiem més sovint! Pensem-hi: quins espectacles de carrer hem vist els últims anys, abans i després de la pandèmia? La força del teatre de carrer, contestatari i rebel, lligada a la necessitat imperiosa de guanyar-lo i a una forma de vida al final de la dictadura, ha estat rellevada per una normativització-burocratització aplanadora.

L’espectacle d’homenatge a Artristras surt del teatre de la Garriga, amb una ballarina i un fum blau radiant. Se’ls miren, embadalits, les ànimes de la companyia, Quique Alcántara, Carles Guardis, Jordina Font... També hi és Glòria Font que, tot i la malaltia, fa anar els dits sobre la cadira, reconeixent la melodia que els ha bellugat, que ha bellugat tantíssimes generacions. I que diumenge passat va emocionar d’una altra manera: perquè els agraïments s’han de fer en vida, i perquè vam assistir a un agraïment i un passar-se el relleu absolutament especials i emotius.

S’és conscient del vigor i del paper cultural dels espectacles de carrer i familiars? Al dinar de després hi corrien Pepa Plana, Jaume Arnella, Marduix, Escarlata i tants d’altres. Tots han fet coses amb Artristras i han fet família. Una encantadora concentració de “patums”, com deia algú amb sorna. Què faran ara els Arpispas, quan surtin de l’Arpiscova, on guarden tot aquest valuós material? Segurament la forma de vida serà una altra, perquè el món s’ha capgirat, perquè tothom té les seves feines a part, perquè si no, no hi ha manera... Però aquests espectacles segueixen sent necessaris, per la bufada d’imaginació que porten, per l’alegria enmig del constant pronòstic d’hecatombe, perquè van més enllà del muntatge prefabricat (com ara són moltes cases venudes a preu d’or, en aquest remake de boom immobiliari!). La realitat és, dit per les mateixes companyies, que es programa menys i que molts treballen més a fora, rebuts com a caps de cartell, que no pas aquí. Sempre ensopeguem amb la mateixa pedra. Gràcies, Artristras i tota la llarga família!